Goran Vojnovic
Yugoslavia, mi tierra
Traducció de Simona Skrabec
Libros del Asteroide, Barcelona, 2017

Propens a llançar sentències i frases admonitòries que ressonaren al llarg del temps, Winston Churchill afirmava que els Balcans produeixen més història de la que poden assumir. Hi ha una mena de corrent fatídic que connecta el tret a Sarajevo de Gavrilo Princip contra l’arxiduc Francesc Ferran, les massacres de la Segona Guerra Mundial, la violència comunista i la guerra atàvica de l’antiga Iugoslàvia en la dècada dels 90. Alguns d’aquests episodis travessen la narrativa de Danilo Kis —la pèrdua de son pare en un camp d’extermini, els retrats de botxins i víctimes en Una tomba per a Boris Davidovic— o d’Ivo Andric, qui en Un pont sobre el Drina s’endinsava en períodes dominats per sospites i desconfiances mútues en una terra habitada per catòlics, ortodoxos, musulmans i jueus, fronteres canviants i inestables traçades ben sovint per una línia d’odi i de devastació. Com subratllava Susan Sontag, la geografia i la història —dramàtica— impregnen una literatura sorgida de valls i muntanyes, de llegendes i mites que en moltes ocasions són un estímul per a reactivar creences tribals i venjances.

Per al protagonista de la novel·la de Goran Vojnovic la idea i el sentiment d’adscripció al país on nasqué s’acabaren la vesprada de juny de 1990 en què l’Argentina de Maradona eliminà Iugoslàvia en la tanda de penals dels quarts de final del Mundial d’Itàlia. Foren les últimes llàgrimes dels qui s’havien congregat davant la televisió per a animar una federació política que estava a punt de desaparéixer sota una tempesta cruel. Un cicle macabre que cada cert temps es desencadena als Balcans amb una nova onada de terror i d’inhumanitat. En Yugoslavia, mi tierra la infantesa de Vladan quedà esborrada de sobte l’estiu del 1991 quan son pare, el general Borojevic de Tercer Cos de l’Exèrcit Popular, fou reclutat per a l’estat d’excepció —eufemisme de guerra— que acabava de decretar-se. Pula, Belgrad, Liubliana i Novi Sad són alguns dels escenaris d’aquesta narració centrada en la recerca enfebrada i angoixant d’un fill a son pare, un militar que pensava que havia mort en combat però que ara sap que ha estat molts anys amagat per ser un criminal de guerra.

Yugoslavia, mi tierra està elaborada a través de salts temporals i de vides que no poden desprendre’s del passat, trajectòries marcades per silencis, enganys i secrets, per records opressius. Setze anys després de l’inici de les hostilitats, el protagonista emprén un viatge des d’Eslovènia per Croàcia i Bòsnia —la part de majoria sèrbia— per tal de descobrir alguna notícia, testimonis d’aquells que han ajudat son pare perquè poguera eludir la justícia internacional. En aquest sentit, Vladan s’enfronta a un repte insidiós —el perill de justificar pel desig de comprendre—, la necessitat de sentir directament de son pare què succeí realment en un poble proper a Vukovar amb l’escamot que comandava i l’assassinat massiu d’innocents. Retrobar un home —de qui només resten a la memòria fragments de felicitat— que un dia es convertí en una mena de monstre.

Alguns dels millors moments de la novel·la —vivaç, amb fragments històrics ben trenats— corresponen a la importància d’uns relats que es transmeten d’una generació a una altra per tal que es mantinga incandescent un odi que no es pot diluir amb el pas dels anys, com una herència verinosa. Un dels còmplices de son pare —arraulit vora una estufa i consumit pel tabac i pels records—, revela al protagonista com s’esvaí de seguida l’ideal d’agermanament que havia estat el pacte fictici de la Iugoslàvia comunista, perquè en el fons tots esperaven l’ocasió en què podrien destrossar-se mútuament per les històries que no havien deixat de repetir-se sobre avantpassats morts, foses comunes i camps de concentració. Senzillament s’estaven preparant per a blindar-se moralment davant les atrocitats que anaven a cometre. La pitjor de les malalties compartida per serbis, croats i bosnians —diu un dels personatges— és que la memòria del dolor és incurable, com una maledicció: un ritual sanguinari de degolladors que es desborda, com una cita obligatòria, cada cinquanta anys.

Camioners intimidatoris i perdonavides, antics soldats, companys de l’època de l’escola, cadascú té les seues raons per defugir Vladan i no acarar-se amb una guerra en què, segons confessen, ja no té sentit intentar saber qui fou un heroi o un criminal. Fins i tot les relacions familiars han quedat clivellades per aquell conflicte. La mare de Vladan —una fugitiva permanent— decideix parlar al fill només en eslové, i Vladan, que li contesta desafiant en serbocroat, abandona sa mare el dia que es firmen els acords de Dayton. Hi ha una càrrega de culpa i de ressentiment en les opcions dels personatges, com si fóra ineludible emprendre una nova vida sense fer responsables els més propers de la dissort que acumulen.

La visió de Graham Greene dels conflictes morals de la Guerra Freda queda com una guia insuficient per a abordar els rostres del mal —indiferents al sofriment— que relatà Vassili Grossman. En Yugoslavia, mi tierra un dels condemnats per La Haia és rebut al seu poble en ser alliberat amb flors i cançons, com un guerrer exemplar sorgit de les tenebres. El tio de Vladan intenta exculpar el pare del protagonista perquè no se’l pot considerar l’únic autor d’una barbàrie en què tots participaren. Ofuscat i reclòs en un cúmul de contradiccions, Vladan pretén esbrinar què impulsà son pare —quina fou la coartada ideològica o sentimental— a travessar la línia amb una matança indiscriminada. I així explicar-se què fou el que li arrabassà la infantesa, quan l’únic propòsit d’aquell xiquet abans de la guerra era conquistar amb uns amics a l’estiu una illa de l’Adriàtic, com un refugi inexpugnable a les foscors de l’edat adulta.

També et pot interessar: