Virginia Woolf, insània i creació

Quentin Bell
Virginia Woolf
Traducció i pròleg de Marta Pessarrodona
Lumen, Barcelona, 2008

Conta Quentin Bell —fill de Vanessa, germana de l’autora— que la hipersensibilitat de Virginia Woolf a les crítiques tenia a veure amb el fet que les seues novel·les estigueren molt a prop de les seues pròpies fantasies i sempre temé que semblaren simplement una bogeria o, pitjor encara, que ho foren. Per a ella, per tant, «una observació favorable era més valuosa que una mera lloança: era una mena de certificat de seny»; si tenim en compte que Virginia patí, als tretze anys, la primera greu depressió nerviosa —com s’anomenava a principis de segle XX—, brots psicòtics recurrents durant tota la vida que es prolongaven durant mesos —«els diables negres i peluts»—, i que intentà matar-se tres o quatre vegades fins que ho aconseguí, finalment, en 1941, s’entén la transcendència d’aquest «certificat». Tot i el costat fosc, aquesta inseguretat mòrbida, la tristesa i l’ansietat que es perceben en els seus diaris —sovint hi recorria perquè no podia llegir, cosa que succeïa quan estava pertorbada— contrasten amb la jovialitat i l’humor que bateguen en els milers de cartes que envià a Vanessa i als amics de Bloomsbury; durant els períodes bons, Virginia gaudia de les petites alegries: «El que més m’agrada és imprimir al soterrani» —escrigué—, «beure xampany i sentir-me bojament entusiasmada. M’agrada passejar en cotxe als afores de Rodmell en una càlida nit de divendres, i menjar pernil fred, i seure a la terrassa a fumar un havà, amb una òliba o dues».

Hi ha, en La senyora Dalloway, algunes felicitats quotidianes amb freqüència associades als sentits —però «s’ha de pagar a canvi d’aquest dipòsit secret de moments exquisits»—; les olors de flors que brollen per tot arreu, en una tenda, a Regent’s Park, a Hampton Court, a la imperial de l’òmnibus, a les mans de Richard Dalloway, el marit que, tanmateix, sostenia les roses «com un arma»; vegetals que, de vegades, representen un refugi per a la protagonista: «les flors li concedien una pau que mai no rebria dels homes i les dones». I també els sons, «la fressa aleatòria del trànsit» i les campanades del Big Ben que marquen insistentment les hores d’un dia en la vida de Clarissa Dalloway i de Septimus Warren Smith —sorolls d’una ciutat a la qual Virginia regressava sempre que els nervis li ho permetien: passejar per Londres «és millor i tot que caminar pel camp». Una novel·la amb què l’escriptora volgué fer literatura «radial», trencar la linealitat i aconseguir així la simultaneïtat que pot mostrar la pintura —art, per cert, que considerava «inferior» i que de vegades li treia de polleguera: «Els artistes són una raça abominable —deia—. La furiosa excitació d’aquesta gent durant tot l’hivern sobre les seues teles de colors verds i blaus és odiosa»; potser en aquestes declaracions hi havia també una part de gelosia cap a Vanessa, una de les dues persones —junt a Leonard— que més s’estimava, la qual cosa no evitava la rivalitat que, per diversos motius, existia entre les germanes.

Virginia Woolf
La senyora Dalloway
Traducció de Dolors Udina
RBA La Magrana, Barcelona, 2013

La senyora Dalloway creix com un complex mosaic de veus al voltant de Clarissa, que ha de preparar la festa de la vesprada, una dona en aparença convencional —la perfecta amfitriona—, que combina mundanitat amb un fons turbulent: «La corsecava, però, sentir a dins seu aquell monstre brutal! sentir cruixir les branques i notar els unglots clavats a les profunditats d’aquell bosc cobert de fulles que era l’ànima». L’altre nucli és Septimus, veterà de guerra que parla sol o amb Evans, l’amic mort: «però en Septimus ja no era ell» pensa Lucrezia, la muller que sofreix la demència del marit i que recorda el benestar de la primera època de casats, quan podia dir-li qualsevol cosa perquè sabia que ell l’entendria. El narrador de La senyora Dalloway és com un endoscopi que s’endinsa en l’interior dels personatges i en registra cada moviment mental o sensitiu, cada mínima esgarrifança: Peter Walsh i Sally Seton, amors de joventut de Clarissa amb els quals «compartia el passat, el jardí, els arbres (…) el paper de la sala d’estar, l’olor de les estores»; però també altres secundaris com el doctor William Bradshaw, psiquiatra eminent, un dels tipus que ix més malparat en aquestes pàgines: no li agradava l’estil d’aquest farsant deplorable, «ni l’olor que feia». L’obra, que parla de l’individu com un ens aïllat i de la tensió entre la soledat i les relacions humanes —el desig i la sexualitat, la vida en parella, les amistats…—,  destil·la una sensació de derrota implacable —la impossibilitat de conèixer vertaderament els altres, els entrebancs indefugibles de la comunicació, la inexorabilitat de la mort— esquitxada d’instants brevíssims de plenitud: «…la bellesa que era la veritat».

Amb La senyora Dalloway, Virginia Woolf reclamava l’habilitat o, si més no, la intenció de veure els esdeveniments fora del temps, d’aprehendre els mecanismes del pensament i del sentiment com si es tractara de contorns pictòrics; l’autora volia descriure alhora «les taques de color en l’aire exterior» i «les ones que se succeeixen en racons obscurs i oblidats»; al cap i a la fi, considerava que la finalitat de la literatura era captar el caràcter, la vertadera naturalesa de l’ésser humà; una criatura camaleònica, canviant segons les situacions i l’angle d’observació i feta, sobretot, de records. Per accedir-hi, li cal un llenguatge sofisticat, ple d’imatges i llargues enumeracions que, de sobte, deté amb una frase curta i tallant; també els símbols —les ones, les flors, les campanades, el viatger…—, però d’una manera vaga i generalitzada: «Quan em diuen directament el que una cosa significa, es converteix en odiosa per a mi», confessava.

Després d’un títol particularment exigent —sovint, en acabar, es trobava al límit de la demència, en part per l’esforç de bussejar en un interior convuls i en part pel terror a exposar-se de nou—, Virginia Woolf emprenia un llibre més lleuger; així, rere Al far —ben rebut per crítica i públic—, apareix Orlando (1928) que la convertí en una escriptora d’èxit: aquesta biografia d’un home que es transforma en dona —en realitat, el protagonista és bastant femení des d’un principi—, que abasta des de l’època elisabetiana fins al segle XX, és una mescla curiosa de novel·la sentimental i d’aventures i representà l’accés d’un gran nombre de lectors a una autora difícil. Orlando, inspirat en Vita Sackville-West, conté, amb un to alegre i fantasiós, algunes de les paradoxes de la complicada personalitat de Virginia. De tendències homosexuals des de ben jove, més endavant se sentí atreta per alguns homes, als quals més que desitjar, potser admirava. Tanmateix, era una persona relativament asexuada: «La conversa llibertina d’ella mateixa o dels seus amics no tingué un efecte radical sobre la seua conducta ni, crec, sobre la seua imaginació», explica Quentin Bell quan conta com en 1908, al 46 de Gordon Square, es comença a parlar de sexe: «La paraula sodomita no estava mai fora dels nostres llavis. Parlàvem de la copulació amb la mateixa franquesa i entusiasme amb què havíem parlat de la naturalesa del bé», descriu Virginia; fou un moment important en la història dels costums de Bloomsbury i —afegeix Q. Bell—, potser també de la burgesia britànica.

Virginia i Leonard editaren en la Hogarth Press, entre altres, a Katherine Mansfield —les dues creadores es trobaven mútuament atractives alhora que profundament irritants— i a T. S. Eliot, amb qui més tard, ja en 1928, Virginia mantingué una controvèrsia sobre Déu quan el poeta es feu anglicà —ella havia heretat l’agnosticisme de son pare. Quan en 1918, portaren als Woolf el manuscrit d’Ulisses, Virginia no podia rebutjar-lo ni acceptar-lo: hi percebé una certa bellesa però també una «vulgaritat barata, superficial, d’antre d’homes. Joyce emprava instruments no gaire distints als seus propis i això resultava dolorós», diu Quentin Bell en l’excel·lent i respectuosa biografia sobre l’autora. Virginia Woolf publicà centenars de crítiques i articles periodístics —El lector comú es troba probablement entre el millor de la seua obra—, una desena de novel·les, llibres de contes, assajos, diaris, cartes… Que aquella xiqueta amb violents atacs d’ira —prompte rebé dels germans el malnom de Cabra—, que no havia tingut una educació reglada —sempre arrossegà la frustració de no haver estudiat en la universitat—, es convertira en una gran escriptora que visqué fins als 59 anys representa una victòria —de Virginia, però també de Leonard, de Vanessa i d’altres amics— sobre els «diables negres i peluts» que mai no cessaren d’assetjar-la: «El món obscur del subsòl té la seua fascinació —reconegué— així com els seus terrors».

També et pot interessar: