Jordi Larios
En vespres grocs
Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 2020
La nuesa formal esdevé divisa d’En vespres grocs des del primer poema del recull, que hi funciona com una poètica explícita. Una declaració d’intencions en què el Jo poètic s’exhorta a fugir de les lluors efímeres que ofereixen els firaires: una excel·lent metàfora de part de la poesia que es fa a casa nostra els últims anys. Larios, per contra, s’hi anima a acostar-se al màxim al silenci, tot i que ho fa amb una conclusió discutible: “Recorda sobretot això: sovint / la veu que es fa escoltar és la veu més baixa”. Perquè la veu que es fa escoltar és la més estrident, la més disfressada, la més histriònica. Això sí, la que més s’agraeix de llegir sovint és la veu més baixa. Així doncs, amb l’excepció d’algun moment menys afortunat, incoherent amb aquesta voluntat de silenci —alguna al·literació massa sorollosa, algun tòpic excessivament rebregat, alguna redundància— els d’En vespres grocs són poemes en veu baixa, minimalistes la majoria, essencials. I la voluntat d’evitar la remor i l’excés pot explicar també la brevetat d’una obra formada per a penes trenta-dos poemes, així com un llenguatge poètic relativament transparent, en la major part, amb l’excepció d’alguns versos amb més càrrega simbòlica.
Poemes que parlen d’una certa intempèrie, del desassossec que suposa estar viu. Versos de solitud i de ritme lent, que fan explícita la consciència de fragilitat i de finitud. La consciència de la precarietat de tot allò que créiem que ens sustentava. Versos ferits per una absència indefinida que esdevé també un dels motors de l’escriptura: escriure perquè no saps oblidar, per provar d’explicar el buit; escriure contra la por. El Jo poètic voldria que les paraules esdevingueren escalf i consol, però no aconsegueixen calmar el neguit: parlem i parlem per tapar la por, però la por sempre acaba per surar. Així, un dels temes recurrents d’En vespres grocs és la noció que el poema és una fotesa, una manifesta inutilitat. No serveix per acostar-se a la joia ni per lluitar contra el temps o la distància. És tan fràgil que només suposa una altra desfeta més. Les paraules són insuficients o gastades: “paraules balbes” o “paraules a destemps”, hi podem llegir. Perquè les que en algun temps llunyà van servir per dir l’amor i el desig ara sonen ridícules, velles i inútils. De la mateixa manera, voldria evitar que la nostàlgia dictara els versos o que l’angúnia precipitara les paraules; i, tanmateix, els seus poemes estan recorreguts per un deix d’enyor. El record dels anys adolescents, per exemple, com un intent d’escapar fins aquell ahir de llum i d’estiu, abans que tot s’ensfosquira. Però el record és un retorn dolorós i, parafrasejant Carles Riba, el Jo poètic es lamenta que “Tot torna i és més trist, / com si ho cridessis a judici”.
Larios recorre a uns versos d’Antoni Clapés com a cita inicial de l’obra. Un epígraf que recorda que tot ha estat ja dit abans i que escriure, des d’aquest punt de vista, és arribar sempre tard. En part, això justifica l’abundant intertextualitat, més o menys explícita, de l’obra: el fet que els versos d’altres poetes formen part dels poemes de Larios, s’hi barregen, ajuden a construir-los; identificant-ne de vegades la font, d’altres vegades no. Versos, per exemple, de Paul Eluard, de Cesare Pavese, de Matthew Arnold; d’altres explícits com els de Gabriel Ferrater, Víctor Sunyol, Joan Vinyoli o Fernando Pessoa. Els treballs d’amor perduts shakespearians, o els versos de Foix —de Sol, i de dol— d’on Larios ha manllevat el títol de l’obra. En la poesia continguda d’En vespres grocs hi predomina el color gris de la cendra, el gris de dies freds i plujosos. Hi predomina la nit sobre el dia, l’hivern sobre l’estiu. Amb l’excepció d’algun poema que celebra la felicitat d’unes poques coses senzilles i discretes, es tracta d’un poemari marcat per la sensació de naufragi i de fracàs. Per la sensació que no hem aprés sinó a fer castells d’arena. Per un desencís que porta el Jo poètic a preguntar-s’hi: “Era només això?”.
