Les radiacions de la culpa

Valentí Puig
La bellesa del temps
Proa, Barcelona, 2017

“Ni ho sabia tothom/ ni era profecia”, diu Valentí Puig en el poema Rosa dels vents quan, en una navegació, el vell pescador intueix que la calma enganyosa de la mar tan sols és el preàmbul d’una forta tramuntana. Passen els anys i esperem, amb candorós optimisme, un període de treva —personal i del món que ens envolta— per a afrontar amb més seguretat el pas dels dies. Però de seguida sentim els embats i l’acceleració de la història, constantment travessada de sotracs i drames, que ens fan despertar d’un somni il·lusori. Per a Valentí Puig, alces el cap després d’un breu armistici i et sents com Fabrice del Dongo a la batalla de Waterloo, ja que tot és imprevisible, amenaçador i fragmentari: la nit després del dia. És per això que l’autor, en arribar a Londres —pletòric i engrescat— com a corresponsal del diari ABC en l’inici de la dècada dels noranta, s’imposa el deure de capturar els breus instants de bellesa que ens regala una existència magmàtica a través de “la prosa de la memòria”. Entre mirades mestisses, sikhs, llibreries atapeïdes de tresors, copes als bars dels grans hotels, visites estimulants a la National Portrait Gallery o el privilegi d’observar la ciutat des d’un cab, el propòsit és véncer inèrcies —desordres i culpes— i conquerir la voluntat indòcil a través dels espais confortants de l’escriptura. Quan les onades tèrboles anuncien mar de fons i el col·lapse dels sistemes defensius, el programa de Valentí Puig consisteix a refugiar-se en l’esbarzer en flames, o bé girar els ulls enrere i ser fidel a la infantesa. Un exercici recurrent i una lliçó ineludible, com el veredicte que recull el poema Primera pluja: “Trona encara més enfora. La naturalesa sempre derroca/ l’home.”

Anglòfil entusiasta, en La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993 es percep un Valentí Puig exultant en assistir com a periodista a una sessió del parlament de Westminster —obra mestra de l’evolució institucional, insisteix—, a una reunió del G7, una roda de premsa al 10 de Downing Street o bé en comprovar de primera mà la pugna entre partidaris de la CEE i euroescèptics al Foreign Office. Després d’una party a Buckingham Palace, l’autor es llança a una aferrissada defensa de la monarquia d’Isabel II, que enllaça amb els valors i solidesa de l’època victoriana —el binomi fructífer de Gladstone i Disraeli—, “amb el permís de la frivolitat del grup de Bloomsbury”. En aquest sentit, Valentí Puig és testimoni de la conxorxa tory contra Margaret Thatcher, el final d’un regnat que revela la crueltat i el joc de ganivets al si del partit conservador. Una formació que en els congressos està ja més atenta a la tirania de la televisió que al tracte dispensat als delegats, imatge que contrasta amb la creença de Balfour, qui s’estimava més el consell polític del seu majordom que no les directrius del partit. De fet, amb la irrupció de Lady Di en les portades de tots els noticiaris del món s’inaugura una nova època —i un nou mil·leni—. Valentí Puig constata en una de les entrades del quadern, resignat, que al Regne Unit de finals del segle XX hi ha més hooligans que gentlemen. La inauguració de la nova seu de Goldman Sachs, o el parpalleig de pantalles a la City permeten descobrir gestos i rituals d’una nova legió de jóvens que utilitzen amb arrogància un llenguatge macroeconòmic, però que empal·lideixen amb el Dimecres Negre i la devaluació de la lliura esterlina. A Londres, el paradís del mercat —amb vel·leïtats i emboscades—, Valentí Puig troba a faltar un Balzac actual que convertira en novel·les el borbolleig i tempestes que genera el magnetisme dels diners.

“El cinisme polític és un mal; l’escepticisme, un deure”. En la lluita pel poder compta, per tant, més el caràcter i la resistència que no la ideologia, una consigna que descriu en La bellesa del temps la batalla incessant pel lideratge britànic. Però prediccions i anàlisis salten pels aires davant la turbina de la història. En aquells anys, mentre Valentí Puig escriu articles —incrèdul i exasperat amb els mandarins euroburocràtics— sobre la lentitud i desconfiança d’Europa a expandir-se cap a l’est, l’imperi soviètic s’ensorra i Ieltsin puja a un tanc com a referent desconegut, alhora que l’antiga Iugoslàvia es disgrega tràgicament a partir d’una guerra primitiva i atàvica. Són els terrabastalls cíclics d’un continent que, malgrat guerres i devastació, és per a l’autor la base espiritual d’Occident. Conservador irredempt, Valentí Puig s’adscriu sense ambigüitats al racionalisme de Popper, i durant la seua estada londinenca ha de ressenyar les morts de Hayek i Oakeshott, dos dels pensadors més influents en l’escriptor mallorquí. Des d’aquesta perspectiva tory —blindada i combativa—, després d’una trobada del Partit Popular Europeu, assenyala displicent i amb cautelosa distància: “Què ho fa, que la dreta espanyola siga tan poc seductora, tan grisa?”

Valentí Puig
Oratges de la memòria
Proa, Barcelona, 2017

Però la febricitat del periodisme no enterboleix la determinació de Valentí Puig de reabsorbir tot aquest garbuix vital dins les pulsions que genera la literatura. Algunes de les millors anotacions d’aquest dietari se centren en lectures i retrats del seu cànon privat d’autors britànics, com els perfils que traça de Somerset Maugham —un bon observador de la vida a diferència dels escriptors solipsistes, apunta desafiant—, Wodehouse o Chesterton, a qui reconeix que hauria d’haver llegit de ben jove en lloc de la tabarra dels existencialistes. Amb Oscar Wilde, Graham Greene i Agatha Christie destria encerts i patinades, i una de les millors anotacions és la que dedica a El quartet d’Alexandria de Lawrence Darrell, perquè qui no haja sentit la commoció que encomanen els seus personatges en la joventut, adverteix Valentí Puig, no té dret a fer-ne una crítica severa des de l’edat adulta. Això sí, gran part de La bellesa del temps és un homenatge a Cabrera Infante, exiliat a Londres i amb qui l’autor explicita una complicitat càlida i extrema. “I si fos que les biografies són les millors novel·les?”, remarca Valentí Puig, embadalit, amb un dels grans gèneres que ens ha llegat la literatura anglosaxona. La felicitat de la lectura, no obstant, és que arribe la tardor i fullejar poemes de Keats, a més de passejar pels carrers de la ciutat i rememorar el xiquet que s’emmirallà amb les aventures i el sentit de la justícia que desprenen les narracions de Sherlock Holmes.

En una de les escenes de La bellesa del temps, es reprodueix un sopar a Palma amb Ernest Lluch i un Baltasar Porcel massa inquiet perquè no és el centre d’atenció durant la conversa. Però Valentí Puig troba en Lluch no tan sols un bon interlocutor capaç d’alternar la corrosió de la política i el debat sensat d’idees, sinó algú —bonhomiós— que ajuda a temperar els prejuís intel·lectuals i l’acidesa connatural del caràcter de l’autor. Una col·lisió entre una mirada sarcàstica i implacable de la realitat i l’intent de neutralitzar l’adrenalina que flueix en altes dosis pel seu sistema nerviós, tal com reflecteixen els diàlegs que creua en aquest dietari entres dos personatges imaginaris amb opinions enfrontades i —a pesar dels pols oposats— confluents en un autoretrat. “Sigues circumspecte; la vida ja et farà massa indiscret”, sentencia Valentí Puig com un dels sulfúrics aforismes de Jules Renard, junt a les màximes morals i descripcions de les tonalitats —humanes i del batec de la ciutat— de Londres, uns dels millors apartats de La bellesa del temps. Amb impudícia i esportivitat accepta que madurar és creure —des d’un evident autoengany— que comprens més la vida, i quan l’agitació de les ansietats i la subjectivitat tòxica assetgen, de vegades, el millor antídot és perdre’s en un parc sense rumb—entre la boira i la irrupció sobtada d’esquirols— per a asserenar instints i insatisfaccions. Amb una prosa atenta al matís, al contrast sorprenent i a un ritme que unifica tota una obra, Valentí Puig es qüestiona —irreverent—: “Fer balanç d’una vida consisteix a saber si t’has enganyat més a tu mateix que no als altres”.

Com una mena de pols còsmica, els poemes recollits en Oratges de la memòria naixen de la combustió i del llampegueig d’imatges ancestrals, civilitzacions perdudes que han sobreviscut a l’era glacial, malsons que es manifesten com un iceberg fosc i maligne; un bosc ombrívol que ens atemoreix com una “unitat teocràtica d’avets preconciliars, vells com un llibre de/ profetes”. Els conceptes metafísics i tel·lúrics es combinen amb esbossos de la realitat més propera, ja que la ment inescrutable funciona sovint com un clic de Google, que ens activa el passat acollidor i alhora ofensiu per pèrdues que associem a la nostra pròpia derrota. “És la culpa que ho ennegreix tot”, una condemna que el poeta tracta de conjurar tot i saber que mai podrà escapar de l’alé i l’estigma del pecat original. L’evolució de l’espècie ens ha fet, segons Valentí Puig, posseïdors d’una vanitat tan fràgil com una prima cota de malla, ja que com a animals racionals oblidem que “el pensament és un tubèrcul, una hèrnia,/ l’unicorn i l’urna sagrada”. Quan els avisos de l’extinció es fan perceptibles, l’obligació és recordar i honorar els morts, perquè amb l’oblit els recloem al purgatori, ànimes que volten perdudes amb un tiquet del bus turístic a la mà o del quilomètric. Al cap i a la fi, en aquest poemari hi ha, amb més intensitat que en els anteriors de Valentí Puig, una necessitat de retorn al Punt zero on ens porta el naufragi: “Ens salven ràfegues d’una simfonia, engrunes de fe./ La culpa, monarca del terror, no s’até a la justícia”.

Els versos d’Oratges de la memòria duen el llenguatge a un estat de condensació, un retruny de trompetes de juí final: “Cultura precària contra natura infatigable (…) milions de cucs al moll de la terra entre milions d’arrels,/ bulbs misteriosos,/ al marge de tota voluntat humana”. Una constatació compartida amb Milton, a qui la ceguesa no impedí conéixer l’idioma xifrat del bé i del mal. Però tota aquesta angoixa queda atenuada amb instantànies que ens reconcilien amb el món, un guspireig que relaxa la tensió i l’autoexamen inclement. Una caixera del súper que apareix —lluminosa— en girar la secció de congelats; els amants que fumen un cigarret a les fosques en un territori on les lleis i els imperatius quotidians han estat abolits; els nous condottieri que regeixen el món i creuen dominar el temps, “i ara són directors de recursos humans, van al gimnàs,/ tenen una amant que es diu Vanessa…” La meritocràcia i l’exigència són reivindicades en El segle serà vostre, on “argonautes algorítmics” es preparen per a assaltar el futur i conquistar-lo mentre renten tasses a un Starbucks. Un dels millors poemes és el Retrat de dona al riu, antics amors invocats en el pas de l’Ebre per Tortosa, “que la correntia s’enduu tot d’una cap a la/desmemòria/ fins que retornen, devastadores, per inundar el present, sense/ pietat”. Llavors, en un exercici d’humilitat, l’orgull s’esmicola a través d’un epigrama irrebatible com una formulació científica: “perquè tan sols som cèl·lules que l’atzar reordena”.

Valenti Puig
El bar de l’AVE
Proa, Barcelona, 2017

Els personatges de les novel·les de Valentí Puig conviuen amb un duel interior, i com gran part de la raça humana es debaten entre la misericòrdia i la supervivència, amb el perill de caure en l’aiguamoll funest que anul·la les consciències. El bar de l’AVE comença amb un to villalonguià, ja que la tia Adela resta al llit —a punt de morir— tan sols connectada a la vida per foguerades esparses del record: els triomfs en el circuit tenístic, el tractament reial que rebia als millors hotels d’Europa, una llarga llista d’amants. El seu nebot, Nèstor, assessor financer, és el protagonista involuntari, espectador de la comèdia —i el drama— de la vida, tal com esdevé al personatge central de Sherwood Anderson en Winesburg, Ohio, on totes les línies de la trama conflueixen en la seua mirada absorta i contrariada. Adela i Nèstor pertanyen a la família dels Grau, amb l’avi —arruïnat en enamorar-se d’una vedet— que havia arribat a Barcelona després de perdre un plet per les possessions d’unes terres: la ferida i la vergonya del clan. A l’altre costat del nucli narratiu, es troben els Pou de Mallorca, una tribu que gràcies als tripijocs de l’Amo —excontrabandista taciturn i impenetrable— ha creat una cadena d’hotels a la costa. Entre Barcelona i Cala Brisca, Nèstor viu enfonsaments, projectes difusos i irrealitzables, la rendició d’unes existències en què tots, en major o menor mesura, cregueren en algun moment haver assolit els seus projectes poc abans de la claudicació i la retirada.

Ara bé, en l’obra narrativa de Valentí Puig l’acció es redueix a seqüències mínimes i quadres pictòrics, i el veritable repte argumentatiu parteix —també en El bar de l’AVE— de retrats confeccionats, sobretot, a partir d’idees i d’imatges impactants que reflecteixen l’erosió i la inconsistència dels temps moderns. El pare de Nèstor participa en una tertúlia anacrònica en què els assistents retornen, sense omissió, a endinsar-se en episodis de la guerra civil; la resta de familiars aborda la vida des de la resistència passiva, la realpolitik de les relacions humanes o un vertigen purament destructiu. De vegades, però, tens la impressió que l’esquelet del relat es ressent, i que tan sols resta un fil massa tens i a punt de trencar-se d’on pengen una successió d’idees que s’apoderen del perfil dels personatges. Com els debats teologals i materialistes entre Quimet, un monjo hedonista i discursiu —representant de la branca guanyadora dels Grau—, i Llambí, el soci de Nèstor que pretén justificar amb una filosofia carregada de metàfores l’impuls humà de la cobdícia sense fre. En aquest sentit, alguns fotogrames semblen forçadament encaixats en la narració, com la rogativa de Quimet per telèfon mòbil perquè ploga en un poble maltractat per la sequera, la teoria sobre les novel·les de detectius que llig Nèstor, o bé el jove amb el cap embenat que al bar de l’AVE desconeix on se l’emporten els amics en el seu comiat de solter.

Alguns dels millors capítols, en canvi, són els que repassen els impulsos amorals i la teatralitat grotesca de l’època orgiàstica anterior a la crisi del 2008: la litúrgia i els actes depredadors d’individus que no acceptaven cap llei ni precepte dictat pel sentit del ridícul. Inversors pomposos en les seues declaracions, especuladors i oportunistes, nobles decrèpits, periodistes mediocres i sense escrúpols, polítics reconvertits en “poetes de l’economia de risc”. En les sobretaules, les converses creuades tracten sobre el bòtox, líftings, l’exposició de la vida íntima a la televisió, la carta amagada per a eludir la bancarrota o la presó, l’últim rumor per a triplicar en pocs dies els beneficis d’una inversió: “La temptació, tan fàcil com infantil, és creure’s que des dels finestrals del Mirablau tens la ciutat de Barcelona als teus peus”. Impulsos que, segons l’òptica, responen a un materialisme pervers o, més aviat, són indestriables de la conservació de l’espècie humana.

“En realitat, tots els mals començaren amb la guitarra elèctrica”, anota un impertorbable —i provocador— Valentí Puig en La bellesa del Temps, mentre assumeix que el seu ideari conservador fluctua, en un precari equilibri, entre l’adscripció a les llibertats i el sentiment de pertinença. L’ombra del caos i la desintegració són difícils d’eludir en la solitud d’un aeroport, en una habitació impersonal d’hotel mentre se segueix una campanya electoral, o en esperar el tren —extenuat després d’una entrevista— en un bar sòrdid d’estació. Ara bé, en finalitzar l’etapa de periodista a Londres, Valentí Puig assenyala des del Kew Gardens que, “abans de corrompre’s, el temps passa, calmós, com un privilegi superior de l’esperit. La vida és una treva entre dos atacs d’ansietat”. Això sí, sempre que es puga projectar en el paper des del filtre tèrmic de l’escriptura.

També et pot interessar: