L’home que feia riure les dones

Iñaki Uriarte
Diarios. Tercer volumen 2008-2010
Pepitas de Calabaza 2015

Gabriel Ferrater afirmava que un poema ha de tindre com a mínim el mateix grau de sentit que una carta comercial, una d’aquestes sentències rotundes que no t’acabes de creure i que alhora saps que conté una bona dosi de veritat. La prosa dels diaris d’Iñaki Uriarte busca —sense amagar-ho— el recurs de la naturalitat i d’un llenguatge que mai recorre ni a la pirotècnia ni al barroquisme decoratiu. Una escriptura que s’adapta a un ritme vital de baixa intensitat, amb una rutina on predominen —com un regal dels déus— la monotonia i diversos tons de gris. Lectures, algun viatge, escasses trobades amb amics a més de referències a la història familiar travessen unes pàgines alienes als sotracs i a les revelacions sorprenents. De tot aquest pla de conjunt destaca un protagonista que de seguida ens desperta la complicitat, un astut observador de la natura humana que sota una aparença de timidesa traça un atractiu autoretrat. En l’inici d’aquest quadern, les pàgines més íntimes de Benjamin Constant serveixen a Uriarte per explorar la línia fràgil —sovint inexistent— d’una literatura que sembla que parle per a un mateix i que en el fons està destinada a la galeria.

“Es posible que en las semanas mejores deje de lado este diario y también que en las peores me esconda de él”, subratlla un autor que s’adscriu a una escriptura que fuig de l’anotació irada —també dels estats d’eufòria— amb la mateixa determinació que de la queixa declinant i autocompassiva. Conscient que la vida està ombrejada per drames i esgarrapades de dolor, Uriarte prefereix dirigir la mirada cap a la comicitat i l’absurd —el valor de l’anècdota— que ben sovint envolta el dia a dia. De fet, adverteix a qui es lamenta per dur una vida sense emoció que no desespere, que a partir de certa edat la natura ja s’encarrega d’animar-la, i ben segur que “silban las balas”. Amb coqueteria i un cert aire provocador, Uriarte fa bandera de la seua al·lèrgia al treball i es declara un defensor aferrissat de la figura del rendista que no s’alça mai abans de les onze del matí: un tio afortunat, sense dubte. I amb elegant cortesia ens avisa que el seu ideal humà i estètic pot estar ben a prop d’Epicur i de Montaigne, però quasi millor confiar en el criteri comprensiu d’Antonio, el seu amic farmacèutic.

Aquests Diarios 2008-2010 prolonguen l’estil pausat, confortable i de treballada senzillesa que ja caracteritzava els dos volums anteriors. Els rastres de la memòria i les pautes que dicta el present conflueixen en un gènere tan apassionant com enganyós: Uriarte accepta anar a un encontre de vells companys universitaris i descobreix al llarg del sopar que les anècdotes d’aquell temps ningú les recordava de la mateixa manera. I és que gran part de les anotacions del llibre giren al voltant de l’escriptura de diaris, les limitacions i estímuls que suposa crear un personatge i traçar una línia narrativa. En aquesta ocasió molts apunts se centren en les reaccions i comentaris que suscità la seua irrupció en el sinuós camp de la literatura autobiogràfica. Els estats de febricitat, prevenció i desànim s’entrecreuen abans de lliurar els fulls definitivament a l’editorial. “Hay muchas razones para intentar publicar algo. Una de ellas es echarlo de casa”, conclou després de successives i esgotadores revisions. Davant les crítiques entusiastes amb què l’acolliren, la primera temptació d’Uriarte és consignar cadascun dels elogis, però de seguida se li fa present la imatge de vanitat petrificada i exhibicionista de Saramago i no dubta a deixar-ho córrer. Uns quaderns on, segons ens diu l’autor, s’esborren un bon nombre de notes ja que el filtre és tan decisiu per a aquest tipus de literatura com la perseverança de restar a l’aguait per capturar qualsevol escena d’una nova jornada. “Luis XVI escribió en su diario el día de la toma de la Bastilla: hoy, nada”, un avís d’Uriarte a tots aquells que pensen que és un gènere fàcil i sense risc.

Hem de ser devots de la relectura no per descobrir significats ocults, sinó perquè amb el pas dels anys no recordem ni una línia del que hem llegit, assenyala un perspicaç Uriarte. Alguns dels millors fragments d’aquests Diarios són els comentaris sobre literatura i l’afició irreprimible de trenar —amb agudesa i absoluta falta de pedanteria— múltiples cites. Les visites freqüents a Jules Renard i Pascal es complementen amb una excel·lent interpretació de Proust, de qui mai es destaca prou l’humor que desprén la seua recargolada prosa. Vargas Llosa és un bon escriptor, però no un gran escriptor, remarca encertadament, i tornar a Onetti mareja; els gustos i debilitats d’Uriarte comparteixen espai amb altres tipus d’anotacions, com és el capítol en què es troba Paulo Coelho en el corredor d’un hotel i ha d’acceptar —resignat i divertit— que si bé és un autor sense interés, els cotxes de luxe i les xiques que l’acompanyaven no eren poca cosa. La possibilitat que la mare d’Uriarte i Salinger coincidiren de menuts a Central Park o entre dinosaures al Museu d’Història Natural de Nova York, a més de la probabilitat que Kafka i Einstein es trobaren a Praga amb els seus violins, són seqüències que permeten a l’autor jugar amb la literatura i escriure sense que es difumine el somriure.

Un to contrari al transcendentalisme que també domina les notes sobre filosofia: el pessimisme de Schopenhauer li és més simpàtic que la reivindicació “histèrica” de la vida de Nietzsche. Quant a Walter Benjamin, confessa que no ha entés quasi res dels seus escrits, ni tan sols —i encara menys— després de llegir-ne una erudita i extensa biografia. De vegades, una cita de Hume no pot competir amb una bona frase d’Arguiñano, i Steiner és un savi a qui no s’ha de fer massa cas. Potser que després de la bona acollida dels dos diaris anteriors, es percep en aquest tercer volum un major tacticisme i contenció a l’hora de perfilar el retrat d’algun nom de la cultura i la política, com si hi haguera abans un traç més desacomplexat i incisiu en algunes pàgines, una mà més solta per revelar aspectes incòmodes —caricaturescos— d’artistes i personatges públics. Ara bé, el reflex del sarcasme no s’ha de perdre, i en saber que el gos de Serrat es diu Sábato, anota: “Al fin entiendo por qué Serrat nunca me ha llegado a caer bien del todo”.

Un cavalleresc Uriarte reconeix, amb el seu acostumat fair play, l’ascendència de Garcia Martín i també li agraeix l’impuls per encomanar-li la temeritat de llançar-se a la publicació d’aquests diaris. De fet, com un dels personatges de Turguenev, Uriarte insisteix que la literatura —i sobretot l’autobiogràfica—, més que un exercici artístic, té l’obligació d’entretidre el lector. L’humor que transmet la bona literatura britànica o bé les rialles que sentia Silvina Ocampo en l’habitació on Borges i Bioy es tancaven a escriure, poden ser un bon programa estètic i de felicitat. Passejar per Benidorm o un jardí a Dénia al costat d’una piscina mentre veu el relleu del Montgó amb pantaló de bany, constitueixen un marc que no desmereix gens de la idea de paradís. Amant de la civilització —sense passar-se’n—, Uriarte sap també de la seua curiositat per gestos excèntrics, i es declara un militant ortodox de Montaigne quan proclama la seua convicció en contra de la preocupació i de la cultura de l’esforç i, en canvi, es mostra partidari de la indolència i la deixadesa. Al cap i a la fi, badallar —com fa el seu estimat i omnipresent gat— és per a Uriarte un exemple pràctic d’haver arribat a un cert estatus de serenitat.