Eider Rodríguez
Un cor massa gran
Traducció de Pau Joan Hernàndez
Periscopi, Barcelona, 2019
Relats que apunten al centre de la diana. I la intenció —i el resultat— són dards que hi encerten de ple. Que remouen la ferida que havia quedat mig oberta. Que inunden d’humitats i floridura el costat més sensible. Un joc de decisions a la vora de l’abisme. Actuacions contra una mateixa i a favor d’una mateixa. Accions entre un sí i un no desafiant les absurditats que travessen la frontera entre les més tendres i les més abruptes intervencions humanes. Narracions protagonitzades per joves insatisfets, pares i fills, amants, habitants d’un país de sentiments presos i sempre sota control, neguitós, desintegrat culturalment i lingüística per les fronteres polítiques. Víctimes d’un passat massa recent i un present demolidor, que parlen una llengua marginada. No hi ha concessions si hem triat el camí més bèstia de la vida, si quan volíem anar a fer la bugada al riu l’aigua arriba tenyida de sang; si estem convençuts que un detall qualsevol ens pot canviar la vida. Sorprenents històries també per l’estructura sobre la qual estan construïdes: d’arguments sovint capgirats com un mitjó i de fórmules narratives d’allò més originals. Hi ha evocacions d’episodis viscuts en el passat, narrats en tercera persona a tall d’invocació, i n’hi ha que són narrats en primera persona de manera simultània a l’acció que transcorre. Caminem, doncs, de la mà de la narradora en la majoria dels casos, mirem amb els seus ulls. Eider Rodriguez (Errenteria, 1977, que viu des de fa temps a Hendaia) pinta de negre el cel i fa sagnar la lluna, envoltada de núvols. A la seua paleta d’escriptora tot són mots incisius, signes d’un llenguatge descarnat que no admet escletxes. “Les paraules no tenen pes, no se senten, no es diuen”. Els seus contes, traduïts de l’èuscar per Pau Joan Hernàndez, han guanyat el premi dels llibreters de Guipúscoa i l’Euskadi de Literatura 2018. Literatura, en fi, valenta, concentrada i decidida a destapar la caixa de trons en el moment més inesperat. Capaç de fer que el cor s’eixample massa, de tan bo, de tan delicat. És com si entràrem en una habitació fosca on falta oxigen, amb les finestres i les persianes barrades, amb restes d’un adéu recent, una olor de mort. Com si tornàrem a la casa dels pares després d’uns anys i hi retrobàrem fragments de nosaltres per cada racó, fotos de la primera comunió i una mare submissa i avorrida. Les soledats i les insatisfaccions del poble…
Aquesta lectura, diamant en brut descobert a les acaballes d’un estiu sense límits, és el camí d’anada a un país sense retorn. La seua autora esculpeix en pedra el retrat sorprenent i no debades conegut d’uns personatges que semblen supervivents d’algun incendi. Es tracta d’homes i dones —sobretot dones— que creixen a cada repte que el present els depara. Si programem el nostre suïcidi i confiem els preparatius a les mans d’una empresa ad hoc; si assistim a la captura de la persona estimada —acusada de pertànyer a una banda armada que no ens és en absolut aliena— i esperem el seu retorn en la pròpia casa convertida en mausoleu; si hem de cuidar del nostre exmarit que pateix una cardiopatia en presència de la pròpia filla i de la nostra parella actual mentre les emocions retrobades salten pels aires; si perdem tots els equilibris i tots els propòsits davant la família amb l’arribada d’un membre que hem acollit —”llogat”— temporalment. Si fem tot allò que detestem, però ho fem, potser és que no acabem mai de desempallegar-nos del dolor, aquest dolor lligat íntimament a la vida.
Quan se li acosta, voldria estar morta o, encara millor, voldria no haver nascut, perquè la mort és pèrdua i la pèrdua és dolor, i ella no vol més dolor del que ja té. Aparta el cap de la mà envermellida del seu pare amb el mateix moviment que ha vist fer tantes vegades al gat del veí.
