Les indecisions de Turguénev

Ivan S Turguénev
Pares i fills
Traducció de Francesc Payarols (revisada per Ana Quelbenzu)
Marbot Edicions, Barcelona, 2011

Un senyorial Ivan S. Turguénev aprengué el francés i l’alemany abans que el rus, educat per preceptors estrictes i vigilat per una mare tirànica i cruel, sobretot pels càstigs medievals que aplicava als seus serfs. De fet, Turguénev necessità fugir —de l’ambient familiar i de Rússia—, primer a Berlín per a discutir de filosofia hegeliana amb altres estudiants desvagats i idealistes, i més endavant per a beure xampany en salons luxosos i balls de París. Però també és cert que el més occidentalista dels escriptors russos del segle XIX incorporava sovint a les seues novel·les personatges que sospiren pel seu país i la seua tradició. Enmig d’una escena que podria situar-se a qualsevol casa elegant d’Europa, sempre hi ha algú que demana una sopa de peix elaborada amb la recepta autèntica dels camperols, o bé que prega a la pianista que abandone el repertori de temes estrangers i els regale una cançó emotiva del folklore rus. Fins i tot Basàrov, el protagonista revolucionari de Pares i fills, s’enutja quan en una discussió detecta opinions forjades en cercles polítics d’altres països. Els lectors que apareixen en les seues novel·les poden admirar Goethe, Schiller o Heine, però els rostres s’il·luminen de felicitat quan es reciten uns versos de Puixkin. La melancolia que impregna les relacions amoroses i els destins de les criatures de Turguénev també s’ensenyoreix de la seua visió de Rússia. Desenganys i renúncies recurrents que convertien l’escriptor, segons la seua amant —la cantant Pauline Viardot—, en el més trist dels hòmens.

Una manca d’energia i d’optimisme que també s’estén a la majoria dels seus personatges, captius d’una voluntat col·lapsada —sense determinació— davant els reptes que es plantegen. En molts relats de Turguénev assistim a uns protagonistes que lluiten per superar la timidesa, l’escrupolositat, i que en la majoria d’ocasions tan sols obtenen una sensació de derrota i d’abatiment. La infelicitat és el segell del Diario de un hombre superfluo o de Remanso de paz, pàgines on l’autor desplega el seu ideari antiromàntic, la convicció que l’amor és un ideal inabastable, un concepte vaporós i nociu. El caràcter byronià en què s’emmirallà un jove Turguénev és impugnat en narracions com Dos amigos i Asia, amb finals que insisteixen a subratllar les opcions equivocades —una covardia paralitzant— dels protagonistes, que no saberen interpretar els impulsos del cor. Alguns dels millors moments es troben en Fausto, on una jove ha restat fidel al precepte de la mare de no llegir mai novel·les ni poesia, de no excitar la imaginació, fins que aquesta imposició es trenca amb conseqüències nefastes. Encara que la millor nouvelle de Turguénev és Primer amor, l’arrogància i l’anhel de la joventut de conquistar-ho tot, de desafiar totes les regles, una etapa que des de la maduresa es jutja esbojarrada, confusa i tèrbola; però al cap i a la fi són els únics records —accepta resignat el protagonista— a què pot aferrar-se en una edat ja sense nervi ni passió.

És possible que els arguments de Turguénev trien sovint el camí més fàcil, amb girs previsibles i una imaginació que no acaba d’alçar el vol, hereu de l’escola més clàssica i distant de les eleccions estètiques més agosarades del seu amic Flaubert. En aquest sentit, en un capítol es pot comprovar l’art subtil de l’autor i alhora les seues limitacions. Portentós a l’hora de reflectir la llum, el color i el joc d’ombres del bosc, l’incendi del crepuscle o les taques de plom fos al riu provocades pel sol, aquesta prosa delicada —sensible a l’acumulació de matisos— es destensa quan avança cap a moments d’acció, la forma en què resol una seqüència o bé com fusiona cadascun dels fils de la història. Bon retratista, els contorns tan ben perfilats dels seus personatges perden intensitat pels recursos que utilitza Turguénev per a presentar-los, laborioses reconstruccions biogràfiques i epílegs narratius que no deixen res a la intuïció del lector. Ara bé, aquests plantejaments allunyats de la màgia de Gogol, de l’elusivitat de Txékhov o de la fermesa i rotunditat de Tolstoi, s’ha de dir que eren apreciats per tota una legió de fervorosos seguidors, l’estil que va associat —una marca de la història d’Europa— a una literatura que uneix trames senzilles i una escriptura ben cisellada, amb un to i un encant que sempre desprén el nom de Turguénev.

Ivan S. Turguénev
Novelas cortas
Traducció de Víctor Gallego
Alba Editorial, Barcelona, 2009

És per això que sorprén el desafiament narratiu de Pares i fills, una novel·la on Turguénev s’allunya dels propòsits de les seues narracions anteriors. Ferit per l’acusació que els seus herois eren massa vulnerables, dibuixà un personatge com Basàrov, estudiant de medicina nihilista que representava moltes de les idees que Turguénev detestava, membre d’una generació de jóvens revolucionaris que s’oposaven al programa reformista i liberal a què s’adscrigué el grup d’intel·lectuals a què pertanyia l’autor. Basàrov és cínic, intimidatori, gens càlid en el tracte, oposat a qualsevol catecisme, però amb un indubtable magnetisme en la seua mirada impàvida, en la contundència amb què explica les seues creences. El seu adversari serà Pàvel Petróvitx, un home de formes aristocràtiques, manicura perfecta i vestit amb elegant roba anglesa, defensor de les institucions i la civilització. Ja des de l’arribada de Basàrov a les possessions del seu amic Arkadi —fill del bondadós Nikolai i nebot de Pàvel—, es percep la rivalitat entre aquestes visions antagòniques del món, i com observa amb insolència impertorbable Basàrov: “ja sabeu que amb una espelma d’un kópek es va incendiar Moscú”.

Per a incrementar la competència entre Basàrov i Pàvel, al centre de tots dos se situa Fénetxka, l’actual parella de Nikolai —el pare d’Arkadi—, que atrau el galanteig del jove idealista i també del vell terratinent. Junt a la irrupció de l’amor, un dels temes que travessa la novel·la és la col·lisió entre pares i fills, és a dir, la forma de jutjar la vida i la política d’uns i altres. Si Nikolai —propietari d’unes terres amb pagesos esparracats i treballadors indolents— comprova astorat com el seu fill Arkadi està influït pel programa rupturista i inclement de l’amic, el mateix Basàrov se sent incòmode davant les efusions sentimentals dels seus pares, gent senzilla del camp, desconeixedora de la maldat i que tan sols pretén que el seu fill es trobe ben acollit després d’uns anys d’absència. Com indica Nikolai, aquest conflicte paternofilial és la “píndola amarga” de l’existència, que es repeteix ritualment en cada nova generació.

Però el punt clau de Pares i fills és quan el rígid i combatiu Basàrov s’enamora de la viuda Anna Odíntsova en un ball on acudeix amb el seu amic Arkadi, i que ens descobreix a l’inici de la festa la faceta d’ironista de Turguénev que —dissortadament— practicà ben poc. Després de sentir una fascinació mútua, la dama els convida a passar uns dies a sa casa, on sorgeix l’amor entre Arkadi i la germana d’Anna, Kàtia. Si bé aquest emparellament és més convencional, l’atracció entre Anna i Basàrov no obeeix als plantejaments habituals de Turguénev, i ens descobreix la inseguretat i la nebulosa de la lluita interior d’un protagonista que fins ara s’havia mostrat insensible a qüestions més terrenals. Basàrov intenta seguir el seu patró condescendent i altiu, però cedeix —en una pugna extenuant— als dictats del seu cor, mentre Anna pateix la confusió i la por en unes escenes que ens acosten al millor Turguénev. L’inevitable duel —recurs freqüent en l’autor— entre Basàrov i Pàvel accelera els fets i la retirada de totes les peces en joc, en un final dramàtic en què les lleis de la natura vencen les passions ideològiques i també humanes.

Ivan S. Turguénev
Páginas autobiográficas
Traducció de Víctor Gallego
Alba Editorial, Barcelona, 2000

Amb Pares i fills Turguénev aconseguí irritar els joves grups radicals a què, sense dubte, volia adreçar la novel·la i rebre el seu aplaudiment. Nihilistes i revolucionaris veieren una caricatura ofensiva en el retrat de Basàrov, a qui l’autor atribueix consignes ferotges i implacables: “un bon químic és vint vegades més útil que qualsevol poeta”. Una aparent indiferència davant les grans preguntes filosòfiques i morals que fan exclamar al seu contrincant Pàvel: vosté “no creu en principis, però creu en les granotes”, en referència a les captures que Basàrov efectuava per als seus experiments científics. Però als cercles conservadors tampoc els feu el pes l’esperit de la novel·la, que trobaren massa comprensiva amb els extremistes subversius, sense una rèplica convincent. I és precisament aquest aspecte el que situa Pares i fills com una de les grans narracions del segle XIX, ja que Turguénev construeix el personatge de Basàrov des de l’aprensió però també seduït per la seua força i un caràcter coriaci que es clivella progressivament al llarg de les pàgines. Un magma incandescent que l’autor modelà sense saber quin era el veredicte que corresponia a la seua criatura —si la condemna o l’admiració—, i d’aquesta indecisió emergí un relat que superava en valor artístic tot el que havia creat fins a aquell moment.

En els escrits memorialístics que recollí Ivan S. Turguénev —amb un homenatge a Gogol i un bon retrat del crític Belinski—, sobta la inclusió d’un fragment sobre una navegació que realitzà l’autor poc abans dels vint anys, entre Sant Petersburg i Lübeck, per a dirigir-se després cap a Berlín. Aquest vaixell, el Nicolau I, s’incendià prop de la costa, i Turguénev relata amb realisme atroç les escenes de pànic que visqué, la proximitat de la mort i l’atzar de la salvació. Però l’autor incorporà aquest episodi en l’autobiografia perquè la seua despòtica mare l’acusà d’haver-se comportat com un covard en el rescat, d’haver humiliat el cognom de la família amb la seua actitud vacil·lant i histèrica. Turguénev tractà de desmentir la versió de sa mare —procliu a les invencions denigratòries amb els seus fills—, però només trobà l’oportunitat —i l’audàcia— al final dels seus dies. Com la majoria dels seus desconcertats protagonistes, que cercaven el coratge i la determinació quan ja era massa tard.