Història d’una vida

Aharon Appelfeld
Tsili. Història d’una vida
Traducció d’Eulàlia Sariola
Club Editor, Barcelona, 2013

“Potser no caldria explicar la història de la Tsili Kraus. Va tenir un destí cruel, sense pena ni glòria, i si no hagués estat real no l’hauríem pas pogut explicar”. Aquest és el plantejament de la novel·la d’Aharon Appelfeld, un inici memorable —emparentat amb la narrativa de tradició oral— per a un relat iniciàtic i de supervivència, d’una senzillesa formal només aparent. La Tsili del títol és una xiqueta d’uns dotze anys que viu en un poblet de l’Europa central el 1942. És la filla més jove d’una família jueva, una família “nombrosa, pobra, aclaparada pels neguits”. N’és la filla rara, una “ventafocs” —com en diuen els paratextos editorials— que sembla no interessar ningú; un ésser gairebé invisible, que viu com una andròmina més de les que s’acumulen al pati. De fet, quan la família ha de fugir de la invasió alemanya, l’abandona a casa a la seua sort. A partir d’ací, la Tsili s’haurà d’enfrontar a l’infortuni tota sola en un món esquerp. Esdevindrà una jueva errant, una heroïna que es fa adulta per intuïció, sense ningú al seu costat, desorientada i perduda. Que aprén a colps què ha de fer i què no ha de dir per tal de sobreviure.

En el seu camí, descobreix el món i el cor de les persones, capaços del millor i del pitjor, tant l’un com les altres. Coneix l’esclavatge, la solidaritat, el menyspreu; la violència, el desig, la bogeria. Però, també es comença a conéixer ella mateixa en l’adversitat, en la solitud obligada, en la necessitat de sobreviure; i la bellesa de la vida, malgrat la remor de fons de la guerra i de l’Holocaust. Una remor de fons de la mateixa entitat que la de la pluja llunyana o el vent; uns fets que ocorren fora del marc del relat i de la vida diària de la Tsili. Un paisatge sinistre que hi és suggerit més que no explicat, que es fa visible sobretot en les conseqüències, però que mai no s’acaba de concretar del tot. Appelfeld deixa fora de la seua ficció tot allò que, per històric, ja coneixem; i així, per exemple, en la novel·la el mal no l’encarnen els nazis, sinó la indiferència d’aquells que haurien d’haver estat més a prop de la protagonista. El resultat d’aquesta abstracció és un relat que voreja l’al·legoria, en molts moments. Una mirada a la degradació de l’ésser humà com a espècie, concentrada en una novel·la breu; la història d’una vida individual com a condensació de l’espectacle terrible de tota una humanitat que s’autodestrueix.

Narrativa poètica però nua, despullada d’ornaments superflus; centrada en detalls mínims i quotidians, aliena al soroll ensordidor que —intueix el lector— es produeix ben a prop, a l’amenaça que gairebé es pot olorar, malgrat que no es fa mai explícita. I una prosa tranquil·la, d’una extrema sensibilitat, que flueix sense desnivells aparents, d’aquelles que sovint contrasten amb la gravetat de les situacions que s’hi narren. Una prosa que acompanya el creixement de Tsili, la seua maduració fins a esdevenir una altra persona. Maduració mental, però, que no s’entén del tot sense el seguit d’esgarrapades físiques que hi juguen un paper determinant. És una de les virtuts indiscutibles de la novel·la d’Appelfeld: aconseguir retratar de manera versemblant aquest procés tan complex en un relat d’extensió relativament breu. I en general, la capacitat de conjugar l’aparent simplicitat de la forma amb la profunditat del contingut, d’una força realment colpidora. Els paral·lelismes entre la vida de Tsili i la del propi Appelfeld semblen evidents. Fins al punt que l’autor ha afegit recentment un subtítol que no existia en les primeres edicions de la novel·la, com a clau de lectura potser innecessària: aquest Història d’una vida que coincideix exactament amb el títol de les seues memòries.

Una nit llarga, com esculpida en pedra, que dura tres dies. Una dona que havia dut una metzina amagada a la vora de l’abric durant els anys més durs de patiment, i que la fa servir per un desengany amorós quan ja és una persona lliure. Una altra que es refereix a ella mateixa sempre en tercera persona… El camí de la Tsili —i la novel·la, en general— es va poblant de gent progressivament. Però, com si fos arrossegada pel corrent d’un riu, ella no sembla mai ser del tot responsable dels seus passos. L’extrema solitud de la jove enfrontada al buit amb què s’inicia la novel·la, continua després amb l’aparició de personatges que l’acompanyen de manera individual, i conclou amb la Tsili afegint-se a la ruta dels supervivents dels camps d’extermini. Un final que no ho és, amb un vaixell que salpa cap a Palestina curull de gent amuntegada, per a un fragment, només, d’una vida. I la possibilitat d’encetar-ne una nova etapa en un altre indret.