Reinventar-se

Portada

Rachel Cusk
Tránsito
Traducció de Marta Alcaraz
Libros del Asteroide, Barcelona, 2017

La vida té moments clau, punts d’inflexió a la meitat del camí en què cal posar l’aturador al procés de formació íntima i personal, pública i col·lectiva, i plantar cara a la veritat més pregona, al drama que l’individu ha deixat escrit rere els seus passos. Abandonar el vaixell o agafar les regnes del cavall. Renunciar o comprometre’s. Mirar finalment de cara el rostre que apareix a l’espill i apurar al màxim les possibilitats que ofereix el destí. Posar un punt i final en el trànsit que va d’una vora a l’altra de nosaltres mateixos, conscients o no que vivim en un món reblert d’insensateses, de costums insans, de rivalitats perverses i d’equivocacions inevitables. Però si el que trobem al davant no és sinó un laberint de plàstic desinflable i un escenari grotesc de desconfiances i desagraïments, una població aburgesada que es creu posseir la clau de l’èxit, més val tirar pel dret, mirar-ho amb un cert distanciament i ajornar el colp de cap definitiu a una altra ocasió més propensa al que coneixem com a felicitat. Aquest és el to be or not to be de Faye, protagonista absoluta de la prosa de Rachel Cusk, un personatge introvertit i enigmàtic que no acaba de definir-se totalment, la identitat del qual es construeix a partir del conjunt de veus que hi prenen la paraula, la resta dels personatges en l’autoficció. És en aquest moment incert de trànsit cap a no se sap exactament on o què, que comença el segon volum de la trilogia iniciada amb A contraluz (2014) i que es tancarà amb Kurdos (2018). Es tracta sens dubte d’un treball savi i fresc traduït al castellà per Marta Alcaraz i publicat per Libros del Asteroide.
Rachel Cusk, Canadà 1967, viu a Anglaterra des de 1974 i és a Londres on situa l’acció, narrada amb una barreja original i equilibrada d’un narrador en tercera persona i el to íntim de la primera persona convencional. Una dona de mitjana edat acaba de separar-se del marit i es trasllada a Londres amb els seus dos fills, uns joves víctimes de l’abandó i la soledat, dels quals només coneixem una veu en off de crits i baralles i colps de cap contra els foguers de la cuina a través del fil telefònic. Fet i fet, una família que no prospera i unes relacions que no poden anar a millor. I un món que s’estimba, i una mirada freda que busca en les trobades i les converses amb els altres qualsevol taula que la puga salvar del naufragi. Tot això a través d’una frivolitat feta a pedaços d’ací i d’allà, una modernor postissa i un to com més va més distant d’ella mateixa.
El joc que Cusk proposa té la gràcia del trencaclosques que no acaba mai de completar-se. La realitat que envolta la protagonista de Tránsito és tan humiliant i patètica que mostra en tot moment l’estat més ruinós de les persones que l’habiten, un infern d’aparences sempre amb l’amenaça de la violència a l’aguait. Si la protagonista, una escriptora de qui només es diu una vegada el nom, ha comprat una casa per reprendre una vida en principi d’ordre i assossec, tot ha de quedar en un desig irrealitzable, eclipsat pels esdeveniments que n’obstrueixen l’avanç. Perquè no passa ben bé res en aquestes pàgines. Només un seguit de converses construeixen aquesta torre de Babel impossible. Le dije, le pregunté, dijo, contestó, gritó contentísimo, le pedí que me hablara, repuse, lo que había querido decir, recordé, repuso, continuó. Heus ací un enfilall de verbs de dicció presents a tot arreu, els autèntics protagonistes del llibre.
Són una galeria d’éssers desarrelats que fugen quan estimen de veritat, homenets i donetes pintorescos incapaços d’entendre en quin moment de les seues vides tot va començar a trontollar. Rostres juvenils empresonats sota la pàtina arrugada del pas del temps. Alts càrrecs executius irresponsables i maldestres. I la identitat del personatge central que es va construint a partir dels forats i a partir potser dels silencis naix entre les ombres, es mostra només a contrallum, cegada per les paraules excesives d’altri. Només quan les ombres es difuminen hi apareix clarament la seua personalitat. I ací hi ha el canvi del punt de vista. I ací el joc dels diferents narradors, amb un seguit de veus tan supèrflues com la realitat mateixa: una astròloga, un agent immobiliari, un examant, un perruquer excèntric, una amiga en procés de separació, uns contertulians en una taula redona, cínics, intolerants i masclistes, una estudiant, un contractista, uns obrers d’origen albanés. El mosaic d’una societat malalta, que per moments recorda l’obra mordaç de St Aubyn.
Sense perdre l’aplom, Cusk es mou amb gràcia entre els drames quotidians, coneix de quin teixit que s’esquinça amb facilitat estan fetes les decisions que hem de prendre, les reflexions necessàries davant d’allò que ens fa o bé fràgils o bé poderosos. I la seua visió aguda es tradueix en una prosa clara i intel·ligent, que no revela sinó que insinua.

Le dije que mucha gente se pasaba la vida tratando de hacer que las cosas durasen para no tener que preguntarse si esas eran las cosas que realmente querían.

També et pot interessar: