Núria Cadenes
Tota la veritat
La Magrana, Barcelona, 2016
Ben lluny d’aspectes pintorescos, de la lloança fàcil o de la mirada condescendent, Josep Pla traçà en Els pagesos alguns dels trets més rellevants —i esquius— de la natura humana. En els articles que encapçalen aquest volum, hi ha un desplegament minuciós d’actituds i gestos de la gent del camp, la relació amb la terra com un element clau en la formació del caràcter. Però el que més atrau d’aquests escrits —amb algunes de les millors pàgines de l’escriptor de Llofriu— és l’intent de desentranyar els mecanismes de defensa i de sociabilitat del món rural: la necessitat de blindar la intimitat sense convertir-se en un ermità hostil, les dificultats per comunicar amb el llenguatge un territori comú que s’expressa millor a través de codis ancestrals. Amb un moviment d’ulls, les arrugues d’un rostre o una inclinació de cap hi ha més dades explícites que les que es puguen endevinar a partir d’una verbositat expansiva.
Núria Cadenes ha situat l’acció de Tota la veritat a Dolmeriu, un poble fictici de l’interior amb poc més de cinc-cents habitants on s’ha produït una mort que provoca, sobretot, preguntes incòmodes i el ferm propòsit que l’embolcalle el silenci. Els protagonistes són quatre antics companys universitaris que volien canviar el món, arrogants i enèrgics, capturats per somnis revolucionaris. A hores d’ara la viuda de Robert Mascaró —el cadàver il·lustre de qui tots destaquen la manca d’escrúpols en els negocis— reflexiona sobre il·lusions i projectes ja abolits. Per tal que no escape al control de la situació, un dels amics que s’ha convertit en hàbil advocat planifica l’enterrament d’aquest empresari exitós: l’objectiu és manejar els fils perquè qualsevol notícia sospitosa —embrutidora— no veja la llum. L’altre membre de l’originari quartet juvenil és un vell periodista que no ha renunciat al seu idealisme, ni tampoc a l’alcohol per les contínues ofenses que li ha causat l’aspra realitat i el pas dels anys.
Però l’argument d’aquesta narració és a penes insinuat, puntejat en microescenes que donen, més aviat, una sensació de tràveling veloç. Una tècnica semblant a la utilitzada en El banquer, però ací amb una escriptura més condensada —sotmesa a major pressió—, deshidratada de descripcions i fragments de repòs. Junt als protagonistes, trobem un catàleg de personatges encauats amb les seues misèries i fantasmes quotidians: dones que han fracassat a la ciutat i s’han vist obligades a tornar al poble, pastors que desafien els imperatius de la societat moderna, un babau que balbuceja un inconnex monòleg faulknerià, una botiguera i la propietària d’un hostal que no dissimulen el desencís, jóvens atrets per la vanitat i els abismes. I com un acte reflex practicat per tota la població, les famílies es vigilen amb evident desconfiança. Pel que fa a la investigació del cas, és dirigida per un sotsinspector que viu entre l’ansietat i la nàusea. Ara bé, de tota aquesta varietat de personatges ens resta tan sols un contorn esvaït: Tota la veritat és una novel·la de veus, de renecs enfurits, d’odis covats per la rancúnia.
Les confessions i els diàlegs d’aquesta història estan presidits per l’amargor, la convicció que la culpa i la derrota es confonen. Els sentiments fa temps que s’han eixarreït i ara tot passa per les vísceres, ja siga amb rampells de gelosia i de ràbia, o bé amb el desig que l’opacitat s’estenga per cada casa —i cada conflicte— de la població. Si de cas, aquest és l’apartat més vulnerable de la novel·la, un encadenament de claudicacions, de gemecs reprimits i de queixes que s’apoderen de tots els personatges i que en la lectura no són fàcils de distingir. Perfils i reaccions, potser, massa similars. Ara bé, Núria Cadenes no amaga ni el risc ni el repte experimentalista amb una novel·la de gènere: en lloc de la trama —una línia fugaç— opta per impressions, foscor i crueltat, un món interior tèrbol i un passat d’on només arriba un eco amenaçador i fatídic. Enmig d’aquesta tensió narrativa, la llengua de Tota la veritat és cabdal i un dels segells distintius de l’autora, amb imatges poderoses, punxegudes i feréstegues: una memòria “escrostonada”, una carta escrita amb “lletra garrella”, l’atmosfera “envescada i llotosa” que no es pot defugir. Davant aquest ambient opressiu —claustrofòbic i crispat—, tan sols es pot fer una vida “salvatge i embardissada”.
El comissari Maigret de Simenon, a més de resoldre crims submergit en la boira de canals i ports del nord, tractava d’esbrinar els motius —frustracions i esperances— que esperonaven molts personatges a emprendre un camí que mai haurien previst. Els entrebancs i la passió per dibuixar alguns dels secrets encastats en els replecs de l’ànima i que són l’essència del que l’autor belga qualificava com l’home nu. Núria Cadenes ha trenat el misteri que envolta un assassinat amb petites seqüències que semblen sorgides d’una novel·la rural —llenguatge, diàlegs que ressonen com grunyits, relacions humanes definides per l’instint—, vides en què els somnis s’han convertit en aigua estancada. En Tota la veritat es percep, junt a una mena de respiració entretallada —també del lector—, l’udol del vent en un poble “tancat com una closca”, mentre un dels protagonistes accepta, resignat: “naixem sols, morim sols”.
