Els versos tel·lúrics de Ted Hughes

Ted Hughes
Corb
De la vida i les cançons del Corb
Trad. Núria Busquet
Lleonard Muntaner
Palma (Mallorca) 2018

«Escriure és igual que caçar, i el poema no deixa de ser un animal, una forma de vida aliena a nosaltres», afirmava Ted Hughes (Yorkshire, 1930 – Londres, 1998); els textos de Corb exhibeixen l’atracció que l’escriptor sentí des de xiquet per la vida salvatge, quan eixia de matinada de cacera amb Gerald, el germà gran: el que més li agradava aleshores era aguaitar immòbil l’entorn per detectar-hi el més mínim moviment de qualsevol bestiola. Per a Xoán Abeleira, responsable de l’antologia El azor en el páramo (Bartleby Ed.), Hughes manté davant del poema aquesta mateixa actitud «d’espera vigilant», una observació alerta a descobrir allò que hi batega. És cert, com afirmen Josep M. Fulquet i Pauline Ernest en la presentació de Cartes d’aniversari (Empúries), que l’autor anglès posseïa un do especial per a evocar la vida dels animals i de la natura i aquesta característica —present des de The Hawk in the Rain, el primer llibre que publicà—, que es convertí en una senya d’identitat, també es percep en molts títols de Corb, com en La cançó de l’òliba o en El Corb i els ocells, on desfilen l’àliga, l’oreneta, el falciot, la garsa, la cadernera, la merla i altres aus en estranyes actituds mentre «el Corb dormitejava amb el cap baix entre la brutícia»; en El Corb a la platja se sent «l’olor del cau de la balena, l’abisme de l’últim prec del cranc», i El Corb i el mar transmet el poder de l’oceà, que sempre guanya: «Provà d’ignorar el mar / però era més gran que la mort, també més gran que la vida».

En aproximar-se a la natura, Ted Hughes s’allunyava de la recreació d’inquietuds urbanes que imperava des del modernisme —la ciutat havia estat el marc literari per excel·lència des de Baudelaire. Però en Hughes, el paisatge no és cap lloc de veneració —una tradició que ja havia trencat D. H. Lawrence, un dels seus referents—, sinó que allò natural hi és retratat d’una manera «brutal i lluminosa» alhora, com descriu Derek Walcott. De fet, part de la seua poesia gira al voltant del conflicte entre l’animalitat i la racionalitat de l’individu: «La poesia no té sentit si no és el testimoni de com les forces de l’univers intenten reajustar l’equilibri alterat per l’error humà», declarà Ted Hughes en alguna ocasió. Per a Francesc Parcerisas —autor del pròleg d’aquesta edició de Corb—, Hughes representa alguna cosa més que el relleu de la generació de T. S. Eliot, W. H. Auden, Stephen Spender i Louis MacNeice, significa «un canvi de veu, de to, d’època»: Ted Hughes reaccionà des de la «violència poètica, com un oracle inspirat», diu Parcerisas, davant d’allò que considerava falta d’empenta i de vigor de la societat britànica de postguerra, «el desencís existencial i polític dels Angry Young Men dels anys cinquanta». Així, en 1957, l’aparició de The Hawk in the Rain —continuen Fulquet i Ernest— anuncia influències «passades de moda»: «els ritmes vigorosos» del poeta victorià Gerald Manley Hopkins, «el feroç individualisme» de Lawrence, «el gust per la construcció de mites pròpia de Robert Graves i la franquesa» del romàntic John Clare. Aquests trets poden resseguir-se també en Corb.

Publicat en 1970, Corb és un llibre d’una foscor absoluta —«més negre, / que cap ceguesa»—, dur, irreverent, de vegades d’una amargor, una crueltat i una violència tan desmesurades que s’hi creen situacions gairebé grotesques: Una trapelleria, La versió del Corb de la llegenda de Sant Jordi, Balada criminal, Rient, La rosa de l’albada o Cançó per a un fal·lus són alguns dels poemes més desagradables, deliris tan passats de rosca que, de vegades, quasi fan riure —Hughes constatava sorprès que, en els pocs recitals que en va fer, els oients se’n reien. Tanmateix, hi ha molts textos d’una negror brillant, musical, amb rítmiques repeticions, com les Dues llegendes, Llinatge i Interrogatori a la porta-matriu, els quatre títols que obren el volum: «Qui és més forta que l’esperança? La mort. / Qui és més forta que la voluntat? La mort. / Més forta que l’amor? La mort. / Més forta que la vida? La mort. // Però qui és més fort que la mort? // Jo, evidentment. // Passa, Corb». En El Corb explica la batalla, l’escenari de l’inici on «El soroll fou tan fort / com permeten els límits del soroll possible» esdevé, a poc a poc —«La realitat donava la lliçó, / la seva mescla de sagrades escriptures i de física»—, calma desolada i silenci: «No tremolà ni una fulla, ningú no somrigué». En un altre, una ganyota oculta vol una llar permanent i prova rostres quan es troben distrets: el d’una dona a punt de parir, el «d’un artiller després d’una llarga explosió no prou llarga», les cares de dos amants, la «d’algú perdut en el plor», la d’un assassí; però totes duren massa poc. Més endavant «El Corb / va decidir provar paraules» i en Com l’aigua començà a jugar, aquest element líquid aprèn, plorant, la seua naturalesa, «completament esgotada completament neta».

Corb és —com descriu Parcerisas—  una espècie de «càntic xamanístic, d’imprecació, d’invocació de les forces naturals i sobrenaturals (…) una èpica esotèrica dels orígens»; Ted Hughes arrela allò personal en arquetipus universals i utilitza el corb com a símbol de les tenebres de l’esperit. Però el simbolisme del corb està ple de contradiccions: anuncia desgràcia i mort, tot i que de vegades, també protegeix; en el versos de Hughes, el corb es relaciona sovint amb la figura del trampós sense lligams ni tabús, el farsaire luxuriós i engalipador, tot i que, en ocasions és només un personatge irònic. Escrit, sobretot, entre 1966 i 1969, aquest poemari no és aliè a les tragèdies que patí Ted Hughes en els anys seixanta i que marcaren profundament la seua vida: la poeta Sylvia Plath —la primera muller— es llevà la vida en febrer de 1963 i, sis anys després, en un morbós gest d’imitació de la seua predecessora, Assia Wevill se suïcidà en març de 1969 i causà la mort de Shura, la filla de quatre anys que havia tingut amb Hughes. A més del germen del dolor i el sofriment de Hughes, l’obra és hereva de l’amistat de l’escriptor amb Leonard Baskin, artista nord-americà que representava corbs amb característiques antropomorfes; i el llibre beu d’altres fonts, com el to sever i reflexiu de les literatures d’Europa de l’Est: Hughes s’interessà per poètiques cada vegada més exòtiques, com la literatura zen i sufí o els textos tàmils i taoistes.

Poeta Llorejat des de 1984, en 1998 —poques setmanes abans de morir— la reina Isabel II li concedí l’Orde del Mèrit britànica. Ted Hughes fou un tipus que despertà fervents entusiasmes i odis vehements, resultava quasi irresistible a les dones, però alhora, posseïa una timidesa que li feia trobar-se més còmode entre homes. Durant dècades, a pesar dels atacs —sovint fou presentat com a únic culpable de la mort de Sylvia Plath—, guardà silenci perquè no volia airejar la relació que mantingueren, es negà a contribuir a la llegenda que, a pesar seu, continuà creixent. Finalment, l’any 1998, Hughes decidí fer pública la seua versió dels fets que concernien el seu primer matrimoni amb Birthday Letters, que recrea amb detall la vida amb Plath. La poesia de Ted Hughes «és solitària i remota», deia Derek Walcott, posseeix una «força mineral» i una «duresa insuportable»; Walcott ens recorda que «els grans poetes tràgics exigeixen de nosaltres valentia moral».

També et pot interessar: