Alberto Manguel
Stevenson sota les palmeres
Traducció de Dolors Udina
Quid Pro Quo – El Gall Editor, Pollença, 2018

Des de la infància, Stevenson ha sigut una de les formes de la felicitat, diu Borges; i Alberto Manguel —que va fer-li de lector a Buenos Aires entre 1964 i 1968, quan tenia menys de vint anys— afegeix que això és perquè la filosofia de l’autor de L’illa del tresor és, sobretot, alegre i agraïda: «Creure en la immortalitat és una cosa, però primer cal creure en la vida», anotà Robert Louis Stevenson (Edimburg, 1850 – Samoa, 1894) en un dels seus assaigs. Manguel, seduït per l’estil precís i invisible de Stevenson —«guerra a l’adjectiu, mort al nervi òptic»— i per un temperament que perdura en les seues obres, escrigué en 2003, per encàrrec del seu editor brasiler, Stevenson sota les palmeres, una nouvelle que recrea els últims dies del novel·lista escocès i en la qual intenta atrapar, des de la ficció, el misteri de Tusitala, «el narrador de contes», com anomenaven a Stevenson els nadius de l’illa del Pacífic.

La idea d’una identitat escindida entre el bé i el mal o, com deia Chesterton defensant L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde de «pedanteries patològiques sobre “la doble personalitat”», la creença que l’home no es pot dividir en dos —la bondat posseeix la consciència del pecat— és el fonament sobre el qual Alberto Manguel ha construït el relat sobre Stevenson, que fou un home profundament preocupat per l’ètica. Així, el protagonista d’aquesta història és un escriptor tuberculós que, per intentar alentir l’avanç de la malaltia, s’instal·là anys enrere a Vailima amb la família; en arribar al Pacífic, Robert Louis s’havia inquietat per com reaccionaria als hàbits de les illes la seua mare «acostumada als cossos coberts amb rígides sedes fosques amb puntes a les vores», però pareixia que, davant del color negre de la pell, dels cabells arrissats i dels moviments ondulants, l’anciana Margaret Isabella «s’havia limitat a celebrar la varietat del món i a meravellar-se de la multiplicitat de la imatge de Déu».

Un dels encerts de l’obra de Manguel és, precisament, la capacitat de donar vida als individus amb poques al·lusions: la mare, una dama de moral presbiteriana, i Thomas Stevenson, el pare, ja desaparegut, que en el passat havia titllat de covardia la timidesa del fill i que se’n distancià quan aquest afirmà que Déu era una simple ficció més. De presència constant, però en un segon pla es manté la muller, primera lectora dels escrits de Robert Louis: Fanny, «forta com un home», tenia un «caràcter diabòlic» que havia aconseguit asserenar, tot i que de vegades encara es mostrava inaccessible. En unes quantes línies, Manguel evoca el pudor del matrimoni que, al principi, apartava la vista de les papaies del jardí que «obrien tots els seus plecs i exposaven un interior sensual i carnal que feia olor de saliva»; i també suggereix com, a poc a poc, la passió havia desaparegut i entre ells quedava una certa tendresa, l’atenció amb què Fanny cuidava del marit malalt i el valor que ell concedia als juís literaris de la dona. També els tipus sense referents històrics hi adquireixen un relleu nítid: Sosimo, el discret i fidel capatàs; el jutge que investiga l’assassinat d’una jove samoana; o el missioner Baker, alhora creació de Manguel i de l’Stevenson de ficció que treballa en un conte sobre el bé i el mal.

Amb una ambientació tropical —les olors intenses, el sol inclement, la suor apegalosa, les coses que «es descomponien amb tota la seva esplendor i obscuritat»— i un to singular, assossegat, però amb la calma un punt densa i mòrbida que precedeix una tempesta d’estiu, Manguel trena una intriga a partir d’uns fets luctuosos que succeeixen a Samoa i que vinculen el món privat i la vida pública del seu Stevenson, una figura que comparteix l’agraïment de Sant Agustí per no ser responsable dels somnis, tot i que sap que el desig que s’hi conjura de nit, de dia «esdevé part de la pols que toquem i de l’aire que respirem». Entre el deliri i la consciència, amb un joc d’aparicions que difumina els contorns de la ficció dins de la ficció i uns diàlegs frescos, en aparença sense artificis, l’obra planteja com també en la virtut batega el germen de la crueltat com a resposta a l’anhel d’allò que no es pot posseir —una jove sensual o la cobejable salut de què gaudeixen els altres. Stevenson sota les palmeres parla de la por com una gran passió amb la qual «haurem de jugar si volem tastar les joies més intenses de la vida»; i de la nostàlgia com «el dolor de perdre’s llocs que no s’han vist mai abans», però també com l’enyorança del paisatge d’origen: «De vegades tenia la sensació que necessitava físicament la punxada del fred glaçat i la pluja negra, i l’aspecte aspre de les pedres d’Edimburg».

Explica Jorge Luis Borges que la vida de Stevenson fou sovint una fugida, un èxode en busca de la salut i que gran part de la seua poesia està tenyida de nostàlgia precisament perquè escrivia sobre Escòcia sabent que no hi tornaria mai, que estava condemnat a morir al Pacífic. Amb la recreació dels espais, les persones que l’envoltaren i les dèries que el capficaven, Manguel ha aconseguit reflectir aquell britànic del XIX convençut —sense estridències— que «el nostre destí és el fracàs» i que, per tant, l’èxit vertader resideix en l’esforç i en el camí triat. Robert Louis Stevenson elegí ser «un artesà del llenguatge», i els seus llibres tenen —com diu Borges de l’epistolari— la màgica capacitat que aquest escriptor mort continue guanyant nous i íntims amics. I això a pesar que, com ha confessat alguna vegada Alberto Manguel referint-se a l’autor de Segrestat, l’home que narra és un misteri.

També et pot interessar: