La víctima atrapa el vampir

Vanessa Springora
El consentiment
Traducció de Marta Marfany
Empúries, Barcelona, 2020

La imatge —sovint caricaturesca— de l’escriptor que vampiritza i manipula allò que l’envolta per treure’n el màxim profit pren, en El consentiment, una dimensió esgarrifosa. Vanessa Springora hi conta la relació que mantingué als catorze anys amb G.—Gabriel Matzneff, aleshores reconegut autor que cinquantejava—, un lligam sinistre que furtà la infantesa a la xica, la convertí en una peça més de la col·lecció de jovenívols objectes sexuals del novel·lista, i li deixà una empremta amarga de la qual li ha costat més de tres dècades desempallegar-se. El llibre, que resulta difícil no llegir d’una tirada i del qual no és possible eixir indemne, qüestiona precisament el concepte del títol: fins a quin punt es pot considerar un adolescent plenament conscient i lliure quan accepta embolicar-se amb un tipus així? Perquè Springora mostra com G. —hàbil maquinador— seleccionava les preses a consciència, jovenetes solitàries, sovint de famílies amb vincles afectius febles o desestructurats, nenes mancades d’atenció, de reconeixement i d’amor. En aquest cas, la narradora retrau al pare les absències i l’oblit continus i sistemàtics i, a la mare, haver sigut incapaç d’oposar-se amb contundència a la relació de G. amb la seua pròpia filla. Sense restar responsabilitat als adults que l’envoltaven —Cioran i la muller tenen una intervenció que posa els pèls de punta—, Springora descriu l’atmosfera que es respirava a mitjan dècada dels huitanta en cercles hereus de Maig del 68, recorda el pueril —i perillós— «prohibit prohibir» que s’enarborava pertot i esmenta una carta oberta a favor de la despenalització del sexe entre menors i adults que, en 1977, publicà Le Monde, signada per Roland Barthes, Gilles Deleuze, Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, André Glucksmann, Louis Aragon, Marguerite Duras, Hélène Cixous, Michel Foucault i altres intel·lectuals de renom. Com suggereix l’autora, potser «un ambient cultural i una època no tan indulgents» haurien jugat a favor seu; de fet, G. no havia ocultat mai les pràctiques pederastes, ans al contrari, en feia ostentació en les seues obres incloent-hi dades reals dels nens implicats.

No ha degut ser fàcil bussejar en aquell embull de sentiments. Springora confessa la fascinació que sentia en els primers moments per aquell individu culte i refinat —en aparença— que la feia sentir-se especial, l’elegida per a viure una història amorosa «única i sublim»; la xica respectava de grat les prohibicions —no llegir determinats títols de G. en què, com esbrinaria més tard, apareixien passatges explícits amb menors— i se sotmetia al control estricte que l’home exercia sobre ella: no menjar xocolata, vigilar el pes, deixar de fumar, no anar a concerts ni eixir amb joves de la seua edat. Fins que descobreix les infidelitats, mira els llibres prohibits i pren consciència que els encontres sexuals de G. eren sempre i només «amb noies verges o amb nois tot just púbers»: «Per què una adolescent de catorze anys no pot estimar un senyor trenta-sis anys més gran? M’havia fet aquesta pregunta cent vegades. Sense adonar-me que des del principi estava mal formulada. No era el que a mi m’atreia, el que calia qüestionar, sinó el que l’atreia a ell». Quan la jove comença a retraure-li algunes actituds, el tipus s’hi torna, l’amenaça amb allò que escriurà d’ella, una imatge que romandrà en novel·les i diaris: la musa del començament estava esdevenint un personatge modelat per les urpes del pederasta. Però la baixada als inferns de Springora no s’ha acabat, tot i aconseguir abandonar G., aquest segueix assetjant-la durant anys; a més, s’ha quedat completament sola, de manera que el periple per l’abisme inclou desescolarització, drogues, dejú, al·lucinacions, un episodi psicòtic… La jove haurà d’aprendre a refer-se una vegada i una altra.

Com Delphine de Vigan, quan explicava en Els dies sense fam l’origen confús de l’anorèxia que patí —«Es tornava més forta que la gana, més forta que la necessitat»—, una percepció inicial que associava a l’esperit de superació d’un esportista, però que —reconeixia— tenia més a veure amb la toxicomania, també Vanessa Springora parla de drogodependència quan recorda aquella avidesa adolescent de sentir-se estimada, «l’absència d’amor com una set que s’ho beu tot, una set de ionqui que no mira la qualitat del producte que li subministren». Amb estils i recursos diferents, Springora amolla sarcasmes com armes llancívoles que encerten el blanc, mentre que, en Res no s’oposa a la nit, De Vigan alternava fragments sobre la mare psicòtica amb capítols més assagístics sobre el procés de escriptura, el cert és que les dues autores comparteixen la narració autobiogràfica i un llenguatge net, amb pocs artificis; les floritures no s’adiuen amb temes escabrosos com la bogeria, el suïcidi, l’anorèxia o la pederàstia. No són històries fàcils de contar, és necessari lligar curt els fantasmes del sentimentalisme i la morbositat que hi sobrevolen.

Hi ha un moment, en El consentiment, en què s’agraeix la lectura que Vanessa Springora fa de Lolita, negant que hi haja apologia de la pedofília: «Nabokov no intenta mai fer passar Humbert Humbert per un benefactor, i encara menys per un bon paio», el que sent aquest personatge per les «nimfetes» és malaltís i el tortura tota la vida. En les obres de G. —segueix l’autora—, no hi ha rastre de contrició ni de remordiment, «sembla que l’hagen posat al món per oferir als adolescents la plenitud que una cultura estreta de mires els nega, per a obrir-los a ells mateixos, per revelar-los la seva sensualitat, per desenvolupar la seva capacitat de donar i de donar-se». «Tanta abnegació es mereixeria una estàtua al jardí de Luxemburg», rebla Springora. Quan el lector tanca el llibre, sap que G. és un pedant —utilitza llibretes de molesquí «com Hemingway»—, un ésser llefiscós, un depredador que es complau a relatar les experiències sexuals que manté amb infants de tretze, de dotze, d’onze anys i, per acabar-ho d’adobar, allò li ha valgut una certa fama com a creador. El debat sobre els límits de l’art i la literatura és llarg i sovint estèril. Però és que el que succeí entre Vanessa Springora i Gabriel Matzneff no fou cap ficció ni ella és cap personatge inventat; precisament perquè és una persona real i lliure va decidir trencar el silenci i escriure aquesta confessió que és també una venjança. El retrat del vampir cristal·litzat com un insecte en ambre.

També et pot interessar: