Imma López Pavia
Solsticis
Vincle, València, 2019
Es pot pecar de rauxa? Potser, si el temps de bonança és arribat. Si el gener esdevé un simulacre de primavera quan dibuixa flors a les branques de l’ametller. Perquè hi ha un gest de llum primera en un instant efímer, un somriure fresc enmig del paisatge hivernal, un voleiar de faldillles entre le ràfegues de vent. Pequem de rauxa si el silenci gèlid ho permet, ni que siga una estona solament. Llavors, hi haurà primavera en els primers fulls del calendari. Serà el moment en què s’apagaran els llumins poregosos de la nit, tornaran les aurores dels dits rosats i de les carícies i —qui sap— tornarem a ser aquells joves accelerats de pupil·les lluminoses, entre nits de sentits esbatanats i de saliva. O potser tot això és una farsa, un paisatge inventat, una galàxia llunyana, una metàfora? Aquest és el dilema en què es mou el jo de Solsticis: un jo poètic que se sap viu entre l’objectivitat més probable. I neutral, l’única finalitat del qual és continuar escrivint versos.
Amb Solsticis, Imma López Pavia consolida la seua trajectòria en la factoria dels versos, espai en què va començar a moure’s ara fa quatre anys amb Santuaris (Editorial Denes, premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi, 2015) i que continuà amb Text-ures (Viena Edicions, 2017). Tercer poemari amb un altre títol d’una sola paraula i en plural, és aquest un llibre de reflexió sobre el pas del temps, sobre el paisatge íntim i sobre el fet poètic mateix. Una dona que ja ha assolit la plenitud vital, en l’edat d’una certa i innocent maduresa, la poeta mira al seu voltant i no hi troba més paisatge que el propi món, l’interior, ple de records i d’evocacions, de fidelitats i de militància, de país i de llengua propis. Com una causa indefugible, l’homenatge a la dona, la que escriu, la que canta, la que estima, hi és també present en les pàgines d’aquest llibre, guanyador del premi de poesia Teodor Llorente 2019 de la Pobla de Vallbona.
Les dues parts en què estan reagrupats els trenta-tres poemes del llibre tracen una línia que recorre ben bé tot un any: Solstici d’hivern i solstici d’estiu. És la primera un passeig pel terme i paisatge de la comarca (La Costera) i , com déiem més amunt, una mirada cap endins, cap al món dels sentits, que enalteix el cos lliure i altres urgències existencials, no solament epidèrmiques. A la vora de les fonts, del barranquet, el pinar o la llacuna, hi ha el silenci, la nit fosca, les hores d’amor perdudes. A prop dels pins i dels roures, de la pedra i del voltor, es marceix el tacte, es descabdellen els somnis. Perquè fa fred i ens aboquem al llindar dels mots. Perquè és hivern, el subjecte potser no existeix i encara cal definir tots els éssers i tots els jos. Orfes d’identitat, ens arraulim com la gata amb els ulls amerats de febra, lluitem contra el temps, construïm les bases de la logística del poema a força d’imperatius —«no poseu cor en un poema, mesureu els versos, no us hi deixeu la pell»—, i si som breus instants, planetes llunyans perduts en la immensitat de la memòria, sempre, sempre, guardem la força de la llum en la paraula, la llibertat del vent i la utopia. I quan arriba l’estiu, els cossos comencen a ser reals, car al fons de tot ressona la cançó del temps, eternament florida, dolça i clara com una quimera. Aquestes hores viscudes necessiten posar les coses al seu lloc, per això la urgència i els imperatius, les ganes de desar la ràbia al calaix dels mals endreços, i per això el desig de fer sortir les arrels i les aigües noves. Una finestra que s’obri al món a través del mot primigeni. La veu és del temps, l’ara i l’ací, el sempre, el tot entre les mans.
