Stefanie Kremser
Si aquest carrer fos meu
Traducció de Marina Bornas
Edicions de 1984, Barcelona, 2020

Durant l’entrevista que li va fer el periodista Xavier Grasset, l’autora d’aquesta estranya mena de biografia narrada des de la perspectiva d’uns anys de canvis i processos d’aprenentatge afirma que conéixer la pròpia identitat no és saber qui som, sinó d’on som. I aquest pot ser el seu (greu?) dilema. Amb més de vint migracions al llarg de la seua vida, l’escriptora “sense Origen” es passeja per les exactament vint-i-dues adreces on ha viscut fins ara. Cineasta i guionista de professió, Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) viu actualment a Barcelona, i explicava —en un català amb clar accent germanòfil— que aquesta interessant suma de vivències l’ha feta arribar a la clara conclusió que som d’allà on vivim. Alemanya, Brasil, Bolívia, Nova York i Catalunya són els països que conformen el mosaic d’una vida nòmada i molt intensa, a cavall —com ella diu— entre el primer, segon i tercer món. Plurimigrant, multimigratòria, cosmopolita, camaleònica, rodamón, Kremser adapta la seua mirada al lloc on arriba. Fa i desfà maletes contínuament, endreça, llança, conserva només allò essencial. Descobreix el món a cada món que descobreix, amb totes les contradiccions, totes les mancances, tots els accents. I així, durant ben bé una vida sencera.

Quantes vides caben en una vida, doncs? Un testimoni amable trasllada les anades i les vingudes, les arribades i els comiats a la pàgina en blanc, i n’ompli un bon grapat amb experiències més aviat pròpies d’un exili rodoredià, posem per cas. En unes circumstàncies molt diferents, Kremser és portadora dels tresors que ha anat collint ací i allà, de vegades per necessitat (treball del pare, canvi de residència de la família, “com qui assenyala amb el dit un punt d’un mapa a l’atzar i decideix: aquí mateix”) d’altres per pura curiositat (l’escriptora busca enllà dels oceans els motius inspiradors de la seua obra i de la seua vida) La novel·la és, doncs, un assaig de crònica del món contemporani — un planeta de migracions imparables— a través dels ulls d’una dona que convida el lector a reflexionar sobre qüestions tan freqüents en la literatura universal com l’origen, la identitat o el destí. En aquesta lectura àgil i desperta, plena de tendresa i d’una vivacitat admirable, hem vist una xiqueta esporuguida, bocabadada davant la immensitat d’un paisatge com el de São Paulo, on va viure el primer bateig polític i on va fer l’amor amb un noi per primera vegada: “La meva llar familiar, si mai n’he tingut una, seria la casa de la Rua Pirandello”. Hi descobrim una jove que cada estiu viatjava a visitar els avis a Cochabamba (Calle Kapa Yupanki), on s’omplia de les històries de les dones grans, de l’àvia Adelina i de la Feli, que li inventaven expressament un passat mil·lenari i un univers entranyable que parlava quítxua i que havia firmat un pacte de silenci i desarrelament. O els estius alterns a Alemanya, més aviat grisos, de núvols baixos, a Gierath, una vila a prop de Düsseldorf, a la Renània dels anys 70 del segle XX. És un viatge constant en què l’infant creix i aprén a detectar i perfeccionar allò que el fa diferent, i a adoptar —anys a venir— l’alemany com a llengua literària. Potser és que la nena s’ha fet gran als ulls de la família. O de l’Swen, l’amic estimat, perdurable en el temps tatuat d’absències, detonant d’aquesta narració. Com una casualitat determinant, l’Swen és l’autor de la postal que una dona ja feta i dreta trobarà al cap dels anys en una caixa d’objectes oblidats en una adreça que no és tampoc la d’ella, en aquells moments. Hauran desfilat, a través dels anys de vida familiar, els ecos de personatges cèlebres que també esquitxaran la seua mirada, com el Che Guevara d’un costat, o Klaus Barbie d’un altre… També Sam Shepard o E.L. Doctorow, pels carrers capriciosos de Nova York.

Quan finalment Kremser, aquesta “alemanya sud-americana” decideix agafar el timó del seu propi destí i, per amor, s’instal·la a Barcelona —el lloc on més anys ha viscut— entén que el moment d’explicar la seua perícia vital ha arribat. I en tria el títol d’una cançó brasilera que ens amanyaga amb les seues notes nostàlgiques, de cançó de bressol: Se essa rua fosse minha. Perquè l’envaeix una set eterna d’explicar i un desig creixent de paraules que li ve de lluny, potser d’un record blau com el cel que abraça el cim del Tunari, allà a la Cochabamba de la seua infantesa. Perquè ha sobreviscut a una malaltia que amenaçava amb la mort, ha desvetllat més d’un tabú que constreia l’atmosfera domèstica, i perquè sap que, al remat, la clau màgica habita en aquell lloc que ens rep. Un país acollidor, un home, una casa, totes les circumstàncies gens adverses, gràcies a les quals pot afirmar que, fet i fet, té un lloc al món, és a dir, que pertany al cicle de la vida, de l’amor, de la creació i de la mort.

Se essa rua
Se essa rua fosse minha
Eu mandava
Eu mandava ladrilhar
Com pedrinhas
Com pedrinhas de brilhantes
Para o meu
Para o meu amor passar