Rachel Ingalls
La senyora Caliban
Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez
Minúscula, Barcelona, 2018
En La senyora Caliban, gairebé res és el que pareix: el que comença com el retrat d’un matrimoni que s’ha distanciat arran de la mort del fill —«em sembla que som massa infeliços per divorciar-nos»—, a les poques pàgines adquireix trets de novel·la de ciència ficció quan, de sobte, irromp un ésser gegantí, de figura humana però amb aspecte de batraci, objecte d’estudi dels científics i d’escarni d’uns guardians perversos. És curiós com Rachel Ingalls (Boston, 1940) aconsegueix que aquest plantejament extravagant se sostinga: permet que la història s’arrape a Dorothy com una heura, que projecte la profunda aflicció d’una esposa que sent que «ja no era part d’un món on l’amor fos possible»; i, després, deixa que la protagonista florisca amb aquest amant estrany que li retorna la felicitat «com una escalfor, com si s’hagués empassat alguna cosa calenta que continuava irradiant onades de calor. Era una cosa secreta i només seva, i tanmateix en volia parlar amb algú». L’equilibri entre realisme i fantasia es manté precisament pel to, uns acords naïfs sobre una melodia inquietant que harmonitzen amb la personalitat de la dona, un punt somiatruites alhora que una adulta conscient que no serà fàcil que dure la relació adúltera ni tampoc —a pesar dels esforços— que la criatura regresse sana i estàlvia al lloc d’origen.
El contrapunt a l’evolució de Dorothy l’interpreta la seua amiga Estelle: aquesta divorciada desinhibida —«treia a la llum els instints subversius de la gent»— veu com el seu entorn trontolla quan troba els pretendents amb dones més joves, alhora que els fills adolescents se li revolten cruelment. I com elles, també els homes canvien: Fred, el marit, distant i aliè a la muller en la primera part, torna a aproximar-s’hi lentament, fins que un dia, «ràpid i com espantat», li fa un petó a la galta. I Larry, l’animal mascle que s’ha refugiat en Dorothy, abandona la docilitat inicial i cap al final «decideix pel seu compte, ja no evita els riscos». Són personatges duals que reforcen el contrast entre ingenuïtat i drama que es percep en la narració: Estelle és alegre i alcohòlica; Fred, inofensiu a pesar de les infidelitats i Larry, un monstre deliciós però amb un costat feréstec i primitiu —té alguna cosa del Caliban shakespearià. A Larry, li costa entendre, per exemple, que els humans siguen diferents entre si «per dins» perquè d’on ve tots són exactament iguals: «No volem una cosa que no podem tenir ni pot ser que no ens agradi el que aconseguim en comptes seu. El que vols és el que tens», afirma. Així, —com algunes creacions de Bradbury, però sense les poderoses imatges naturals de l’autor de Les cròniques marcianes—, amb la mirada entre fascinada i esfereïda d’aquest bípede salvatge, temut i perseguit alhora que estimat i protegit, Rachel Ingalls registra, en aquesta paràbola, anhels, frustracions, traïcions i secrets quotidians.
