Vladimir Nabokov
Senyals i Símbols
Traducció de Marta Nin
Godall Edicions, Barcelona, 2019

Vladimir Nabokov era partidari de resoldre la pugna entre la memòria i la imaginació amb la vareta màgica de l’art. És per això que en la seua narrativa irrompen sovint els paisatges paridisíacs de la seua infantesa russa, les mesquineses i la desesperació dels emigrats després de veure’s obligats a abandonar el seu país per la revolució soviètica, racons ombrívols de Berlín i capvespres esmaltats sobre les aigües del Sena a París, a més de motels americans que combinen la sordidesa i el polsim resplendent d’una mirada creativa. Però Nabokov insistia que tots aquests elements del seu itinerari vital no tindrien cap valor sense ser sotmesos a les particulars regles de la literatura, on l’espai i el temps es desintegren i reapareixen definits amb uns nous imperatius, més fascinants i alhora més propers a allò que considerem la veritat. Darrere de la fràgil bondat de Pnin, dels capricis i les llàgrimes de Lolita o dels secrets que atresora la vida esmunyedissa de Sebastian Knight, l’autor subratlla —sorneguer— que tan sols ha tractat de seguir l’exemple de la natura, que no es cansa de jugar amb el recurs de la il·lusió i, sobretot, de l’engany.

Gran part de l’ideari nabokovià queda condensat en el relat que encapçala el recull Senyals i símbols. En “Nataixa” el protagonista flirteja amb una jove mentre li conta històries fantàstiques sobre viatges, aventures atractives i profusament acolorides en escenaris exòtics, i alhora ella respon amb una sèrie de visions i somnis que en algun moment s’han demostrat que eren premonitoris d’esdeveniments de la seua vida. Però la felicitat del passeig i les rialles no s’esborren quan tots dos descobreixen que el que acaben d’intercanviar-se com una confessió exaltada no són més que invencions, ficcions necessàries i estimulants per a fugir de l’angoixa que els envolta. És el mateix esperit que manifesta “Un núvol, un llac, un castell”, on un home ha de participar a contracor en un viatge amb què s’ha vist agraciat en un sorteig. Li agradaria disfrutar del que observa des de la finestra del tren, deixar-se dur per instants que viu a través d’imatges delicades i preciosistes, que li recorden el seu amor. Però el grup d’excursionistes que l’acompanyen li impedeix submergir-se en els seus pensaments, i l’obliguen a participar en activitats grolleres i cançons per a enaltir l’ànim, ja que —sense esmentar-se— l’acció es produeix en l’Alemanya on acabava de triomfar el nazisme. Al cap i a la fi, amb aquest conte l’autor tracta d’assenyalar la impossibilitat de la poesia i de l’art enmig d’una massa mecànica i adotzenada, abanderada del catecisme totalitari uniformitzador.

Els contes de Senyals i símbols estan protagonitzats per exiliats russos que tracten d’eludir la grisor de les seues vides, l’amenaça permanent d’un fracàs i d’una resolució tràgica. Ara bé, sembla com si aquestes criatures tractaren de revelar-se contra les imposicions del destí, el rostre de la crueltat que sempre aguaita en el lloc més insospitat. Com l’existència anodina d’un col·leccionista de papallones en “L’aurelià”, que desitja visitar contrades on poder caçar i classificar espècies desconegudes, i la seua ment s’enlaira en la descripció de llocs on no ha estat mai, però que amb els ulls tancats recrea amb una fidelitat extrema. Les línies del temps nabokovià tracen paral·leles i confluències sinuoses en “La notícia”, on una dona que pateix sordesa no sap que el seu fill ha mort, i els amics no s’atreveixen a revelar-li el drama: el contrast augmenta perquè la ignorància d’aquest fet fatídic permet a la protagonista assaborir els perfils i les imatges que li proporciona la ciutat, i que el silenci impermeable que l’aïlla converteix en una experiència única.

Les trames i les sorpreses argumentatives de Senyals i símbols queden, de vegades, sotmeses a un cúmul de detalls que l’autor disgrega amb un somrient joc de mans. Quan apaga l’audiòfon, la mare que desconeix l’accident del fill veu tan sols “vianants de goma, gossos de cotó fluix, tramvies muts”. Prop d’una platja es troba una botiga amb piruletes de “brillantor lunar”, i els ulls d’una xica són “d’un blau sincer i espantat”. L’adjectivació nabokoviana combina una inesgotable paleta de colors, amb una sensualitat desbordada que en alguna ocasió es converteix en la clau del relat: en “El timbre”, el perfum que olora de nou el protagonista provoca un salt temporal que esvaeix la possibilitat de recuperar el passat. La llum d’una posta de sol que prolonga els relleus dels edificis, les tonalitats de l’aigua sobre l’asfalt després de la pluja, un cel atapeït d’estrelles o unes onades massa mandroses es converteixen en aquestes pàgines en els punts des d’on creixen unes històries que, fins i tot en les escenes més desesperançades, no obliden les recompenses que ofereix l’espectacle de la bellesa.

L’humor, la paròdia i la vibració de l’amor es trenen en una de les millors narracions d’aquesta antologia, “La primavera a Fialta”. Dos amants coincideixen —sense preveure en quina ciutat i en quina circumstància es produiran els successius encontres— en una seqüència d’intervals que sembla burlar els plans del destí. Ara bé, cadascuna de les trobades és descrita amb una mirada desenfadada, gens passional, on la frivolitat es barreja amb la inesperada i progressiva certesa que el protagonista s’ha enamorat perdudament de la seua enigmàtica parella. I d’aquest fil, l’autor —amb un dels seus tirabuixons preferits— penja una successió de quadres que configuren l’estil nabokovià: retrats d’escriptors d’èxit, esnobs presumptuosos, comentaris malèvols i corrosius sobre literatura, detalls disseminats amb una geometria tan particular com exacta. Un propòsit que també es desplega en “Les germanes Vane”, quan una història sobre el mes enllà i l’espiritisme se soluciona a partir de la complicitat amb el lector: una ombra d’unes gotes d’aigua que no es reflecteixen —estranyament— amb l’impacte del sol en l’inici de la narració, o bé un acròstic amb què tancar el relat i mostrar que la literatura és una activitat transcendent, potser, però amb una inevitable dosi de broma.

De fet, una volta preguntaren a Nabokov que, si haguera estat possible, quines escenes de la història i de la literatura li hauria agradat filmar, i amb el to aristocràtic i altiu d’alguns dels seus personatges, respongué: Shakespeare en el paper del fantasma del rei, la boda d’Edgar Allan Poe, el gat de Melville que es menja una sardina, els pícnics de Lewis Carroll. I, en especial, hauria seguit amb una càmera els russos mentre abandonaven Alaska, ben contents del tracte amb els americans; a continuació, l’enquadrament d’una foca aplaudint.

També et pot interessar: