L’univers sinistre i enginyós de Roald Dahl

Roald Dahl
Els millors relats
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Sembra Llibres, Carcaixent, 2016

A pesar de la fama pels finals sorprenents, uns contes macabres amb incursions —contingudes— en la fantasia, el cert és que Katina, un dels pocs títols amb rerefons explícitament biogràfic, resplendeix entre la resta; en 1941, durant la primera campanya grega de la Royal Air Force —Roald Dahl (Llandaff, 1916 – Oxford, 1990) s’hi va allistar en 1939—, els pilots britànics rescaten una xiqueta que, a poc a poc, es recupera d’una ferida de metralla al cap fins que torna a riure: «Recordo l’esclat sobtat de la rialla aguda de la nena, i que tots vam alçar els ulls i li vam mirar la cara, i la vam veure molt diferent de com era feia tan sols una estona»; uns darrers dies en què l’aviació anglesa —una quinzena de Hurricanes— s’enfronta a més d’un centenar i mig de caces i bombarders alemanys en la batalla d’Atenes, «l’últim combat aeri important de la història». En Katina es respira un aire èpic: posseeix una transcendència i una profunditat que no es troba en altres textos d’anècdotes més puerils, divertiments ocurrents i moralitzadors de menor calat.

A diferència de Peter, l’Aleró, el Toro o altres membres de l’esquadró al que pertany el narrador de Katina —i també dels personatges principals d’El gos d’en Claud— alguns protagonistes de Dahl responen, com ninots, a una sola pulsió: l’avarícia del senyor Boggit que, disfressat de capellà, enganya els pagesos per aconseguir valuoses peces de mobiliari antic a preus irrisoris; l’alcoholisme de L’home del paraigua que li fa agusar l’enginy per obtenir una copa més; la dèria de la senyora Bixby per lluir l’abric de visó que li ha regalat l’amant; l’obsessió d’Albert Taylor per les abelles en Gelea reial, de L’home del sud per les juguesques i de La dispesera per les bèsties dissecades; o la irritant Pamela d’Amor meu, colometa, capaç d’obligar el marit a instal·lar un micròfon al dormitori dels invitats perquè «sempre ha tingut por de perdre’s alguna cosa». En aquest univers de crueltat i venjança, sovint els éssers més exasperants i depravats i els màxims depredadors són les dones.

Roald Dahl
Algú com tu
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Sembra Llibres, Carcaixent, 2016

L’humor negre que tenyeix les històries de Dahl serveix de contrapunt a la moralitat que amb freqüència les impregna: l’autor gal·lès és hereu de Saki, però amb menys traça. És cert que molts relats se sostenen sobre un desenllaç inesperat però, en ocasions, el fet de voler administrar una mena de justícia converteix en previsibles alguns finals —El plaer del capellà o La matança del xai—; de vegades, els adjectius jutgen en excés —i condemnen— els individus abans que el lector en conega el motiu, indicis també del que s’esdevindrà: Natalia, l’estrangera que ha conquistat sir Basil Turton «tenia un punt fatxenda i triomfant en la manera de caminar»; o Edna, la «dona estranya i difícil» d’El soldat, esgarrifosa i versemblant recreació de la bogeria. Altres, la veu narradora s’adreça als personatges o al lector amb un efecte retòric, com petits ploms que pengen —i descompensen— alguns fragments.

Malgrat això, Roald Dahl és hàbil incorporant elements que alteren subtilment la normalitat d’unes vides qualssevol; estampes quotidianes, generalment d’ambient britànic, esdevenen l’escenari de crims esfereïdors i insospitats: cònjuges provectes que conversen en salons o jardins, aparentment ben avinguts, en què, tanmateix, un dels dos tortura l’altre fins que esclata la fera; àpats exquisits on un nou ric exhibeix la seua puixança; un home que fa el mateix recorregut per anar al treball durant trenta-sis anys —«no hi ha res com la rutina i la regularitat per a conservar la pau d’esperit»— fins que la presència d’un desconegut el pertorba de tal manera que reviu les pallisses i humiliacions que patí de xiquet a escola. Dahl descriu morosament els individus que inventa, amb una delectació especial pel rostre, sobretot els narius —més oberts de l’habitual— o la boca «ampla de granota» o «pastada a la d’un salmó» o amb uns llavis «que lliscaven l’un sobre l’altre com dues peces de goma humida i esponjosa»; i amb bones troballes, com quan personifica objectes: un vi «prudent» o «benhumorat, alegre i bonhomiós; una mica obscè, potser» o una ràdio ara connectada a un micròfon espia que «ja no era una capsa poca-solta que feia sorollets, sinó una criatura malvada que s’ajupia a la taula i amagava secretament una part d’ella en un lloc prohibit i distant». Alguns contes són sàtires del matrimoni o del món literari —com La gran gramatitzadora automàtica— o paràboles sobre l’avarícia, la supèrbia, l’arribisme o la infidelitat. Els torbadors L’home del sud i El gos d’en Claud, els fantasiosos Geleia real i El desig o l’inquietant El tast —a més de Katina— estan entre els millors.

Probablement la discontinuïtat en els relats per a adults de Dahl —diferents de les obres per a xiquets que l’han fet famós, com Charlie i la fàbrica de xocolata o Matilda— tinga a veure d’alguna manera amb la seua personalitat, era «com uns focs artificials: impredictible, volàtil i fascinant», escrigué Donald Sturrock, un dels seus biògrafs; imatge que s’avé amb les paraules d’Isaiah Berlin, que el conegué a Washington durant la Segona Guerra Mundial: «Era un home que es guiava per capritxos, la qual cosa vol dir que arremetria en qualsevol direcció»; Berlin es decantava així a favor de Dahl en la polèmica sobre el seu antisemitisme sorgida en 1983 a partir d’algunes declaracions lamentables de l’escriptor sobre els jueus; i Dahl insistia «no sóc antisemita. Sóc anti-Israel». Anys després, en 1989, Salman Rushdie retreia —amb raó— que «el gegant enorme i desagradable, Roald Dahl, aparegué en els diaris declarant: “Rushdie és un oportunista perillós”» quan l’autor dels Versos satànics patí la ira de l’aiatol·là Khomeini. Potser allò sinistre no es trobava només en els seus contes.