Ayaan Hirsi Ali i el desafiament de la modernitat en el món musulmà

Ayaan Hirsi Ali Reformemos el islam Traducció d'Iván Montes, Irene Oliva i Gabriel Dols Galaxia Gutenberg, 2015

Ayaan Hirsi Ali
Reformemos el islam
Traducció d’Iván Montes, Irene Oliva i Gabriel Dols
Galaxia Gutenberg, 2015

Després d’un llarg, complex i no sempre amable article publicat en The New Republic sobre la resistència dels intel·lectuals occidentals a abordar seriosament les idees islamistes, el nord-americà Paul Berman va aprofundir en la qüestió en La huída de los intelectuales (Duomo, 2012), una investigació —i una manera de explicar-la— que fa que et reconcilies amb l’assaig polític: Berman, a més de resseguir els vincles entre fonamentalisme islàmic i nazisme, desemmascara el filòsof suís Tariq Ramadan, nét del fundador dels Germans Musulmans i algú que, tot i presentar-se com a intermediari entre extremistes i moderats, no s’ha desvinculat mai d’una tradició que té «la principal responsabilitat de generar la teoria moderna del terrorisme suïcida religiós». Berman dedica el penúltim capítol a Ayaan Hirsi Ali i, sobretot, a comparar el menyspreu amb què prestigiosos periodistes com Ian Buruma i Timothy Garthon Ash parlen de la pensadora somali enfront de l’admiració sense reserves que mostren cap a Ramadan: titllar-la de «fonamentalista de la Il·lustració» quan l’assassí del seu amic Theo van Gogh, en la fàtua en què sentenciava a mort Hirsi Ali —i que deixà clavada amb una daga en el cos del cineasta holandès—, la qualificava de «fonamentalista infidel» té, com a mínim, molta mala bava.

Malauradament, sembla ja quasi una afició —sobretot entre alguns progres suposadament d’esquerres— insultar Ayaan Hirsi Ali (Mogadiscio, 1969), qualificar-la d’intolerant i d’«islamòfoba» i intentar impedir que aparega en fòrums públics —i, de pas, ometre que està amenaçada pels islamistes des de 2004; i tot perquè, a més de denunciar la situació de discriminació que pateixen gran part de les dones musulmanes —i les atrocitats que es perpetren quotidianament contra moltes d’elles sota l’excusa de «l’honor»— en títols com Yo acuso (2006) o La meua vida, la meua llibertat (2007, tots dos editats per Galaxia Gutenberg), gosa afirmar que «la violència islàmica no està arrelada en condicions socials, econòmiques o polítiques —ni en un error teològic—, sinó en els textos fundacionals de l’islam». Segons Paul Berman, «la campanya que es dóna en la premsa intel·lectual contra Hirsi Ali manca de precedents, o, almenys, no es donava des dels dies en què els refugiats dissidents de la Unió Soviètica de Stalin eren denigrats per la premsa occidental procomunista (en la qual aquests dissidents eren acusats, per cert, d’avivar els fervors de dretes, que és exactament d’allò que s’acusa Hirsi Ali)».

Instal·lada des de 2006 als Estats Units —on viu entre guardaespatlles i vehicles blindats—, Ayaan Hirsi Ali podria haver-se retirat del debat públic sobre l’islam per tal d’apaivagar la ira dels exaltats que pot costar-li la vida. En canvi, en 2011 publicà Nómada, llibre en què repassa el trencament amb la seua família —la reconciliació amb el pare després que ell la repudiara i la difícil relació amb la mare i els cosins en Somàlia i Europa— i analitza el xoc entre els ideals islàmics i els occidentals que visqué en primera persona, allò que sol anomenar el desafiament de la modernitat en el món musulmà. Si en Nómada pareixia quasi impossible reformar l’islam, ara Hirsi Ali anima els dissidents i renovadors a modernitzar-lo perquè siga compatible amb la llibertat individual i els drets humans fonamentals. Què ha causat aquesta nova postura? Sis mesos després d’aquella obra, s’esdevingué la Primavera àrab i, tot i considerar simplistes i decebedors els paral·lelismes amb la de de Praga de 1968 o la Revolució de Vellut de 1989, Hirsi Ali pensa que alguna cosa important s’hi va posar en marxa: «Existeix una base autèntica de ciutadans que estan a favor del canvi i que abans no existia».

En el recent Reformemos el islam, Ayaan Hirsi Ali diferencia tres grups de musulmans: els de Medina, una minoria, ja que es calcula que representen només un 3% —percentatge que equival a la gens menyspreable xifra d’uns 48 milions de persones—, són els fonamentalistes, aquells que pensen que la vida ha de cenyir-se estrictament a allò que diu l’Alcorà, conceben un règim basat en la xaria, la llei religiosa islàmica; defensen un islam que ha canviat poc o gens respecte de la versió original del segle VII, és més, consideren un requisit de fe imposar-lo als altres. Com diu l’autora, són el motiu d’aquest llibre, no el públic. En segon lloc, els musulmans de La Meca, un col·lectiu clarament majoritari: fidels a l’essència del credo, participen en els oficis amb devoció, però no utilitzen la violència; «A mi m’educaren com a musulmana de La Meca —escriu Hirsi Ali—, com a la majoria de musulmans, des de Casablanca a Jakarta» i, de fet, com ella, sovint perceben en carn pròpia la tensió entre els valors racionals, seglars i individualistes de la modernitat i les seues creences religioses. A pesar de ser conscient que existeixen poques possibilitats que aquests musulmans escolten les paraules d’algú a qui consideren una apòstata i una infidel, Hirsi Ali manté l’esperança d’entaular un diàleg amb ells sobre el significat i la pràctica d’aquesta fe. I un tercer grup format pels dissidents, els reformistes, creients o no, però involucrats en el debat sobre l’islam, gent com Abd Al Hanid Al Ansari, antic degà de Dret Islàmic de la Universitat de Qatar que renega de l’odi cap a altres confessions i prega que «el discurs religiós siga més humà».

Els musulmans de Medina —als quals anomena així perquè, explica Hirsi Ali, volen reviure i reconstruir la versió política de l’islam que nasqué en aquella ciutat, quan els valors tribals militars i patriarcals dels orígens quedaren consagrats com a valors espirituals que haurien d’emular-se a perpetuïtat— representen, en el Pròxim Orient, l’amenaça de mort per a milers de persones i la subjugació per a milions; en Occident, el risc cada vegada més alt d’actes terroristes i una subtil erosió dels assoliments de feministes i defensors de les minories; a més, continua l’autora, minen la posició dels musulmans de La Meca que intenten portar una vida tranquil·la als seus refugis culturals en tot el món occidental. Però les víctimes més evidents són els dissidents i reformistes, per això Ayaan Hirsi Ali insta a aliar-se amb ells, ajudar-los a identificar i repudiar les parts del llegat moral de Mahoma que procedeixen de Medina i també a convèncer els musulmans de La Meca que accepten la transformació i rebutgen les crides dels fonamentalistes a la intolerància i a la guerra.

La reforma que proposa Ayaan Hirsi Ali no és original, ha estat reivindicada per activistes musulmans i erudits occidentals almenys des de la caiguda de l’Imperi otomà i la posterior abolició del Califat. Allò nou és que, amb l’estil clar i contundent que sol utilitzar, l’autora especifica de forma precisa els cinc punts que caldria revisar i els analitza des de perspectives històriques i sociopolítiques: la categoria semidivina de Mahoma i la lectura literalista de l’Alcorà, sobretot dels fragments de Medina; l’anteposició de la vida d’ultratomba a la vida terrenal; la xaria, el conjunt de lleis procedents de l’Alcorà, els hadits i la resta de jurisprudència islàmica; la pràctica d’atorgar poder als individus perquè facen respectar la llei islàmica que ordena el que està bé i prohibeix allò que està malament; l’imperatiu de lliurar la gihad o guerra santa. Quasi res! Hirsi Ali s’avança als que consideraran quixotesques les cinc esmenes i insisteix, d’una banda, que no ha escrit cap tractat teològic i, d’una altra, que el que pretén és un debat real i seriós sobre el món musulmà en un moment en què la lluita pel desafiament de la modernitat ja hi ha començat — la Primavera àrab i l’Estat Islàmic poden considerar-se, ara per ara, les manifestacions més evidents d’aquesta pugna.

Ayaan Hirsi Ali creu detectar tres factors que poden afavorir un canvi en l’islam: les tecnologies de la informació al servei d’un pensament reformista; un grup de gent cada vegada més nombrós disposat a acceptar una renovació del credo —musulmans urbanites els negocis dels quals (turisme, comerç, etc.) es veuen perjudicats per la violència dels extremistes i molts dels creients que habiten en Occident— i les recents declaracions a favor d’una reforma d’alguns dirigents d’Estats clau del món musulmà, com Egipte o els Emirats Àrabs Units. Però perquè els aires de transformació s’estenguen caldria una resposta unànime contra «l’apartheid» que representa l’islam radical —un sistema que discrimina la gent no pel color de la pell, sinó pel gènere, l’orientació sexual, la religió i la forma personal d’entendre la fe; Hirsi Ali no parla d’intervenció militar, sinó d’una campanya massiva en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials que done suport als dissidents musulmans, que abaste des de les aules als estadis esportius i que supose un esforç coordinat per allunyar la gent de l’islam fonamentalista: una plataforma per a dissidents en YouTube, deu revistes reformistes per cada exemplar de Dibuq d’Estat Islàmic o Inspire d’Al Qaeda. Com diu l’autora, «reformistes com Tawfiq Hamid, Irshad Manji —«el pitjor malson de Bin Laden», segons el New York Times—, Asra Nomani, Maajid Nawaz, Zuhdi Jasser, Saleem Ahmed, Yunis Qandil, Seyran Ates, Bassan Tibi i molts altres (…) haurien de ser tan coneguts com Solzhenitsyn, Sajarov i Havel en la dècada de 1980».

En comptes d’això, l’escriptora se sorprèn de l’espai escandalosament insignificant que els mitjans occidentals dediquen, per exemple, a l’opressió violenta de les minories cristianes en Nigèria, Sudan, Egipte, Iraq, Pakistan, Aràbia Saudita i Indonèsia i critica la passivitat i indolència dels musulmans de La Meca davant dels radicals. Com diu Shaffar Hussein, la gihad resulta atractiva perquè representa un «conjunt “universal” de respostes als problemes complexos. No cal introspecció perquè tota la culpa es desplaça als enemics exteriors i les teories de conspiració antimusulmana». Per tant, afegeix Hirsi Ali, «necessitem alguna cosa més que una mera contra narrativa. Necessitem una rèplica teològica»: clergues, imams i estudiosos haurien de prohibir explícitament la gihad. L’autora recorda a Occident que no es pot tolerar el retrocés dels drets de les dones —considerades ciutadans de segona en gran part dels països islàmics— ni dels homosexuals ni de les minories d’altres confessions i que no es fa cap favor als musulmans tancant-hi els ulls. Alhora, no oblida advertir del perill que representen partits com el Front Nacional francès o el PEGIDA alemany.

Al llarg del llibre, mentre Hirsi Ali revisa minuciosament els cinc aspectes de l’islam que considera que haurien de reformar-se, l’escriptora intercala experiències pròpies, algunes tan paradoxals com que, en 2013, professores d’«Estudis de Dones, Gènere i Sexualitat» i de «Teoria Narrativa Queer/Feminista» entre altres docents i alumnes signaren un manifest redactat pel Consell de Relacions entre l’Islam i Nord-Amèrica (el CAIR, que els Emirats Àrabs Units han inclòs en la llista d’organitzacions terroristes) i aconseguiren que la Universitat de Brandeis retirara la proposta de concedir-li un doctorat honoris causa en Justícia Social. En aquestes pàgines, Hirsi Ali presenta desenes de casos, en països islàmics, de crueltat contra les dones —en Aràbia Saudita, per exemple, no poden conduir ni eixir al carrer sense un acompanyant masculí—, els homosexuals i qualsevol persona que s’atrevisca a qüestionar l’obligació de seguir l’Alcorà al peu de la lletra. També esmenta fets com les morts que provocaren els aldarulls per les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès Jyllands-Posten en 2005, el segrest de dues-centes escolars nigerianes per Boko Haram en 2014, l’assassinat d’una vintena de persones en París en gener de 2015 —Charlie Hebdo, el supermercat de menjar kosher, els policies—, els 147 estudiants assassinats en la Universitat de Garissa, a l’est de Kènia en abril passat… I divendres, quan començava aquest article, els atemptats en Tunísia, Kuwait i França.

Mentre llegeixes Reformemos el islam, l’ànim oscil·la entre l’espant davant els crims que cometen diàriament els fonamentalistes —de vegades cal abandonar el llibre una estona, eixir a respirar i congraciar-se amb el món que ens envolta— i una mena d’optimisme que encomana Hirsi Ali i que aconsegueix que oblidem el temor que, segons Paul Berman, ha calat arreu sobretot pel creixement espectacular i intimidatori del moviment islamista des del temps de la fàtua dictada contra Rushdie en febrer de 1989 i el terrorisme. Com conclou Ayaan Hirsi Ali, «el dret a pensar, a expressar-nos i a escriure en llibertat i sense por és més sagrat que qualsevol religió».

També et pot interessar: