Sylvain Prudhomme
Per la carretera
Traducció de Marta Marfany
Editorial Les Hores, Barcelona, 2020

Amb un to menys solemne i, sobretot, amb més ironia, Per la carretera podria haver sigut el guió d’un film d’Éric Rohmer, si més no el començament, en què Sacha, el protagonista i narrador, a punt de fer els quaranta, decideix abandonar París i instal·lar-se en una xicoteta localitat del sud-est de França, on casualment resideix també l’autoestopista, algú a qui feia quinze anys que no veia. Aquest individu sense nom, ara en parella i amb un fill d’uns huit o nou anys, té la dèria d’abandonar de sobte la llar i anar-se’n una setmana o dues en autoestop per recórrer el país; per a ell, la barana de l’autopista s’ha convertit en l’autèntic identificador de l’esperit nacional. En la novel·la de Sylvain Prudhomme, premi Femina 2019, es respira un aire profundament francès: intel·lectuals —escriptors i traductors, sobretot— que es reuneixen en una festa en casa d’algú; sopars al jardí de dues parelles que el lector ja preveu que poden combinar-se. En el deixant de Jules i Jim de Henri-Pierre Roché, però amb un estil de frase curta, com un martelleig, Sylvain Prudhomme mostra les oscil·lacions sentimentals del triangle format per l’autoestopista, Marie —la muller— i Sacha, amic de joventut del primer; un polígon que al principi, en les escenes en què apareix Jeanne, amiga de Marie que se sent atreta per Sacha, té quatre vèrtex. Són adults sense malalties, sense problemes econòmics, educats i elegants, preocupats sobretot a desxifrar allò que realment volen ser a la vida. Hi ha, doncs, com una mena de tensió entre la tendència a deixar-se dur pels esdeveniments —laisser faire, laisser passer— i la força contrària, la intenció de dominar el present, de governar les regnes de l’existència.

El temps, l’afany d’atrapar-lo en una història, una pintura o un grapat de fotografies és una de les constants que sostenen Per la carretera. Sacha, l’escriptor, vol retenir-lo, «frenar-li el pas tant com pogués fent el contrari d’una el·lipsi». Això intenta Prudhomme en alguns passatges, quan registra un enfilall d’accions menors, quotidianes, que marquen cada pas del protagonista, cada gest, com un ritardando en una peça ja concebuda en tempo lento. L’autoestopista, alter ego del narrador, tracta de destil·lar les relacions, concentrar-les en unes poques hores, les que passa amb cada automobilista que li ha ofert la intimitat del vehicle; després, una Polaroid del conductor amb data i lloc romandrà en una capsa, junt a centenars d’altres rostres d’arreu que només tenen en comú haver-se creuat amb aquest personatge estrafolari. De fet, l’autoestopista no cau bé, tot i l’encant que sembla posseir, resulta massa especial, un tipus tocat del perol, un adult que actua com un xiquet capritxós. Però sí que és cert que provoca algunes imatges curioses sobre lligams entre éssers allunyats en el temps i en l’espai: l’autoestopista envia, per exemple, andròmines de Calais, on estava l’emplaçament del camp de les Landes, de manera que els nens d’un poblet del sud de França «xutaven la mateixa pilota que un mes abans havien xutat refugiats vinguts de tot arreu del món. El cullerot que havia servit milers d’àpats a Calais ara ens omplia a nosaltres el plat».

Afortunadament, Sylvain Prudhomme no deixa que la trama es diluïsca rere els símbols i enfoca els vaivens amorosos i sexuals dels protagonistes. A poc a poc, Marie es farta d’un marit que amb freqüència li desbarata els plans, amb el qual no pot comptar o només pot fer-ho uns pocs dies a l’any, mai no en sap quins. El fill ha d’acostumar-se necessàriament a les absències voluntàries del pare. Jeanne hi posa el contrapunt pragmàtic: «I el pallasso aquell, que us ha dit si té la intenció de tornar un dia a recollir les seves coses?». I Sacha assumeix que pertany a la classe d’homes que no se’n van. A pesar de la felicitat plausible de què gaudeixen els habitants d’aquestes pàgines, del respecte que mostren els uns cap als altres, l’obra deixa una espurna de desassossec. Com diu el borinot de l’autoestopista, ens hem fet grans d’amagat nostre.

També et pot interessar: