El malson és el món

Quan es va suïcidar el 1963, Sylvia Plath únicament havia publicat un poemari, The Colossus and other poems (1960), i la novel·la La campana de vidre (1963), aquesta última sota el pseudònim de Victoria Lucas. El motiu principal de l’ús del pseudònim era, probablement, la càrrega autobiogràfica de l’obra, que ficcionalitza alguns aspectes de la vida de l’autora i en què apareixen llocs i persones properes a penes si dissimulats sota noms inventats. Començant per la mateixa protagonista, Esther Greenwood, alter ego de Plath. De fet, quan Esther decideix que escriurà una novel·la, tria el mateix camí que l’autora: “La meva protagonista seria jo mateixa, però dissimulada. Es diria Elaine. Elaine. Vaig comptar les lletres amb els dits. Esther també tenia sis lletres. Em va semblar que em portaria sort”. Com Sylvia, que també en té sis. La campana de vidre parla sobre el buit i sobre la impossibilitat d’omplir-lo. Un buit que no s’explica només —tot i que, en la novel·la, aquest aspecte també jugue el seu paper— per la distància insalvable entre les expectatives de joventut i la realitat que envolta la protagonista. Perquè és un buit que naix en el seu interior i que es nodreix de l’aire viciat de la bombolla que l’envolta. També és el relat d’un enfonsament emocional, de la davallada cap a la malaltia mental. I de la pulsió de mort —que es fa més i més present a mesura que avança la novel·la— com a descans d’una vida que no mereix ser viscuda. Del suïcidi com a única via de resoldre aquell buit en què res no té sentit.

Per als nord-americans, l’estiu de 1953 va ser el de l’execució en la cadira elèctrica del matrimoni Rosenberg, acusats d’haver revelat secrets sobre la bomba atòmica a la Unió Soviètica. En el context de la Guerra Freda i del maccarthisme, el dels Rosenberg va suposar el primer cas de civils executats per espionatge en els EUA, i tota la premsa n’anava plena. Plath situa el temps de la seua història fent al·lusió a aquest cas en un inici de novel·la memorable: “Va ser un estiu xafogós, estrany, l’estiu que van electrocutar els Rosenberg, i jo no sabia què hi feia, a Nova York. Soc del tot ignorant pel que fa a execucions. La idea que em puguin electrocutar em posa malalta, i els diaris no parlaven de res més […]. Allò no tenia res a veure amb mi, però no podia deixar de pensar com devia ser que et cremessin tots els nervis del cos de viu en viu”. Però el fragment no serveix només per contextualitzar la història; com el lector comprovarà més endavant, és també una anticipació del que hi vindrà: perquè la protagonista —efectivament— sabrà què se sent en ser electrocutada, tot i que d’una altra manera i amb un altre objectiu que en el cas dels Rosenberg.

En la primera part de la novel·la, la veu d’Esther Greenwood —protagonista i narradora en primera persona— és fresca i directa, desinhibida. Una veu que fluctua entre el cinisme i la ingenuïtat, entre la ironia àcida i la perplexitat a l’hora de descriure un món i uns comportaments que ni entén ni li interessen. Amb altres onze joves, ha obtingut una beca per a treballar com a redactora d’una revista de moda a Nova York. A priori, una gran notícia: vol ser escriptora, té talent, i la beca li permet escapar del seu poblet natal. L’estada a Nova York, però, i l’agenda que els tenen preparada, s’assembla més a l’entorn d’un concurs de bellesa que a res que tinga a veure amb l’escriptura i la creació intel·lectual. La mare no deixa de dir-li que llicenciar-se en llengua anglesa és poca cosa, que no trobarà feina. Que hauria de saber taquigrafia i no pararia de transcriure cartes per a empresaris joves i prometedors. Ella, però, ho veu d’una altra manera: “El problema era que jo no podia sofrir la idea d’estar al servei d’un home, de cap manera”.

Esther és una inadaptada, no se sent còmoda amb allò que s’espera d’ella i no té mecanismes per a assolir el que voldria. L’opció del matrimoni, els fills i la llar feliç tampoc no la convenç; al contrari, veu el matrimoni com un esclavatge: “era com si et fessin un rentat de cervell, i a partir de llavors deambulaves anestesiada com una esclava d’un estat totalitari privat”. Assisteix a un part, però el relat que en fa és realista, truculent, molt allunyat de la mitificació edulcorada habitual: la dona pateix i és enganyada. No sap què vol fer amb la seua vida, té por d’arribar-hi massa tard i, sobretot, no vol haver de triar. La incapacitat d’adaptar-se no és exactament el mateix que la rebel·lia, però d’alguna manera sembla que Esther arriba a aquesta des d’aquella. Si rebutja el matrimoni i la maternitat —dues opcions que ocupen un lloc destacat dins d’allò que la societat espera d’ella— és més perquè són excloents, perquè anul·len altres possibilitats, que no per una hipotètica revolta feminista. És conscient que ha de triar, i aquesta obligació —i, en conseqüència, haver de renunciar— li provoca alguna cosa més que angoixa. No és que no sàpia què vol, és que vol moltes coses, i la majoria no són compatibles. A això cal afegir un nivell d’autoexigència d’aquells que poden arribar a ofegar, a paralitzar. Aparentment ho té tot per ser feliç, però no ho és.

El final de l’estada a Nova York, més o menys a la meitat de la novel·la, suposa un punt d’inflexió en la història. La tornada al poble significa —entre altres coses— allunyar-se d’una oportunitat real d’esdevenir escriptora. I, un poc per compensar la sensació de fracàs, decideix que hi passarà l’estiu escrivint una novel·la. A mesura que avança el relat, però, comencem a intuir que la insatisfacció i la incapacitat d’adaptar-se d’Esther no és tant el producte del món que l’envolta —que també— com d’alguna cosa que està a dins d’ella. A poc a poc, inadvertidament, Plath ens va introduint en una malaltia mental; i l’ús del punt de vista narratiu d’Esther és fonamental per aconseguir aquesta davallada gradual. No pot dormir, no pot llegir, no pot escriure. No es renta la roba ni els cabells, ni troba sentit a res. La indecisió d’abans ha desembocat en inacció. La novel·la es va enfosquint progressivament: ara ja no llegim aquella veu desenfadada del principi, perquè Plath intenta mostrar com raona una ment malalta, com veu el món, com converteix en signes interpretables tot allò que passa al seu voltant. L’estada en centres psiquiàtrics; els diversos intents de suïcidi, que fracassen per poca destresa, per por, per sort… Fins un de greu, un que gairebé és definitiu, quan s’empassa un pot de somnífers de la mare. En algun moment, una jove amb somnis i angoixada pel futur ha esdevingut una suïcida.

Que La campana de vidre és la novel·la d’una poeta es veu, sobretot, en les imatges que utilitza Plath per descriure el món tal com el veu la seua alter ego. El món, i la posició que ella hi ocupa. Així, afirma que “em sentia molt calmada i molt buida, com es deu sentir l’ull de l’huracà, que es desplaça sordament enmig de l’estrèpit que l’envolta”, que “se la mirava tal com la gent es mira el gran guacamai blanc del zoo, esperant que digui alguna cosa humana”, o que “em sentia com un cavall de curses en un món sense hipòdroms”. Evidentment, la imatge de la campana de vidre, que dóna títol a la novel·la, és la més important. Metàfora de l’aïllament de la protagonista respecte de la realitat que l’envolta, de la inadaptació, del silenci de la vida en una bombolla tancada. La metàfora de l’aire viciat d’una malaltia mental, de què no es pot fugir perquè el malalt en forma part: “perquè fos on fos —a la coberta d’un vaixell o a la terrassa d’un cafè de París o de Bangkok—, estaria sota la mateixa campana de vidre, macerant-me en el meu propi aire viciat”. La protagonista porta la seua pròpia misèria al damunt, viu en una mena d’atmosfera de malaltia de què no es pot deslliurar, vaja on vaja. Per això, en un altre moment del relat, diu: “Per a la persona de sota la campana de vidre, embussada i inexpressiva com un nadó mort, el malson és el món”.

Al capdavall Esther busca la identitat en un món hostil, i la novel·la de Plath narra el procés de la protagonista fins a tocar fons, però també una certa recuperació posterior. Així, per exemple, la col·locació d’un diafragma quan ja està més recuperada s’hi relata com una fita en la conquesta de la llibertat i de la independència. En la pèrdua de la por: la possibilitat de gaudir del sexe sense haver-se de lligar a un home. Encara que el final és obert, tot convida a pensar que també és esperançador. Això sí, la campana de vidre sempre és una amenaça potencial: “la campana de vidre, amb les seves distorsions asfixiants, no em tornaria a caure a sobre?”. Així va ser en el cas de Plath, que es va suïcidar un mes després de la publicació d’aquesta novel·la. Una novel·la que és impossible llegir sense relacionar-la amb la vida, i sobretot amb la mort, de l’autora.