Adrià Pujol Cruells
Picadura de Barcelona
Edicions Sidillà, La Bisbal d’Empordà, 2014
Una nit, després d’acomiadar-se d’un amic a la plaça del Sortidor, al Poble-sec, el narrador i protagonista de Picadura de Barcelona inicia el recorregut a peu de tornada a casa. Un recorregut, però, que fa marrada per molts dels indrets de la seua Barcelona primordial, fins que es farà de dia. En el seu camí erràtic, aquest protagonista —que s’anomena Adrià Pujol i que ens parla en primera persona— repassa la ciutat que el va acollir als divuit anys, en plena ressaca postolímpica; però sobretot una determinada etapa de la seua vida: els vint anys transcorreguts des de llavors.
Així, la novel·la pren la forma d’un discurs torrencial, deixat anar mentre deambula per la nit de Barcelona, entre els interminables cigarrets que cargola i fuma, entre les llaunes de cervesa calenta que compra als pakistanesos del carrer. Des de la inevitable combinació d’amor i d’odi, Pujol hi caricaturitza amb traç portentós i bona dosi d’ironia aquella Barcelona estabornida després dels Jocs, dels quals sembla no haver sigut capaç d’eixir mai més. La de la postmodernitat, la de la pàtria que ompli butxaques mafioses, la dels dandis; la dels xarlatans de la fira institucional, la del turistam. Però, sobretot, parla d’ell mateix; i de les llums i ombres d’una Barcelona que és la seua, la que l’ha acollit i la que l’ha vist transformar-se durant dues dècades. I ho fa amb una llengua que és un altre dels protagonistes de l’obra: rica, consistent, en ocasions barroca; barreja de registres i fins i tot d’èpoques. I que es fa explícita sovint, en forma de preocupació pel model o en el comentari sobre la tria lingüística: per exemple, quan el narrador comenta l’expressió que acaba de fer servir, la jutja o fins i tot se’n riu.
Potser sí, que es tracta d’una obra sobre la ciutat. Però ens sembla que Picadura de Barcelona és, sobretot, una novel·la sobre algú que es diu Adrià Pujol Cruells; una manera de passar comptes —des de la literatura— a una etapa personal de vint anys: aquella etapa de deixar enrere definitivament l’adolescència i accedir a això que anomenen edat adulta. Encara que siga llançant ous a tot déu des del balcó de casa teua.
