El rei Lear al metro de Nova York

Philip Roth El teatre d'en Sabbath Traducció Xavier Pàmies RBA La Magrana 2014

Philip Roth
El teatre d’en Sabbath
Traducció Xavier Pàmies
RBA La Magrana, Barcelona, 2014

Entre els innombrables vicis que acompanyen la lectura, quasi és inevitable endinsar-se en una obra —insidiosos i impertinents— i rastrejar les possibles connexions entre vida i ficció de l’escriptor. O també pot ser que se’ns active l’interés pel personatge que s’endevina darrere del llibre i que —amb més o menys encert— identifiquem amb l’autor. Esmunyedís i expert en l’ostentació, el joc i el camuflatge, Philip Roth es defensava en una entrevista en The Paris Review després d’haver creat una sèrie de novel·les a partir d’episodis ben coneguts i esbombats del seu passat: “escriure falsa biografia i falsa història, tramar una existència semiimaginària a partir del drama real de la meua vida és la meua vida”. Per a aquest prolífic i combatiu escriptor nord-americà no cal abandonar per complet la biografia per dedicar-se a representar, ja que la distorsió i la caricatura del record és un bon mètode per excitar la capacitat verbal i creativa. Hi ha persones —assenyala hàbilment Roth— que entren en una comissaria i confessen delictes que no han comés, una falsa inculpació que també atrau els escriptors. Trenar la pròpia vida amb un món hipotètic constitueix, segons el seu ideari, el millor estímul per provocar un estat d’agitació —i combustió— que pot durar mesos i anys, fins que darrere de moltes pàgines s’aconsegueix trobar l’inici d’una novel·la. I amb la mateixa contundència Roth revela que la seua aposta preferida com a escriptor és avançar amb una força indeturable en una direcció i, de sobte, desviar la inèrcia i introduir un gir sorprenent.

La llarga trajectòria narrativa de Philip Roth traça una línia que s’inicia amb la comicitat i l’ajustament de comptes amb el seu cercle més íntim per elevar-se posteriorment al to més greu, la densitat i els conflictes del drama. La deflagració i la metralla que acompanyaren El trastorn de Portnoy —un duel sarcàstic, sense atenuants, amb el món jueu de l’autor— foren el detonant de gran part de les peripècies que patí Zuckerman, el protagonista excessiu, neuròtic i vulnerable d’un cicle de relats amb què Roth deixà anar obsessions i passatges vitals. Però aquestes estridències d’una autoironia abrasiva es projectarien unes dècades més endavant —amb un salt inesperat— cap a uns personatges assetjats, atrapats en una lluita on és impossible véncer. En la trilogia Pastoral americana, Em vaig casar amb un comunista i La marca de l’home els protagonistes sucumbeixen a una societat i a uns combats personals que erosionen —i derroten— les seues consciències. El teatre d’en Sabbath enllaça l’histrionisme i el nervi desafiant de la primera etapa amb la severitat de l’últim Roth, una novel·la aparentment de transició però que acumula fets inesperats, retrats portentosos, canvis de direcció i de ritme, fins convertir-la en la que potser siga la millor narració de l’autor de Newark.

Mickey Sabbath és un vell titellaire artrític de 64 anys, retirat i amagat a Madamaska Falls, una petita població de muntanya que s’ha convertit en refugi obligatori d’aquest sàtir, pervers, canallesc, intel·ligent i rabelaisià personatge. El teatre d’en Sabbath gira al voltant d’aquest demoníac protagonista a més de les tres dones que han marcat la seua existència. Roseanna és la seua parella d’un matrimoni esgotat i bel·licós, militant d’Alcohòlics Anònims després d’haver passat temporades submergida en Chardonay, ja que bevia “per tot el que no havia passat i per tot el que havia passat” amb el seu marit. Drenka és l’amant, una joia sexual d’origen croata posseïdora d’una sensualitat inexhaurible —feliç i lluminosa—, amb un cos de deessa precristiana, rabassut i poderós, sol·lícit a un extens catàleg de plaers. Malgrat el temps llunyà en què desaparegué, Sabbath no pot oblidar aquella grega fràgil i amb expressió d’enganyosa profunditat que fou la seua primera dona, Nikki: una actriu que mentre assajava en L’hort dels cirerers rebia les indicacions arrogants del director, un Sabbath tirànic i amb impulsos sàdics. Els dies del protagonista s’esllavissen, tortuosos i fulgurants, entre els records i el present —un pur declivi— de la relació amb les seues dones.

“L’essència de la seducció és la persistència; la persistència, l’ideal jesuïta. T’has de consagrar al sexe com un monjo es consagra a Déu”. Aquesta novel·la que no permet repòs ni seguretat quant a escenaris, resolucions ni coordenades temporals, està posseïda pel desig i la sexualitat rapaç del protagonista. Mickey Sabbath tingué, com a jove mariner, coneixement d’un variat mostrari d’olors i de pells en els ports del Carib i del Brasil on atracava el seu mercant. Anys després, el que més li agradava a Sabbath —a més de sessions luxurioses que el transportaven al paradís—, era escoltar la seua idolatrada Drenka, experta en relats eròtics: la seua creació libidinosa amb accent eslau i una encisadora innocència, lasciva i sentimental. De fet, la nostàlgia i l’excitació s’apoderen de Sabbath en reviure els detalls de les relacions amb altres hòmens amb què Drenka, divertida i majestuosa, es recreava per acontentar les exigències del seu diabòlic i reverencial amant: sofisticats ménages à trois, aventures amb clients de l’hotel que regenta amb el seu marit, repartidors, o bé quan quedava “per follar-me el meu electricista cretí a la banyera”, o el magnat de les targetes de crèdit, “molt bon llepaconys” i amb un piu que descrivia una corba com l’arc de Sant Martí. Sabbath se sent gelós i ultratjat pel record amb aquelles escenes que ell esperava sentir —delerós—, d’un sexe ferotge i imperiós. No és estrany que quan morí Drenka rebera 256 cartes de condol d’apassionats i abatuts amants. Alguns d’ells —i en especial Sabbath— retien homenatge i ofrena masturbatòria a la seua tomba, tots ells xops de dolor per la seua lúbrica absència.

El teatre d’en Sabbath està travessat per un sexe expansiu i voraç, rialles festives, moments de davallada vital i sordidesa, però sobretot per l’ombra de la mort. Drenka és devorada per un càncer poc després d’assistir a les seues proeses amatòries, una pèrdua que acaba amb l’última esperança del protagonista. Un Mickey Sabbath que es quedà sense germà en la Segona Guerra Mundial, víctima a les Filipines als vint anys: quan sa mare conegué la notícia ja no es recuperà i hagué d’ingressar en una residència —una persona ja anònima i en dissolució—. L’esperit de la mare es manifesta per tal de bonegar Sabbath en les situacions més compromeses i estranyes, encara que no és l’únic fantasma de què no es pot desprendre el xacrós i irritable actor de titelles. La fugida —o mort— de Nikki no ha deixat de turmentar-lo, aclaparat per una culpa que determinarà la major part dels seus actes desafortunats. A l’igual que Linc, antic productor del Teatre Indecent de Manhattan i un dels amics que s’acaba de suïcidar a Nova York, Sabbath també pensa anticipar-se a la mort, acumular valor i llevar-se la vida. Un objectiu permanent que aprofita per comparar amb altres suïcidis il·lustres, com la repassada que dedica a la fi de Virginia Woolf: “una verge lesbiana que només sabia pessigar i grapejar, amb una vida eròtica que tenia una part de lascívia i deu de por, la paròdia anglesa d’un llebrer rus amb problemes de consanguinitat”. La literatura, una presència constant en El teatre d’en Sabbath, ja siga per la lectura que de jove feia de W. B. Yeats abans d’assaltar bordells en la costa sud-americana, o bé per personatges que pensen com Joyce, sense cap tipus de puntuació.

El llenguatge de Philip Roth esdevé desinhibit, vidriós i incendiari amb les convencions. En especial quan aborda el cas de Kathy Goolsbee, una alumna universitària d’un taller de titelles amb qui Sabbath mantingué converses eròtiques per telèfon: unes cintes que el protagonista considerava una obra d’art i que volia llegar, generós, a la Biblioteca del Congrés. Linxat públicament en ser descobert i matxucat per una feminista implacable que exerceix de jutge, Roth entra amb el matxet entre les dents per posar al descobert els dictats i condemnes de la nova moral moderna, tal com apareix en La marca de l’home. La depravació perseverant de Sabbath no té límits, i quan el seu antic soci Norman l’acull a sa casa de Nova York per anar a l’enterro de Linc, l’escena creix en intensitat quan descobreix com el vell i demacrat actor de titelles té una foto de la filla a la mà dins la banyera després d’haver-se capbussat en el calaix de roba interior juvenil. Així mateix, el capítol en què Sabbath ha de vetlar el cadàver de la mare de Nikki a Londres demostra com Roth manté la pressió i l’angoixa a través d’un bon grapat de pàgines. Pel que fa a la descripció dels orgasmes de la seua santíssima trinitat —Nikki, Roseanna, Drenka—, podrien figurar en un manual de literatura eròtica o entre les pàgines sexuals —una fixació en les seues novel·les— més ben aconseguides de Roth.

A banda, El teatre d’en Sabbath captiva per una narració impetuosa i a estones huracanada, com s’entrecreuen les línies del temps. Quan el protagonista es troba amb Matija, l’home de la difunta Drenka, les digressions es disparen cap al moment en què es veieren per primera volta en un delirant sopar d’empresaris, i l’olor d’humitat i podrit de la cafeteria on són destapa en Sabbath la imatge de la tenda on anava de menut a comprar entrepans. La segona part de la novel·la està planificada amb precisió faulkneriana, amb el centre en el funeral del seu productor Linc i tota una sèrie de fils que es dispersen abans d’estrényer el nuc: el record dels dies posteriors a la desaparició de Nikki, flirteigs depredadors i baralles a la casa de Norman, una representació improvisada del rei Lear al metro de Nova York. Enmig de fantasies, ferides i rendicions, Sabbath ressegueix el que ha estat la seua fracassada vida, una caiguda que no té interés a frenar aquest home decrèpit que se sent, més que cap altra cosa, exfill, exgermà, exmarit, examant, extitellaire.

En una de les rituals discussions amb la seua dona Roseanna, Sabbath exclama indignat: “Cridant és com els jueus pensem més a consciència!”. Philip Roth reconeix que el que fa que un llibre siga jueu no és el contingut de les converses, sinó que el llibre no calla ni et deixa en pau. Succionats per aquest torrent narratiu que supera dics i barreres, un sabotejador Sabbath accepta tot remugant: “Si Jahvè volgués que estigués tranquil, m’hauria fet nàixer gentil”. Però aquesta idea nabokoviana de crear una ment d’artista en una mena de monstre —addicte a l’obscenitat i la sordidesa— s’asserena en els episodis decisius d’El teatre d’en Sabbath. Despullat del paper de rebel i de bon salvatge, el protagonista es dirigeix al vell cementeri jueu —com en Elegia— per comprar una parcel·la que estiga prop dels pares. Aquest destructor de consciències també se sent injuriat pel dolor en trobar per atzar son tio Fish encara viu i ja centenari i constatar la seua voluntat de resistir malgrat l’absència de memòria. Els objectes del germà guardats en un moble atrotinat i la bandera del funeral de guerra simbolitzen la penitència que ha de sofrir Sabbath, qui amb somriure grotesc i satànic accepta que no pot abandonar aquest món:”¿Per què se n’havia d’anar, si tot el que li feia ràbia era aquí?”. Ben cert, Sabbath, no cal fugir; encara hi ha treball per fer.

També et pot interessar: