Portada

Francesco Petrarca
Cançoner
Versió de Miquel Desclot
Edicions Proa, Barcelona, 2016

Ai, també, el dolç somrís d’on eixí el dard
de què sols mort espero, impacient

L’ànima convulsa, l’amor i el desamor, la contradicció entre les necessitats terrenals i les aspiracions excelses, el poder devastador del temps, la consciència de la solitud o els límits del llenguatge: el Cançoner és un immens compendi dels grans temes de la literatura universal. De l’extensa producció de Petrarca, és segurament l’obra a què més temps va dedicar i probablement la que més li va importar, malgrat les expressions de menyspreu amb què es refereix sovint a aquelles “foteses de joventut”. El projecte de tota una vida, una obra en constant desenvolupament que l’autor va anar modificant obsessivament durant quaranta anys amb la idea d’oferir un llibre coherent i unitari. Al contrari del que era habitual en els cançoners de l’època, que recollien els poemes d’acord amb la forma, el de Petrarca en combina diverses en funció de les necessitats del conjunt; i amb la intenció evident de fixar els fragments en un tot únic. Així, entre els 366 poemes abunden sobretot els sonets, però també hi ha sextines, cançons i altres formes poètiques, la majoria al voltant del tema central de l’obra: el mite de Laura. La vivència íntima, explicada en primera persona, de l’amor per Laura; una passió que s’inicia en el moment que la veu per primera vegada, quan el poeta encara no ha fet vint-i-tres anys: “quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit, / que els vostres ulls, senyora, em posseïren”. I que durarà per sempre, malgrat que ella mai no el va correspondre.

La impossibilitat de representar Laura —i els seus ulls— amb paraules, per mitjà dels seus cants, és un lament recurrent en el Cançoner. La vana voluntat de convertir-la en poesia, en uns versos que li facen justícia: “Sé que dir en vers el seu mereixement / deixaria rendida / la mà més digna que fes poesia”. Sovint, però, Laura és el pretext per abordar el que sembla el veritable tema del poemari: el jo líric de l’amant, psicològicament complex i divers, situat al centre de l’obra. Un jo que abandona les creences i les seguretats absolutes, per inaugurar la concepció moderna de l’home, que accepta el dubte com un atribut inherent. En els poemes del Cançoner, el poeta es debat entre les passions terrenals —l’amor de Laura i la glòria literària, sobretot— i l’afany de salvació eterna. Busca la solitud, s’allunya de la gent i d’allà on hi ha alegria. En definitiva, es mostra conscient que el seu camí no pot ser el dels altres: “Sol i pensós, els més deserts confins / vaig mesurant amb pas feixuc i lent, / i l’esguard a fugir duc amatent / dels rastres de petjades de veïns”. Abans de March —i abans de Foix— hi hagué Petrarca.

En la primera part de l’obra, que tracta el seu amor en vida de Laura, aquesta és una figura ideal i inaccessible, sovint més al·legòrica que real, objecte d’un amor impossible. I ell, l’amant que viu només d’esperança, que tem estimar vanament. Que compara de manera recurrent la seua dissort amb la d’Apol·lo, enamorat de Dafne i, com ell, sense resposta. L’amant que tem morir d’amor: “Salvatge cor, aspra volença rulla / en dolça, humil, angèlica figura, / si l’arrelat rigor gaire temps dura, / tindran de mi poc honrada despulla”. En la segona part, en canvi, que parla de la pervivència del seu amor després de la mort de l’estimada, sembla que Laura recupera —després de morta— la condició d’ésser humà de carn i os, amb virtuts i defectes. El poeta ens parla de la fugacitat de la vida, del pas inexorable del temps i dels seus efectes devastadors: “La vida fuig, i no s’atura una hora, / i la mort ve darrere a grans jornades, / i les coses presents i les passades, / amb les futures, em fan guerra alhora”. I, al costat del plany per la mort de Laura, hi ha el presagi que el seu nom viurà gràcies al que Petrarca en diu.

També et pot interessar: