Portada

Hanne Ørstavik
Amor
Traducció de Blanca Busquets
Les Hores, Sant Cugat del Vallès, 2018

Diuen els paratextos editorials que Amor està considerada una de les obres més importants de la literatura noruega i que s’ha traduït a vint-i-tres llengües des que es va publicar originàriament el 1997. Una nouvelle que narra unes hores de la vida de Vibeke —una mare soltera— i de Jon, el fill que farà nou anys el dia següent al que explica el relat. En realitat, però, es pot dir que explica dues històries diferents. Perquè, excepte el breu moment que mare i fill seuen junts a sopar, les històries de tots dos circulen paral·leles, mai no arriben a tocar-se. Són dos mons gairebé independents: durant pràcticament tot el relat, el fill no sap on és ni què fa la mare; i viceversa. Però, per si el lector no entén que un cas i l’altre no poden tindre la mateixa consideració, Ørstavik li fa saber que el fill està preocupat per la mare, i que la mare ni recorda que té un fill. Narrada en present, l’autora va alternant la història d’un i de l’altra sense cap marca externa que les diferencie —més enllà del punt i apart que separa uns paràgrafs que són majoritàriament curts— de manera que els dos fils narratius avancen simultàniament.

Ørstavik situa l’acció del relat en un paisatge gèlid: una nit d’hivern en un poblet del nord de Noruega soterrat per la neu. I ens dóna la informació justa per remarcar encara més la sensació de solitud. Perquè sabem poc del que ha passat abans del moment en què s’inicia la narració: una mudança recent a aquest poblet —de la qual no se’ns explica la causa—, un pare absent, i poca cosa més. És aquest context, especialment per a un lector de les nostres latituds, un dels elements que atorguen a la narració un cert aire inquietant, de silenci, d’aïllament. Fins i tot de perill imminent. Molt més, en qualsevol cas, que una història previsible i —en certa mesura— tòpica. Perquè, quantes vegades hem llegit el relat de la mala mare que no s’ocupa dels fills perquè està més interessada a ficar-se al llit del primer home —literalment— que passa? En Amor, aquest primer home que passa és un firaire a qui Vibeke coneix la nit abans que la fira haurà d’abandonar el poble.

De fet, l’altre element —potser el fonamental— que fa inquietant el relat, que provoca la sensació de perill imminent, és l’activació en el lector del marc de les narracions tradicionals amb ensenyament moral, que acaben amb el càstig de la mala mare per via directa o interposada: alguna cosa dolenta ha de passar, perquè s’ho mereix. És cert que, en aquest cas, l’autora manté una distància aparent, que sembla que no jutja. Una escriptura lineal, sòbria, tan gèlida com el paisatge, contribueix a donar aquesta sensació. Però és només això, una aparença: el lector no pot sinó identificar-se amb el desemparament de Jon, al mateix temps que no sap què pensar de la mare. Es podria dir que el tema central del relat és la incomunicació, però la història que planteja és tan radical que va molt més enllà de les dificultats per establir connexió amb l’altre. El títol, és evident, funciona per absència: fa referència a un element que es pressuposa en la relació entre mare i fill, però que en el cas de Vibeke és —com a mínim— dubtós. Potser, allò que els dos personatges tenen en comú és que tots dos busquen desesperadament l’amor. Però, a quantes coses diferents anomenem amor? Què és l’amor per a Vibeke, el que ix a buscar o el que abandona en eixir?

A l’autora noruega se li ha de reconèixer que la relació mare-fill que planteja és infinitament més arriscada i valenta que tantes històries ensucrades com continuen publicant-se en què la maternitat és el millor que li pot passar a una dona, a qualsevol dona, a totes les dones. Però al lector li queda la mateixa sensació que a la protagonista: “Sent l’anhel per un bon llibre, un dels gruixuts, d’aquells que fan la impressió de ser més forts i reals que la vida mateixa”.

També et pot interessar: