L’arc, la lira i el punyal

Armand Obiols – Josep Carner
Cartes 1947-1953
Fundació La Mirada, 2014

Hi hagué una època en què qualsevol tertúlia literària amb cert renom sempre havia de tractar la qüestió de la intel·ligència excessiva de Josep Carner. Seductor, cavalleresc, privilegiat posseïdor d’una ironia juganera i ingràvida, Carner traslladava el seu ideal britànic d’humor a la poesia —un continent, una mena de pàtria—, a la seua prosa joiosa i hipnòtica, a la seua concepció política del que havia de ser una societat serena i civilitzada. Armand Obiols quedà captivat des de ben jove pel ràpid moviment mental de Carner, una admiració sense reserves que explicità als seus escrits i articles, i que es fa encara més ostensible en les cartes que s’intercanviaren en l’exili. Després de repassar uns versos que l’amic li havia enviat, Obiols s’exclama, rendit sense condicions: “aquesta facilitat sobirana ens hauria de fer desistir a tots”.

Dins la tasca de la Fundació la Mirada de recuperació dels papers esparsos d’Obiols, el volum dedicat a les Cartes a Mercè Rodoreda deixava uns autoretrats i una narració massa esvaïts, tan sols insinuats i amb apunts circumstancials, sense relleu. Les Cartes 1947-1953 entre Obiols i Carner contenen, en canvi, bons episodis de guerres d’artistes i calbots entre escriptors, moments d’esgrima i de magnífica escriptura entre tots dos, l’habilitat de convertir una comunicació anodina en una sorpresa permanent. Després d’una de les reiterades malalties i depressions demoníaques que s’apoderaven d’Obiols, un càlid i paternal Carner conclou: “Us suposo guarit de tota malura, sense més aflicció física que la d’alguns tremolins”. De fet, en la primera part del llibre es pot resseguir la fascinació que sent Obiols per Carner, l’intent d’imitar l’aleteig entremaliat de l’estil epistolar carnerià, una contínua partida —lluminosa i no exempta de capricis— d’escacs amb la llengua. Però a pesar de les volutes i del balanceig característic de les seues frases, en aquestes lletres no es troba el codi íntim i ben sovint indesxifrable que l’autor de Nabí utilitzà amb Guerau de Liost. Ací el llenguatge de Carner està més contingut, sense les elevacions i les fantasies que, dissortadament en algunes ocasions, convertien alguns dels seus escrits i traduccions en un divertiment quasi privat.

Durant els sis anys que comprenen aquestes Cartes 1947-1953, Carner ja ha tornat de Mèxic després de la Segona Guerra Mundial i s’ha instal·lat a Brussel·les com a professor universitari. Obiols viu a París i exerceix de redactor en cap de la Revista de Catalunya, alhora que està ben atent a tot el que puga necessitar el seu amic: edició de llibres, col·laboracions en premsa, contactes, gestions per a viatges a França, o bé el fet de recórrer tot París per tal d’aconseguir estudis i publicacions per a la dona de Carner, Émilie Noulet, especialista en les obres de Valéry o Rimbaud. En aquest sentit, malgrat l’evident relació jeràrquica en aquesta amistat, Carner sempre es mostra agraït, elegant i generós en l’elogi, a més de captivador en el flirteig festiu i les referències a Mercè Rodoreda —parella en aquells moments d’Obiols—, sempre que s’acomiada en una carta. Quan es tracta d’exercir de galant somrient, procliu a un coqueteig ple de subtileses i d’al·lusions, Carner és un rival imbatible amb el seu desplegament de recursos aduladors.

“Estic content que versegeu amb tenacitat, però m’escomet un dubte sinistre: es tractarà de llot epigramàtic contra alguna persona digna?”, bromeja Carner sobre Obiols, coneixedor de la tendència de l’escriptor de Sabadell a tirar mà de la “lira calumniadora”. I és que Carner era assidu al comentari sarcàstic —sagaç i rialler—, amb uns reflexos ben esmolats per a la caricatura espontània. Però també és cert que el seu humor és d’una causticitat mesurada, amb una acidesa que ben sovint no passa d’una primera incisió. El cas d’Obiols és ben bé un altre. Perquè ben sovint s’ha remarcat el perfil d’aquest home sense obra, articulista i autor d’uns pocs poemes, amb projectes que, tal i com assenyala Jordi Marrugat en el pròleg a aquestes cartes, passaven d’una etapa d’eufòria momentània a l’oblit: un llibre sobre cinema, un altre sobre novel·les de detectius, un assaig sobre Carles Riba, narracions, una traducció d’El roig i el negre. Però en Obiols, a banda d’un possible bon crític literari —les anotacions de Buirac o Lectures del romanticisme—, aquestes cartes demostren que s’ha perdut per a la literatura catalana un retratista abrasiu, d’una maldat calculada i densa, dotat per a l’atac verinós i sense concessions.

Una volta ha llegit de dalt a baix el Poema de Montserrat de Sagarra, Obiols carrega la pólvora: “Es tracta d’una vasta elucubració d’arrencaqueixals en deliri —un deliri frígid i acompassat”, o bé subratlla la seua tendència a produir “hendecasíl·labs diarrètics”. Pel que fa a membres del govern en l’exili i polítics, no es mossega gens la llengua, com és amb el cas de Carles Pi i Sunyer, a qui troba “dels Jocs Florals ençà en un bany, vagament irritant, d’imbecil·litat”. Després de reunir-se amb Joan Miró, Obiols constata que “té un aire de liró indecís, com si estigués profundament sorprés de veure que el món no s’assembla a la seva pintura”. Hi ha tensió per al qualificatiu sagnant i el perfil traçat amb vidre punxegós, ja que el dirigent del PSUC Comorera “era el de sempre, entenebrat, amb aquell ull mig adormit, de peix, i amb l’aire una mica fatídic de l’home que suporta un àntrax al clatell”. Davant aquesta varietat de colps, pràcticament es pot percebre el gest astorat —i morbós— de Carner en repassar la llarga llista de víctimes sobre les quals s’acarnissa un inclement Obiols.

Ara bé, l’estrella que concentra el foc creuat d’aquestes cartes no és un altre que l’autor d’El gran sapastre. Ferran Canyameres aconseguí el que sense dubte és un mèrit concedit a ben pocs: exasperar el posat angèlic, comprensiu i bondadós de Josep Carner. “És un home d’aquells que, entre la promesa i l’acte que l’hauria de realitzar, tenen un equador una mica intransitable, i cal tractar-lo amb una certa brutalitat peremptòria”, certifica Obiols davant les protestes de Carner perquè sempre se sent embolicat i estafat pels tripijocs editorials de Nyacameres-Maranyeques-Quemaranyes-Macarenyes: l’intercanvi tenístic i de maldats entre Obiols i Carner és antològic, divertit i brillant, i ens demostra que l’imprevisible i tenaç engalipador Canyameres és un dels grans personatges de la història literària —i no literària— de Catalunya. Quant al seu examic i arxienemic Puig i Ferrater—Fer-à-repasser—, també té una aparició ben rellevant en aquesta correspondència, ja que volia posar en marxa les edicions Proa amb tres llibres: el primer de l’autor Puig i Ferrater, el segon també i, ja posats, per què no també el tercer. L’egomania dels artistes es veu que no decau, fins i tot, amb les estretors de l’exili.

Esnob, delicat, amant dels cabarets i de la vida nocturna, Sebastià Gasch narra en el seu excel·lent quadern Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili el perillós i sòrdid pas de la frontera a França quan les tropes franquistes estan a punt d’acaçar-los. Instal·lats en un castell com a refugiats, Gasch anota desmoralitzat i acovardit que Oliver, Trabal i Obiols li fan la vida impossible: “Ja tremolo pensant en les hores de menjar en què haig d’estar al seu costat”. Un refinadíssim Gasch que pilla al vol un dels trets més definidors d’Obiols —de caràcter i d’escriptura—, ja que el troba un representant “d’aquell humor sabadellenc glacial i intel·lectual, insensible”, i que en alguns capítols de les Cartes 1947-1953 trau el cap, canallesc, furiós, reconcentrat. És aquest contrast amb la dansa senyorívola i resplendent —incompatible amb la crueltat— dels mots de Josep Carner el que atrau i embolcalla d’interés aquesta correspondència tot just acabada de rescatar.