Edward St Aubyn
No tinc paraules
Traducció de Yannick Garcia
Raig verd, Barcelona, 2016
—Abans que anunciï el nom del guanyador, m’agradaria donar les gràcies als meus companys de jurat per la seva… la seva dedicació apassionada a la causa de la literatura. Estic convençut que seguirem sent amics i els propers anys recordarem amb afecte totes les vicissituds del procés de selecció.
No sabrem quina és la causa de la literatura a què els membres del jurat han dedicat el seu temps de manera, certament, no gens apassionada. O amb una passió ben peculiar. Sabem, això sí, que el procés de selecció de la millor obra literària de l’any no serà recordat amb afecte. I no, no seguiran sent amics. No tinc paraules destapa les misèries de la indústria cultural moderna, es riu de manera enginyosa del paper que hi juga l’art. Perquè hi ha qui diu només diu que es pren la literatura de manera molt seriosa. Llegim una galtada hilarant a la “fauna” social que actua només per interessos personals. Som espectadors de la cursa cap a la deliberació final, perquè potser ens hi va el nom, l’amant i la fama. Quan es lliurarà el prestigiós Premi Elisi al millor llibre de l’any, entre mitja dotzena de finalistes amb títols tan risiblement imaginatius com se pot sapiguer ka mires?, les vicissituds i les esperances posades en aquest acte, si és que n’hi havia, s’estimbaran en el buit com un joc de naips. Tot és absurd i ridícul en un món de fingiment que flirteja amb el capitalisme i la política, que camina al compàs de la moda i que en depén a bastament. Els homes i les dones que hi desfilen són víctimes de les malalties del temps que els (i que ens) ha tocat viure: la dependència d’una altra vida que inventen; un nosaltres fictici que, si cal, fa la guerra al Twitter, que va al llit amb qui faça falta per tal d’eixamplar les influències i el cercle d’amistats. Enveges, rivalitats, desig sexual descordat, obligacions familiars no ateses —perquè ens deixem arrossegar pel món de les idees i oblidem que la nostra filla ha sucumbit als ullals de l’anorèxia, per exemple. Equívocs, confusions i, sobretot, les vergonyes més íntimes d’una galeria d’intel·lectuals que es volen luxosos són despullades als ulls del lector.
L’elegància amb què l’autor britànic escriu aquesta sàtira d’una banda, i l’enginy amb què n’ha construït l’estructura de l’altra, són els dos grans pilars que sostenen el joc acrobàtic de recriminacions i estocades al món literari i a l’artifici del funcionament dels premis de renom. Ací, allà i onsevulla que s’organitze la partida entre capelletes, on tothom s’obsessiona per un bri de poder i algun centímetre de celebritat. St Aubyn sap que tard o d’hora tot acaba sabent-se, coneix bé de quin peu coixeja cada editor, cada membre del jurat i cada candidat aspirant a la glòria. Que el mercat de la literatura en els dies que corren no deixa de ser un producte esmunyedís, divers, flexible i, salvant les distàncies, un fet de poca rellevància. Poc importa quina formació teniu, membres del jurat, si al cap i a la fi heu d’acabar incorrent en els inevitables tòpics de sempre, si heu d’acabar premiant un error, un equívoc, un encàrrec.
