L’altra cara de la lluna

Vladimir Nabokov
La veritable vida d’en Sebastian Knight
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Viena Edicions, Barcelona 2017

En un moment de la seua confessió al jurat, aquesta mena de falsari, monstre i geni que és Humbert Humbert afirma que a l’hora de planificar l’estratègia per tal de capturar i posseir la nimfa Lolita, en moltes ocasions “vaig delectar-me amb aquestes coincidències enlluernadores que els esperits lògics abominen i els poetes adoren”. En l’obra narrativa de Vladimir Nabokov hi ha un propòsit de resseguir confluències en aparença impossibles, imatges que es reflecteixen en una cadena d’espills que projecten una nova realitat. De fet, moltes de les seues novel·les parteixen de l’estímul que una bona combinació —en l’art o el joc— sempre ha d’incloure certs elements d’engany. Les sinuositats i plecs del temps, les trampes que genera la nostàlgia han de ser reelaborades per la imaginació, que al cap i a la fi és una de les manifestacions més poderoses de la memòria. Aquest intent d’abordar —i reconstruir— el passat domina les trames de La dàdiva, Lolita i Ada o l’ardor, on els protagonistes s’enfronten al repte d’esbrinar els secrets d’unes vides que s’esmunyen de les seues prediccions, criatures sotmeses a miratges i capricis de l’atzar, encara que de vegades preferim qualificar-lo amb massa simplicitat com a destí. Enmig d’un joc permanent —i nabokovià— de dobles i pistes falses, el narrador de La veritable vida d’en Sebastian Knight tractarà de trenar episodis i testimonis per a confegir la biografia del seu germanastre —que acaba de morir i de qui ho desconeix pràcticament tot—, un escriptor que en els seus llibres ha deixat rastres evidents junt a una espessa boira —una màscara— sobre la seua existència.

En una de les múltiples entrevistes que li han de facilitar informació i dades rellevants sobre el seu germà, l’antiga mainadera suïssa —que enyora el paradís perdut que des de la vellesa s’ha inventat sobre l’època que passà a Rússia— espenta el narrador perquè duga endavant el seu projecte: “Escriu el llibre, fes-ne un conte de fades amb en Sebastian de príncep. El príncep encantat”. A partir d’ací, Nabokov posa en marxa un dels seus recursos favorits, aproximar-nos al personatge de perfil aquós que és Sebastian i embolcallar-lo també del camuflatge i del mimetisme que algunes espècies de la natura utilitzen per a amagar-se. Dins aquesta lluita, el narrador —de qui només sabem la inicial del seu nom V, i que té un cognom rus— s’enfronta al senyor Goodman, l’agent literari de Sebastian, autor d’una biografia que tergiversa el caràcter de l’escriptor i que interpreta amb un mètode estrambòtic les seues narracions. Tal com desenrotllarà uns anys després en Foc pàl·lid, un sarcasme continu sobre l’anàlisi i la forma de plantejar els estudis literaris recorre La veritable vida d’en Sebastian Knight, amb fragments que simulen l’estil pompós, els llocs comuns de l’erudició acadèmica, un to pretesament profund sobre tècniques i estructures, a més de la predilecció per modes passatgeres i impostades: els moviments de la vareta riallera del mag Nabokov.

Amb el mateix esperit desafiant, l’autor advertia en Opinions Contundents que, com a artista i home de lletres, preferia el detall específic a la generalització, les imatges a les idees, els fets obscurs als símbols clars, i la fruita silvestre descoberta en una passejada a la confitura sintètica. Unes observacions que —més o menys explícites— trobem disperses i tàcticament dipositades en els llibres de Sebastian Knight, ja que l’autoparòdia era un dels exercicis més habituals de Nabokov en les seues novel·les. I és que el seu protagonista també fugí de Rússia a causa de la revolució soviètica, estudià a Cambridge i decidí escriure en anglés i abandonar la seua estimada llengua russa. Col·locar episodis vitals —de vegades fidels, en ocasions divertidament distorsionats— era un dels esports preferits de Nabokov, encara que quan li suggerien aquesta possibilitat es posava ràpidament els guants de boxa, amb un hàbil i fingit enuig. La veritable vida d’en Sebastian Knight és la seua primera narració en anglés després d’haver assolit fama i un lloc privilegiat en la literatura russa, ja que al final de l’exili a Alemanya i França i abans de creuar l’Atlàntic —l’amenaça del nazisme— rumb als EUA, entengué que havia de canviar de llengua i buscar nous lectors. Amb irònica autovaloració, un crític —una de les espècies repetidament estomacades per Nabokov— apunta sobre Sebastian: “va tenir dos períodes; el primer: un home anodí que destrossava l’anglés; i el segon: un home destrossat que escrivia en anglés anodí”.

Però l’humor i les situacions grotesques —el contrapunt a la versió admirativa que tracta d’erigir sobre la vida del seu germà— obrin la porta, inesperadament, a les seqüències més emotives d’aquesta narració. Després d’un diàleg paròdic de les novel·les de detectius, una referència casual activa el record sobre el primer amor de Sebastian, i la descripció es recrea en les aigües d’un riu tornassolat a Rússia, el brancatge melangiós a la riba, un tronc adormit a terra, la llum entre les fulles. És el segell de la prosa arrissada de Nabokov —amb el punt culminant de Parla, memòria—, l’onada de la frase que creix i sembla que vaja a extingir-se quan, de sobte, pren embranzida de nou. La felicitat esquiva que atresora l’art i que contenen els detalls que, sovint, ens passen desapercebuts.

En aquest sentit, l’adjectiu i les comparacions nabokovianes obliguen a la complicitat del lector, a estar atents a la carta amagada al bell mig d’un paràgraf, com el color d’un sofà “d’un marró insecte”, el vol d’una rata penada que és “la imitació matussera d’una oreneta”, o una dama russa de nom Olga Olegovna Orlova amb “una al·literació ovoide que hauria sigut una llàstima no compartir”. Un poeta avantguardista és sobretot conegut per ser l’inventor del “grunyit submental”, i Sebastian Knight és l’autor de La còmica muntanya, ja que Thomas Mann era un dels autors que Nabokov més detestava. Quan el narrador escarneix l’estil de la biografia de Goodman, remarca la manera grollera del seu adversari de recopilar retrats verbals i anècdotes, “com engrunes de galeta surant en l’almívar”. Quant a la successió de paròdies que s’ensenyoreix d’aquesta història —un espurneig somrient—, Nabokov reitera una consigna que travessa tota la seua obra, fins i tot en les escenes més dramàtiques: “De fet, hi ha poques coses en aquesta vida que es puguin comparar amb el goig de la sàtira”.

I com en la ronda de visites fantasmals i esperpèntiques que efectua Txítxikov en Les ànimes mortes de Gógol, el narrador V es proposa identificar la dona que trasbalsà al seu germà en l’etapa prèvia al seu final, a partir d’una llista de dames russes que podrien haver estat l’última —i funesta— amant de l’escriptor. Nabokov es diverteix tot imitant els clixés i els estereotips de novel·les d’intriga i de misteri, escenaris desgastats pels romàntics, diàlegs en què qualsevol nimietat pot conduir a la persona que compartí els últims secrets d’un emmalaltit i deteriorat Sebastian. Els relats que escolta V no ofereixen una imatge precisament amable del novel·lista, amb confidències que difereixen del personatge predestinat per a assolir els cims creatius que ha anat creixent en la ment del narrador. Fins que d’una manera indirecta —i en una de les millors seqüències del llibre— es descobreix la dona frívola i entremaliada que alterà el vulnerable sistema nerviós —i defensiu— d’un hipersensible Sebastian Knight.

“Per què era tan rebec el passat?”, exclama el narrador —extraviat— en tractar d’encaixar les peces que puguen proporcionar un retrat nítid del germà. Gran part de l’obra de Nabokov consisteix a demostrar que l’autèntica personalitat d’un individu és inaccessible a l’ànsia i la necessitat de reconstruir una vida a través d’una biografia: com més portes obrim i ens acostem als contorns d’una consciència, més s’esvaeix allò que impulsivament buscàvem. Després de passar molts anys sense veure’s, amb encontres puntuals i escasses cartes, el germà —en haver llegit tots els llibres de Sebastian Knight— se sent ben a prop de desvelar el gran secret que s’insinua entre línies en les seues narracions. Encara que l’enigma es pot resoldre amb una equació ben senzilla: l’únic que pot derrotar la tirania del temps i la temptació de retornar als espais irrecuperables de la infantesa és l’amor, condensat en l’art —i en l’escut— de l’escriptura. Per un costat Clare Bishop, la dona que abandonà incomprensiblement i que arribà a desentranyar el laberint fràgil i privat de Sebastian mentre passava a màquina els seus escrits —l’ombra protectora i omnipresent de Vera Nabokov—; i d’una altra banda, la progressiva comprensió i estima del germà, units ara a través del batec de la ficció. La màscara de Sebastian per fi ha caigut, o potser és compartida per tots dos després de fusionar-se en una ànima bessona a través del refugi de l’art.