Èsquil no va conéixer res de semblant
La violació massiva de dones de totes les edats perpetrada pels soldats russos durant la presa de Berlín i l’alliberament del país en 1945 —un tabú en la societat alemanya fins fa relativament poc— és un dels temes centrals d’Una mujer en Berlín. La manera com les dones en van ser botí de guerra, objecte de la revenja de l’Exèrcit Roig per les atrocitats comeses pels soldats de Hitler uns anys abans durant la invasió de Rússia. L’obra és el fruit dels apunts que va prendre —a manera de diari— la seua autora: una dona alemanya que tenia trenta-quatre anys en el moment en què ocorrien els fets que narra i que va viure en primera persona. El resultat de les anotacions que va fer entre el 20 d’abril i el 22 de juny de 1945 en tres quaderns i algun tros de paper afegit. Primer en el refugi antiaeri, després en habitacions de pisos desmantellats, sense vidres en les finestres, sense aigua ni electricitat. Il·luminada únicament per espelmes, hi anota les seues vivències, les dels veïns d’edifici o de refugi, els rumors que arriben de l’exterior. Les reflexions del caos en què s’han convertit les seues vides.
Com en tants altres casos, és difícil saber si escrivia pensant en una futura edició. Siga com siga, sembla evident que aquelles anotacions havien d’ajudar-la, en principi, a mantindre una certa cordura enmig de la bogeria general. El periodista Kurt W. Marek la va convéncer de publicar-les en una editorial nord-americana en 1954, modificant els noms propis, eliminant algun passatge comprometedor i mantenint l’anonimat de l’autora per raons evidents. Després d’aquesta edició anglesa en vindrien d’altres en diversos idiomes, però no es publicaria en alemany fins cinc anys després —i encara en una editorial suïssa. La rebuda hostil per part de la societat alemanya de l’època va portar l’autora a prohibir cap més edició del diari, i no va ser fins el 2001, després de la seua mort, que es va tornar a publicar. La imatge dels homes alemanys, especialment, resultava molt incòmoda.
Escrit amb sobrietat i sense excés de dramatisme. Crua, amb una lucidesa extrema, irònica en ocasions, amb dosis d’humor negre en d’altres —un humor amb una funció alliberadora evident. I amb més aparença d’objectivitat que de ressentiment o desig de venjança. Poques vegades les seues paraules deixen traslluir cap deix de moralitat al darrere. Relata primer la vida en els refugis, la vida oculta sota terra, en el subsòl de Berlín, dividida en cèl·lules diminutes que no saben res les unes de les altres. Un submón de la gran ciutat, agotzonat i terroritzat: “Oficialmente denominado espacio de protección. Nosotros lo llamamos cueva, submundo, catacumba del miedo, fosa común”. Escriu la sorpresa d’observar com s’hi organitza de manera espontània la disciplina: com el grup es divideix entre aquells que s’arroguen el paper de líders, d’autoritat, i aquells que els obeeixen sense protesta. Com sorgeix la condició d’animals gregaris i l’instint de conservació de l’espècie que els humans devem dur ben a dins.
Tot i que la narradora dóna poques pistes de la seua identitat, sabem que és una dona culta que oscil·la entre la voluntat de distanciar-se de la gent que l’envolta i una certa necessitat de ser com ells, d’unir-s’hi, de patir la història. Però la història és molt pesada. En una de les primeres anotacions afirma que havia estat “empleada en una editorial hasta la semana pasada en que cerró sus puertas y despidió a sus empleados «hasta nuevo aviso»”. També sabem que ha viatjat com a reportera per diversos països, entre aquests Rússia, on ha aprés nocions bàsiques de rus. I això li permet interactuar directament amb els soldats, en nom propi o en intercessió d’altres; i tindre un paper més actiu —i una visió més real— que aquells que no entenen l’idioma i veuen tots els russos com a bàrbars. Cosa que fa que el seu testimoni siga encara més valuós. Ni rastre, això sí, de la més mínima consideració dels russos com a alliberadors. La història oficial quasi sempre acaba per diluir-se quan se la confronta amb les històries reals.
Però els últims dies de la guerra i l’arribada dels russos a la ciutat —l’arribada dels ivans, com els anomenen— significa, per a una dona com la que escriu, convertir-se en botí de guerra. Ser violada repetidament, per diversos homes, diverses vegades un mateix dia. Un fet que se sabia d’abans, que es temia d’abans, que les afectarà a totes, de qualsevol condició. La vexació sexual, la humiliació com a arma de guerra: “Jamás, jamás podría un escritor inventar algo semejante”. Convertir-se en objecte de satisfacció sexual dels altres, i arribar a l’extrem de sentir-se “reconfortada” perquè l’enemic la tracta com un interlocutor vàlid en una conversa, i no com un trofeu. Una vivència col·lectiva —escriu l’autora— que haurà de ser superada també col·lectivament. Parlar amb altres dones, de fet, és anar a parar, irremeiablement, a parlar de violacions, a comentar la pròpia experiència i escoltar la de les altres. I més endavant, quan retrobaran una antiga amiga o coneguda, la pregunta serà inevitable: i a tu, quantes vegades t’han violat?
L’autora també s’hi refereix als mecanismes per provar de suportar-ho, com el de dissociar-se, eixir del propi cos. O la decisió de ser propietat d’un oficial per estar almenys vetada als altres i rebre aliments a canvi. I en general, com és obvi, la suspensió de qualsevol consideració moral al respecte. Les violacions —o les relacions coactives, com les anomenaran oficialment de manera eufemística a partir d’un determinat moment— són tan constants que al remat es relaten amb una certa impassibilitat. Sovint el lector s’horroritza dels fets que s’hi narren al mateix temps que se sorprén de l’estil gairebé notarial amb què són narrats. Perquè no hi ha excés ni melodrama, només una fredor i una objectivitat que no són sinó el fruit d’un mecanisme psicològic de defensa: hibernar els sentiments, escriure des de fora en un intent de salvar-se’n.
Nunca había estado yo tan apartada de mí misma, tan alienada de mí. Todo sentimiento parece muerto. Tan sólo vive el instinto de supervivencia. Éstos no me destruirán, no.
Una altra constant en els apunts de l’autora és la reflexió sobre el paper de la dona en la guerra, i la confrontació amb el que hi exerceix l’home. La diferència d’interessos entre uns i altres. Així, si els homes representen un tipus d’heroisme de llibre de text, les dones encarnen el pragmatisme. Mentre ells es dediquen a grans assumptes, però llunyans, elles se centren en el present més pràctic i immediat. I l’autora ho afirma, per exemple, quan està parlant de les disputes en la cua de la carn, perquè el subministrament s’interromp amb molta freqüència: “Por el momento eso enfada a las mujeres mucho más que toda la guerra”. Explica com va canviant la percepció que tenen dels homes; com els veuen derrotats, dignes de llàstima. De quina manera aquesta debilitat contrasta amb la glorificació que havia fet el nazisme de l’home fort, de l’heroi destinat a dominar el món. I com aquesta nova situació els lleva l’exclusivitat de la participació en la guerra: homes derrotats que donen pas a dones descarades. El cas és que, en els anys cinquanta, una dona s’atreveix a escriure de les violacions, i també a mostrar els homes alemanys com a simples testimonis impotents mentre els russos els reclamen les dones com a botí. Del fet que elles accepten aquestes proposicions depén, en moltes ocasions, la sort d’ells, que en el millor dels casos es retiren discretament, quan no les animen de manera explícita. Aquesta covardia, aquest consentiment implícit o explícit és l’estigma que justificarà en bona mesura la necessitat de l’autora de romandre anònima.
Gitler Durak, els repeteixen els soldats russos en to triomfal: Hitler és imbècil. “Como si fuera un descubrimiento suyo”, se’n riu l’autora, que mostra una mirada crítica, gens autocompassiva, envers els seus compatriotes. Fins i tot abans de tindre notícia dels camps d’extermini. Els presenta com un poble sense iniciativa, acostumat a obeir: els alemanys no són partisans, diu; necessiten ordres, un comandament. Són porucs, i mai anirien contra les normes. En aquest sentit, recorda com en un dels seus viatges a Rússia un rus li va dir: “Los camaradas alemanes sólo tomarían por asalto una estación después de haber sacado los billetes”. I ella, òbviament, hi està d’acord. De la mateixa manera, la frase que havien repetit centenars de vegades en senyal d’agraïment i de lloança, que apareixia pintada en cartells de propaganda, que es pronunciava en tots els discursos: “Todo esto se lo debemos al Führer”. I que ara segueixen repetint, amb la mateixa cantarella, convertida en escarni.
No és fins el 27 de maig de 1945 que apareix la primera al·lusió als camps d’extermini en una anotació del diari. Des del dia anterior que tenen novament electricitat, i la notícia els arriba per la ràdio: els milions d’assassinats, l’aprofitament de les restes, la comptabilitat de la mort. I la impossibilitat de pair-ho. En un altre moment, a mitjans de juny, l’autora rebusca entre els llibres que han quedat en el pis que ocupa, i hi troba Els perses d’Èsquil. La lectura la porta a comparar la derrota alemanya amb el lament d’aquells vençuts. Però per la ràdio arriben més notícies dels camps d’extermini, de la mort com a indústria: “Nuestra desgracia alemana tiene regusto a náusea, enfermedad y locura”. No, Èsquil no va conéixer res de semblant.
