Negra i veneciana

Donna Leon
Mort entre línies
Traducció de Núria Parés
Edicions 62, Barna, 2014

Cyril Connolly va establir una detallada tipologia de detectius segons el cotxe que utilitzaven: «saber d’automòbils és disposar d’una manera ràpida, eficient i infal·lible de conèixer el caràcter de les persones»; però el comissari Guido Brunetti es mou en una barca de la policia guiada per Foa, destre pilot i bon coneixedor dels canals venecians. El mitjà de transport vincula Brunetti als investigadors de Scotland Yard i a altres inspectors, «gent corrent», que en deia Connolly, per diferenciar-los dels aristòcrates, dels cavallers militars i de la resta, una gentalla que el crític menyspreava, rastrejadors anglesos «que traslladen l’assassinat de les cases de camp i les mansions dels milionaris al Boulestin, al ballet rus o al zoo». I és que Connolly, quan vivia en el sud de França, mitigava la nostàlgia per l’hivern anglès observant estuaris i viatjant en tren de la mà de l’inspector French.

Brunetti és un home mitjà, lector d’Heròdot, Dant i Shakespeare, marit fidel i pare de dos fills, que respon a la idea de detectiu que Chesterton reivindicava: «En general, l’agent hauria de ser una figura familiar que exercira una funció poc familiar». Això sí, Donna Leon (Nova Jersey, 1942) ha volgut dotar-lo d’un cert refinament i l’ha emparentat amb l’estirp dels Falier. En Mort entre línies, a més dels sogres del comissari, a l’alta noblesa pertany la comtessa Morosini-Albani, mecenes de la biblioteca Merula, d’on han desaparegut valuosos exemplars de cinc-cents anys d’antiguitat, punt d’arrencada de la investigació i d’un posterior assassinat. Des del segon capítol s’anuncia l’aparició d’aquesta misteriosa dama d’origen sicilià —algú que té un gran coneixement sobre impressió i conservació de llibres antics, algú a qui resulta difícil enganyar— i quan per fi, quasi a la meitat de la novel·la, fa acte de presència, l’escena manca de la força esperada: «Tenia la pell immaculada i semblava feta de crema i roses» i s’asseia amb l’esquena ben recta, però al retrat li falta el matís poderós, original, de la pinzellada dickensiana. Tampoc Paola, esposa de Brunetti, ni l’obedient i còmplice signorina Elettra, secretària del vice-questore Giuseppe Patta —el cap ruc del comissari—, ni tan sols la dottoressa Patrizia Fabbiani, directora de la biblioteca, que «semblava un d’aquells ocells camallargs que abans solien freqüentar la laguna» posseeixen una individualitat clara i distinta. Malauradament, no hi trobem cap Mr. Ripley. Potser l’estampa més aconseguida siga la relació entre els germans Francini, que, tot i les fraternals mentides, robatoris i fingiments, segueixen telefonant-se cada dimarts al vespre per preguntar-se com estan i què llegeixen.

És cert que les obres policíaques solen sacrificar la profunditat dels personatges —cosa que Edith Wharton no perdonaria a pesar de la seua afició a les històries de fantasmes— en favor d’una trama en què cada detall ha d’encaixar amb precisió al servei de la intriga, com en un trencaclosques gegantí o en uns sofisticats mots encreuats i, en aquest sentit, el llibre de Donna Leon no decep. Probablement per aquesta característica, Edmund Wilson deia del gènere que «com a branca de la literatura imaginativa, em pareix completament morta» i declarava obertament no haver-hi sentit mai cap interès, postura ben allunyada de la fascinació que confessaven, per exemple, Eliot o Auden. Fins i tot Connolly que sí que llegia novel·les de detectius afirmava que Raymond Chandler i Dashiell Hammett eren un plat perfecte per a «l’etern adolescent a qui agraden uns baixos fons servits calents i forts».

Un dels valors del thriller, a més del pur plaer del joc que agradava a Chesterton, és la capacitat d’evocació de paisatges rurals i urbans; els relats de Conan Doyle «tenien l’enginyosa i fantàstica poesia dels carruatges, tenebrosos barris londinencs i solitàries heretats campestres», diu Wilson. Mort entre línies recrea Venècia en primavera: els passadissos laberíntics i l’olor de la biblioteca, la grandiositat dels palaus dels Falier i de la comtessa Morosini-Albani, els canals cada vegada més estrets de Castello, el turístic i decadent cafè Florian que impressiona Guido pel seu «elegant deteriorament».

Passejar amb Brunetti pels ponts venecians, delectar-se en els suculents àpats que li prepara la dona —«l’aliment dels detectius es presenta amb la mateixa exactitud que les seues sospites», sentenciava Connolly—, jugar a descobrir qui s’ha emportat les joies bibliogràfiques de Merula i com ho ha fet… De tant en tant, una història detectivesca —com un refrigeri— no senta malament; ni que siga per les ganes que entren de tornar a nodrir-se de veritat.