Ian McEwan
La llei del menor
Traducció d’Albert Torrescasana
Anagrama, Barcelona, 2015

Quan llegim en un fragment clau de l’última novel·la de Ian McEwan que «no hi ha cap nen que sigui una illa», ressona —per oposició— aquell «cada home és una illa, els pares no calen» que J. M. Coetzee afirmava en Joventut, el segon volum de les seues memòries, i que d’alguna manera contrasta amb la preocupació moral i jurídica pel benestar dels menors, no sempre fàcil de discernir —sobretot si hi entren en joc les religions—, sobre la qual s’alça sòlidament la nova ficció de McEwan. A diferència dels individus que poblen els llibres del Nobel sud-africà —figures fredes i solitàries marcades per la ferida de l’origen, que malden per deslliurar-se’n—, les criatures de l’autor anglès solen tenir arrels i sentit de l’humor —evidentment, també misèries; McEwan, gens condescendent amb el lector, tanmateix no acostuma a abandonar-lo del tot en terreny inhòspit sense, ni que siga, insinuar-hi alguna via d’escapament. En Operació caramel (2013) —l’obra anterior—, algú deia que «les novel·les sense personatges femenins eren un desert exànime» i ara McEwan, que ja havia dibuixat Florence en A la platja de Chesil amb una sensibilitat i una precisió interior inusuals, crea Fiona Maye, jutge del Tribunal Superior especialitzada en dret de família i força motriu de La llei del menor.

Amb cinquanta-nou anys, la protagonista —que «pertanyia a la llei de la mateixa manera que altres dones s’havien casat amb Jesús»—  veu que el seu matrimoni trontolla quan el marit declara que vol tenir una aventura. Fiona ha d’afrontar el desastre sola, «sense fills adults i entenimentats», ja que una llarga carrera d’estudis, exàmens, pràctiques, treballs en bufets prestigiosos i, finalment, l’accés a la magistratura ha endarrerit la maternitat, fins a deixar-ho córrer. Aquest començament indaga els conceptes de benestar, felicitat, confort i qualitat de vida de manera paral·lela des de la filosofia i la moral i des de la realitat concreta que envolta Fiona: mentre revisa una sentència sobre la custòdia de dues nenes jueves ortodoxes, la situació en el domicili de la jutgessa es deteriora de colp precisament perquè li comença a faltar un element essencial que ha esmentat en l’escrit, «tenir al centre de la vida una persona, o un grup reduït de persones, per establir-hi relacions transcendents definides sobretot per l’amor». La narració avança alhora pel document mantenint l’expectació sobre els detalls i la resolució del cas i per l’interior trasbalsat però contingut de la protagonista, que es perfila a poc a poc, curosament i nítida, tant pel que diu o calla al marit, i pels records, com per les decisions judicials que pren.

Aquesta mena d’interpretació doble, com una peça de piano —contrapunts i melodies no sempre coincidents ni sempre harmòniques— s’estén al llarg de la novel·la en moviments ondulants per la intriga que plantegen diversos plets: els bebès siamesos que compartien òrgans, la xiqueta que el pare se’n porta al Marroc i, sobretot, el cas d’Adam Henry, un menor malalt de leucèmia, testimoni de Jehovà com els pares, que es nega a rebre les transfusions de sang que li salvarien la vida; el futur d’Adam, un jove de dèsset anys extraordinàriament madur, depèn, doncs, de Fiona. Malgrat la dificultat i la urgència de dictar sentència, la jutge es mou còmodament amb professionalitat quan aborda els problemes dels altres, un «territori neutral» que, finalment, no ho serà pas tant. La llei del menor parla del sentit de la vida —o de la manca—, del contacte entre justícia i fe, del xoc entre creences i lliurepensament, però també de la soledat, la companyia i de l’empremta del temps en les relacions amoroses, del remolí d’energia —i de malaptesa— de la joventut i de la vellesa, sàvia —fins a un cert punt— però lletja. McEwan ressegueix amb minuciositat les oscil·lacions de l’ànima, moviments bruscos o subtils com passos d’una coreografia que ningú no dirigeix.