Mary Shelley i la solitària condició del monstre

Mary Shelley
Frankenstein
Traducció de Quim Monzó
Labutxaca, Barcelona, 2017

Ha mort «caient de la tija com una flor pansida» digué Mary Shelley quan, per fi, faltà el sogre en 1844; sir Timothy era un baronet que havia pressionat perquè l’escriptora no publicara cap biografia de Shelley sota l’amenaça de retirar la minsa renda anual que li concedia per a l’educació del net des que el poeta s’ofegà, vint-i-dos anys abans, navegant per la costa del mar de Ligúria. Mary respectà de mal grat l’exigència de l’aristòcrata i no feu cap life of Shelley, però adjuntà notes crítiques i biogràfiques als poemes dels marit, «un estratagema feliç», diu Muriel Spark en el seu excel·lent llibre sobre l’autora de Frankenstein. Sir Timothy no volia que s’airejaren alguns fets de la vida del seu fill, com que el 1814 havia fugit amb una jovenívola Mary de dèsset anys quan ell encara era casat amb la primera muller —de la qual se separà, però, pocs mesos després— i que havien tingut dos criatures encara sense contraure matrimoni; ni tampoc volia sentir res de l’opuscle La necessitat de l’ateisme (1811) que havia costat l’expulsió d’Oxford a Shelley —i a T. J. Hogg, que també signava el pamflet—, ni del vegetarianisme que practicava, ni d’altres idees liberals i romàntiques del seu primogènit. Aquestes actituds eren encara menys tolerades en una dona i, per això, Mary suportà tota la vida un cert ostracisme —«solitària condició» de monstre— que, juntament amb la precarietat econòmica en què visqué i les doloroses tragèdies que patí —se li moriren tres fills xicotets, a més del marit—, la convertiren sovint en una persona abatuda i irritable: «Per a ser com deuria amb els altres (…) necessite estar un poc èbria; trista confessió, però certa; qualsevol emoció que accelera el flux sanguini no em fa més feliç sinó millor persona», anotà en el diari. Segurament la literatura representava, per a Mary Shelley, aquesta embriaguesa.

Quasi amb trenta-cinc anys, viuda i amb un fill, Mary Shelley col·laborava en la Cabinet Cyclopædia de Dionysius Lardner amb una sèrie d’assaigs biogràfics i crítics sobre autors italians, francesos i espanyols: «Era la classe d’obra amb què Mary gaudia» —diu M. Spark— i reflecteix el seu interès per l’erudició i «la capacitat per a submergir-se en un estudi objectiu», facetes de l’escriptora que no es perceben en les cartes ni en els diaris. Però si el nom de Mary Shelley ha passat a la història, a més de com a dona del poeta Percy Bysshe Shelley i com a filla dels pensadors William Godwin i Mary Wollstonecraft, ha estat, evidentment, per haver concebut en Villa Diodati —la residència de lord Byron a Ginebra—, ara fa dos-cents anys, Frankenstein o el Prometeu modern (1818), títol que inaugura un gènere narratiu híbrid —consolidat més tard per H. G. Wells o M. P. Shiel—, que barreja allò sobrenatural i terrorífic amb la mirada científica. Per a M. Spark, aquesta novel·la representa la culminació de la ficció gòtica: s’hi detecten rastres dels thrillers d’Ann Radcliffe i també la complaença en allò horrible i fantàstic de Shelley; però va més enllà perquè integra l’empirisme científic del segle anterior i la reacció creativa dels romàntics; les nombroses converses entre Coleridge i Godwin que Mary havia presenciat de joveneta calaren en la seua escriptura —de fet, l’eco de la veu del pare ressona sovint en el text de la filla: «Vaig sentir a parlar de la divisió de la propietat, de fortunes immenses i de pobresa misèrrima, de rangs, de llinatges i de sangs nobles», conta el monstre.

Muriel Spark
Mary Shelley
Traducció d’Aurora Fernández Villavicencio
Lumen, Barcelona, 1997

Frankenstein no és, ni de lluny, una novel·la redona: hi ha una descompensació entre els esdeveniments claus de la trama i tota una sèrie d’històries menors i divagacions que alenteixen l’acció —«més que suspens, provoquen impaciència», diu Spark; la caracterització dels secundaris és pobre: la bondat extrema i infinita paciència dels familiars i amics de Victor Frankenstein resulta, a més d’increïble, enervant. Hi ha passatges que han envellit malament, de manera que, en comptes de por o pena, fan riure. Molesten menys, però, algunes coincidències i resolucions un tant forçades, com quan el monstre amaga el retrat que portava al coll el nen assassinat en el vestit de Justine Moritz, estimada serventa dels Frankenstein, que en patirà les conseqüències; o quan troba al bosc una maleta perduda que casualment conté Les penes del jove Werther de Goethe, les Vides paral·leles de Plutarc i El paradís perdut de Milton: cal reconéixer el bon gust literari de Mary Shelley i l’atenció que posà en la instrucció de la seua ingent criatura. Però per damunt dels nombrosos errors tècnics, s’alcen els dos protagonistes, individus més complementaris que antitètics, que en molts sentits s’assemblen: «…jo vagava com un esperit maligne…» o «…una solitud profunda, fosca, com de mort…» són paraules del científic que també s’adirien amb la desolació incommensurable de l’ésser deforme. Tots dos es mouen per venjança, s’odien i desitgen destruir-se mútuament —de fet el vincle que els uneix només es trencarà quan en desaparega un— i, alhora, parlen, s’escolten —són «eloqüents i persuasius»— i fins i tot s’ajuden: en les escenes finals sobre les superfícies gelades de l’Àrtic, el monstre deixa pistes i menjar a Victor perquè resistisca. Alhora, l’home assumeix que és un combat contra el dimoni que es prolongarà fins que un dels dos sucumbirà. L’estructura de la novel·la se sustenta precisament en aquest moviment de persecucions en què s’intercanvien els rols de la presa i el caçador que conserva l’equilibri fins que es tanca amb la mort per causes naturals de Frankenstein i la representació del dolor de l’horrible criatura inclinada sobre ell.

El gran encert de Mary Shelley fou donar veu al monstre i aconseguir el dilema de simpatia i repulsió que suscita en el lector. Aquest Prometeo modern que es revolta contra el creador comparteix amb el pensament de Shelley la idea de la rebel·lió contra l’opressió divina: «M’acuseu d’assassinat i, tot i així, amb la consciència ben tranquil·la, destruiríeu la vostra pròpia criatura», retrau a aquell que li ha donat la vida. Els dos personatges estan sols, però la solitud del monstre forma part de la seua condició i ell n’és conscient: «Déu, misericordiosament, va fer l’home bell i atractiu, a imatge seva, però la meva figura és un simulacre fastigós de la vostra, més espantosa encara per la mateixa semblança. Satanàs tenia companys, dimonis camarades, que l’admiraven i l’encoratjaven, però jo estic sol i soc detestat!». El monstre expressa la paradoxa de la identitat que conté, alhora, el bé i el mal, —com una mena d’anticipació del Jekyll i Hyde de Stevenson— i el conflicte entre l’intel·lecte i les emocions; «Frankenstein s’enfronta al seu monstre —explica Muriel Spark— com les creences religioses a la ciència: (…) això feren les passions intuïtives i exuberants de la nova era amb les passions dialèctiques, materials i succintes del segle díhuit».

Ni Frankenstein ni el monstre arriben a la maduresa, fet que no sorprén, ja que el llibre l’escrigué una adolescent coratjosa i inspirada que encara no havia complit els dènou anys. Quan aparegué, Frankenstein es convertí ràpidament en un best-seller, a pesar que se’n publicaren crítiques gens favorables; però l’obra no desagradà a Godwin ni a Byron ni a Shelley ni tampoc a sir Walter Scott que parlà «d’una insòlita capacitat d’imaginació poètica» de l’autor i digué que estava escrita «en un inglés clar i vigorós». En rellegir els seus diaris, una Mary Shelley ja adulta anotava: «M’ha impressionat la imatge tan imperfecta (…) que aquestes pàgines gemegaires donen de mi. El que reflecteixen és la història dels meus sentiments i no de la meua imaginació». La imaginació fou, per a ella, «el meu Kublai Kan, l’imponent fonament del meu plaer»; el lloc d’on isqué Frankenstein, un relat que ha estremit generacions de lectors.

També et pot interessar: