Ostatges de l’error

Portada
Petros Màrkaris, L’hora dels hipòcrites. Traducció de Montserrat Franquesa. Tusquets, Barcelona, 2020

L’única diferència era que vosaltres esperàveu que la salvació vingués dels líders dels partits, i nosaltres, de la revolució. No ens van salvar ni els uns ni els altres, però nosaltres vam resistir.

Amb aquestes raons debaten els membres de les dues generacions de la família actual del comissari Kostas Kharitos sobre temes d’educació, política, lluites socials, a propòsit d’un fet que provoca un esperadíssim canvi en les seues vides. Aquestes raons ja ens criden l’atenció des de les primeres pàgines de la novel·la: què ha passat en el si de la societat grega d’ençà que es va iniciar la crisi econòmica, ben bé a l’última dècada del segle passat, i que tingué el pic més alt en aquell maleït i encara massa pròxim 2008? Estan superades totes les pors, cobertes totes les mancances? Són les mateixes les preocupacions de les dones i els homes de l’edat dels nostres pares que les preocupacions dels nostres pares? I de quin color són les de la gent de la generació més jove, que al llibre representen la Katerina i el Fanis, filla i gendre de Kharitos i de la seua estimada Adrianí? El cas és que acaba d’arribar al món el petit Lambros, primer net del comissari, i el seu naixement —motiu de replantejament de màximes generacionals— sí que és una autentica salvació, una revolució que posa una dolça cirereta de vitalitat en l’íntima quotidianitat d’aquesta família tan entranyable, tan pròxima. Amb aquest esdeveniment arranca L’hora dels hipòcrites, l’última novel·la de Petros Màrkaris (Istanbul, 1937), l’escriptor més lúcid i que més bé sap retratar aquest batibull de neures i contradiccions que és el món que ens ha tocat viure, ací i a la bella Atenes , que —salvant distàncies i mars diversos— és ben bé la mateixa terra.
Però tan bon punt naix aquest nou membre de la nissaga Kharitos, que hereta el nom del vell comunista i amic Zisis —fet profundament incomprès i inacceptat pels avis paterns de la criatura, que s’hagueren estimat molt més que el nen portés el nom d’algú de la família, tal com ordenen els cànons tradicionals— el comissari i el seu equip, que és el mateix equip de sempre, reben la notícia d’un crim: un respectat home de negocis ha estat víctima d’un atemptat, un potent explosiu ha rebentat el seu cotxe i el seu cos. L’autor —o autors— dels fets sembla ser un grup terrorista d’allò més peculiar: signarà el comunicat que els reivindica com a Exèrcit Nacional de Babaus. Un grup terrorista? Uns bojos descontrolats? I per què es fan dir babaus? Caldrà gratar en les immediacions d’aquest context —i dels altres tres assassinats que vindran després— per tal de descobrir algunes veritats un pèl incòmodes. Més quan es tracta d’un empresari amb aires filantròpics, que ajuda els joves desafavorits econòmicament en llur formació acadèmica i un futur laboral aparentment més segur. Això, aparentment. Un joc polièdric de pistes falses, un trajecte d’anada i tornada al terreny relliscós de l’error i l’interrogant. Una vegada més, les mateixes incògnites de sempre, una mica més complicades si som al 2020 quan, aparentment, han desaparegut els problemes socials que eren la traveta per al bon desenvolupament econòmic de la classe mitjana, aquella que mostra tant com amaga, que és víctima i és botxí, que està tan a prop que costa déu i ajuda descobrir com a autora d’aquests fets escabrosos.
Però Kharitos —que hi té la mà trencada— amb un ull clínic per trobar solucions allà on creix el dubte, amb un peu al seu nou despatx de sotsdirector de Seguretat de la Prefectura d’Atenes, i l’altre al bressol del seu estimat net, és capaç d’apagar totes les fogueres i foragitar el perill que aquest enfilall de casos corre de no ser resolt.
Màrkaris torna a posar el dit a la ferida que sembla que no volem tapar. Tanmateix, sembla no voler jugar-se-la i planeja una trama ben estructurada, amb les constants narratives que es repeteixen ad infinitum sense passió, amb un cert to indiferent que s’allunya dels episodis colèrics de les anteriors novel·les. Tot i això, l’autor, que mostra una ciutat caòtica, d’embussos i llargues cues als carrers, continua al servei de la crítica social. Ara que tot volia navegar en un cert equilibri pròsper, com és que els treballs són com més va més precaris? És la nostra una societat igualitària? Com és que podem acceptar l’existència de paradisos fiscals? I quin paper hi juguen, en aquesta partida, els mitjans de comunicació, les xarxes socials?
Ara és l’hora dels hipòcrites. Mort a l’empresari que en nom del benefici econòmic, social i humanitari, tant si regenta un hotel, una fundació, un banc o l’oficina del Servei Estatal d’Estadística, és capaç d’evadir el seu capital i no pagar impostos, o s’avergonyeix i es lamenta d’un fill que es nega a seguir les passes familiars perquè vol ser actor. Perquè no cal buscar explicacions d’allò més complicades quan en realitat són ben simples. (“Vaig escapar dels taurons / vaig véncer els tigres / però se’m van menjar les xinxes”, ho deia Brecht i és la cita inicial de la novel·la)
Petros Màrkaris sap que l’individu que ha depassat la cinquantena i ha perdut el seu treball té dret a denunciar la hipocresia que governa el primer món. Per això trepitja aquest terreny movedís i —al seu ritme narratiu metòdic i magistral— passa del detall íntim i familiar —els menús de l’esposa del comissari, la pràctica amb el diccionari Dimitrakos— a la més crua realitat de manera absolutament natural. Acostumats a la gràcil credibilitat de la narrativa de l’autor i a la visió mil·limètrica de les accions, hi assistim amb emoció a l’alegria o a l’infortuni dels seus personatges: Kulakos, Dermitzakis, Guikas, Kula, Dervísoglu, i aquell jove de la samarreta de cotó, o la dona de les mitges rosa. Els de sempre, com sempre, agudíssim Màrkaris.

Antigament lluitàvem perquè els pobres visquessin millor. Ara els pobres lluiten entre si per aconseguir un lloc de treball de tres-cents euros.(…)Tornem a seure a taula, aquest cop per degustar el pastís de pasta brisa que ens ha preparat la meva dona. Per sort, perquè, després de sopar tan bé, no estic d’humor per a discussions. És tan bo que els gemecs de plaer que provoca superen amb escreix els laments per culpa de l’atur.

També et pot interessar: