La vida pendent avall, sense aturador

Portada
Maria Climent, Gina. L’altra Editorial, Barcelona, 2019

En l’opera prima de Maria Climent, una novel·la avalada amb insistència per la informació mediàtica i les xarxes socials, potser esperàvem trobar el tancament d’un cercle que s’obria amb aquella altra troballa d’ara fa gairebé deu anys. Perquè aquesta —com aquella— és la veu d’una dona, perquè l’autora procedeix de la Catalunya de l’Ebre, la més pròxima que tenim, i perquè els seus personatges parlen ben bé com nosaltres —o com natros— amb una llengua tan rica, tan accessible i tan fàcil d’ identificar que la lectora feliçment troba rastres de les seues senyes d’identitat a cada pàgina. O almenys així s’adverteix als primers moments de la lectura. Gina és un altre manual de supervivència. Un intent de salvació enmig del tràngol que ens assetja quan ja fa “una mica de temps que el pànic a les decisions adultes me’l passava pel farbalà”, o quan de sobte la vida comença a posar-se seriosa. El món que s’hi mostra és un món abastable, que ens cap fàcilment al palmell de la mà. Quotidià i domèstic, es deixa amanyagar amb tendresa, com una iaia dolça amb qui hem passat tots els estius de la infantesa, o com el somni d’un futur equilibrat i feliç, al costat de la persona que estimem i amb els fills que hem volgut engendrar. Un món feliç, amb un passat col·lectiu soterrat per sempre, amb les cartes jugades sense por i amb la tranquil·litat de pertànyer a una classe social que ha sabut construir un entorn segur i confortable a força de treball i d’estima.
Però en aquest món de cotó-en-pèl, cal només una espurna per llançar la joia de viure pels aires, feta mil bocins. Perquè entre les empremtes que hem anat deixant marcades pels camins d’aquelles platges de còdols i faroles de llum groga, hi pot aparéixer un indici de desastre com unes mans buides. I llavors tenim la sensació que vestim “una manta mullada”, que el cel s’ompli de núvols, que un castell de sorra es desfà en el més insalvable dels buits.
L’atmosfera que es descriu a les primeres pàgines del llibre, casolana i rural, des de la mirada inquieta de la protagonista, basteix un plantejament narratiu ben organitzat, capaç de posar-se el lector a la butxaca amb un sentit de l’humor intranscendent amb què es bategen espais (l’acció transcorre entre La Ràpita, Barcelona i París) i personatges. I un català d’articles neutres —i ben vius— lo i los, de possessius àtons i de subjuntius velaritzats, siguen de la conjugació que siguen. Els passatges narrats, amb un to postadolescent que es vanta de dominar tècnica narrativa i llenguatge, transcorren en un temps mig present mig passat —el temps de la novel·la mereix capítol a banda— en què es perfilen els noms que ompliran el corpus de la narració central. La iaia Teresa, la “sinyor” Maria, Fran, Mar, Lucia, Franziska, Elizabeth i aquells altres caràcters de vegades només insinuats que evolucionaran a mesura que avance la narració.
Entre salts que avancen i salts que retrocedeixen en el temps, la lectora va fent-se un lloc en aquest totum revolutum d’aventures personals, de seqüències de desamor i de recerca de la pròpia manera de fer, de ser i de voler. Gina parla en primera i en segona persona, i escriu cartes que són el complement del transcurs lineal del temps i de l’acció a un tu llunyà que acabarà sent el seu veritable alter ego, aquest antagonista, el tu per qui finalment hem estimat i —potser sense saber-ho—hem viscut. Entre la línia central de narració i la dotzena de cartes escrites a una única destinatària —numerades totes i amb data— hi ha la història d’aquesta Gina, jove alegre i burleta, dona oberta al món, impel·lida a batzegades cap al seu propi destí, fruit de l’atzar ara buscat i provocat, adés fatalment inacceptat, en què la malaltia irromp com un altre personatge amb qui conviure a la força i a qui fer front, detonant de la desventura, ombra que determinarà el seu futur més proper. Quan sembla que tens el món dominat, va ell i t’imposa un enemic imbatible. Tu, que has crescut ajornant les decisions importants per a “més Endavant”, que presumeixes de tindre controlat el teu entorn i el teus sentiments. Que has volgut psicoanalitzar-te i que has contractat els serveis d’un coach professional i emocional, moderna com ets. Tu a qui la feina de traductora permet dominar la llengua en totes les seues varietats dialectals. Que amb la teua parella voldries formar un conjunt de rock i fer-te rica amb aquest one hit wonder somniat, tot i que ni saps ballar ni entens de música… I ara que ja ha arribat aquest “més Endavant”, el moment vital indefugible, ara que tot el teu entorn comença a fer-se miques, que el teu coneixement lingüístic no et deixarà passar còmodament per uns carrers de sintaxi indesxifrable, que ni t’ha tocat la loteria, ni el teu projecte de vida —amorosa, familiar— no ha funcionat. Ara que la vida et força a aplicar un nou pla, perquè ni l’A ni el B no et són vàlids, ara què?

I el cos te tremola sempre una mica, d’una manera imperceptible però constant, fins i tot quan dorms. I tant de bo, tant de bo, algú m’hagués dit, durant este últim any tan fosc, que és normal tenir temor i que no passa res si estic trista. Que la tristesa és més digna que un adeu sense llàgrimes. Que hi tinc tot el dret.

I en un desenllaç mes que previsible, la proposta de Maria Climent es queda en un simple joc literari que peca d’immaduresa. Trobem una manca de compromís en els temes que toca, mal resolts i aparcats de manera superficial, tot i l’afany resolutiu i la visió optimista que en vol fer desprendre. Ni el tema de la maternitat, ni la malaltia, ni la depressió, ni aquest indici d’amor homosexual —descobert com una alternativa infal·lible— ni tan sols la soledat d’una dona que no és valenta ni sap distanciar-se prou del seu propi artífex. Un reomplir els forats que tenim en la memòria més aviat recurrent, d’un estil predeterminat i monòton, malgrat el domini de l’idioma. Aquest retrat generacional dels joves a les portes dels quaranta no ha satisfet les nostres expectatives. Al remat, una dona té pressa per ser adulta, vol fer-se gran com més prompte millor i no sap que, arribat el moment, s’ha de quedar amb les mans buides, sola, amb l’únic motiu que l’ha feta créixer. Un desig insatisfet, una edat malparida.

Saps, Gina me va dir amb cert aire de derrota un dia et despertes i no saps com t’has plantat fins aquí. De vegades penso que la vida l’analitzem massa, la pensem massa perquè sabem que ens hem de morir i, en canvi, després la vivim com si res, com si ens oblidéssim d’això que hem pensat. M’entens?

També et pot interessar: