Maria Aurèlia Capmany, una treballadora de la cultura
La dona que tenia els ulls tan grossos de mirar tant, de pensar tant, de no conformar-se amb allò que veia perquè estava convençuda que un altre món era possible, va viure intensament, apassionadament. Se sentia ben unida a la seua Barcelona natal, i mai no va renunciar a la pàtria ni a la llengua, de les quals va fer el seu més valuós estendard. Me la imagine engrescada en les llargues sessions d’assaig teatral, de treball fins a la matinada, duent a terme la posada en escena d’altres vides possibles, viscudes per altres dones possibles, formant part de les representacions de L’auca del senyor Esteve o de l’obra del seu admirat mestre Salvador Espriu Primera història d’Esther. La veig passejant amb el seu estimat Pasqual Maragall, de qui ben segur aprendria l’art de la conversa, el debat i la contradicció argumentada, edificant potser el somni del socialisme. Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) pertany al grup de persones que van lluitar per les llibertats. La seua passió vital es tradueix tant al terreny de l’escena com al de l’escriptura, que és una altra manera d’actuar. I al de la pedagogia, la traducció i la política. Me la imagine una entre els més de 450 estudiants, professors i intel·lectuals que van assistir a l’assemblea de constitució de la Caputxinada d’aquell març de 1966. Ella i Montserrat Roig plantant cara al franquisme. Quantes vegades hem invocat tantes persones que ja no hi són, i quantes vegades ens hem preguntat què en dirien, de tot el que ara vivim, individus com Pep Rubianes, Montserrat Roig, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Brossa, Maria Aurèlia Capmany. Ells i elles, escriptors, artistes, intel·lectuals irredempts que ja no hi són, quines declaracions en farien. Som orfes dels seus testimonis si no ens capfiquem a llegir-los, reivindicar-los i salvaguardar-ne el llegat. El 3 d’agost de l’any que tot just hem deixat enrere, ha fet cent anys del naixement d’aquesta donassa, filla del folklorista Aureli Capmany i de Joana Farnés i Pagés, neta del paremiòleg Josep Farnés per part de mare i del cisteller de la Rambla Pau Capmany per part de pare. Criada en un ambient familiar catalanista i liberal, és el seu pas per l’Institut Escola de la Generalitat, al Parc de la Ciutadella, l’etapa de formació que la va marcar per a sempre. Així, va créixer com a ciutadana responsable, amb una gran càrrega de civilitat i compromís social i intel·lectual. Després de l’entrebanc fosc de la guerra d’Espanya, anys en què farà de mestra infantil al Maresme, Capmany viurà moments difícils, també d’autonegació. Reprén, anys més tard, el camí de la pedagogia i demostra que és capaç de desenvolupar una àmplia activitat cultural. Funda i codirigeix, el 1956, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat, ocupa el càrrec de regidora de cultura de l’Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura pel Partit dels Socialistes de Catalunya (quan el socialisme era allò i no aquest pseudopartit de fireta). Feminista fins la medul·la i sense escarafalls, Capmany és el resultat agraït d’ una educació fomentada en la igualtat de drets d’homes i dones. Començar sempre de zero, acarar cada dia el món amb les mans buides, aquest és el seu credo. I admirar altres grans com Virginia Woolf i Simone de Beauvoir. Ella, que havia traduït Proust, Calvino, Simenon, Balzac, Duras i alguns altres dels bons, sabia que la paraula pot fer d’espasa en la pròpia lluita, capaç de canviar, si cal, els esdeveniments de la Història.
A partir de la publicació de La dona a Catalunya, l’ideari feminista de Capmany es converteix en una base constant de referència en aquest país. Després hi haurà debats i conferències reivindicatives com les de les Primeres Jornades Feministes a Catalunya. Combativa, extremadament igualitarista, subjectiva i de pensament lliure, feu del seu feminisme un “formidable exercici de reflexió”, com afirmà Isabel-Clara Simó en un article sobre l’autora. Per això, i perquè el seu llegat és ferm i impertorbable, no renunciem a considerar-nos hereus de qui va pugnar contra els estereotips i malentesos i contra el feminisme descolorit de la burgesia catalana.
«He assassinat l’àngel de la llar. I no ha estat fàcil; potser per això me’n sento orgullosa. En primer lloc, no és gens senzill assassinar un àngel; no s’està mai quiet, vola i es fa fonedís, i reapareix quan menys t’ho esperes, i és tot dolcesa, i et captiva amb les seves ales blanques que fan olor de naftalina» (Cartes impertinents de dona a dona, 1971).
A l’hora d’escriure novel·la, Capmany no s’està de crear uns personatges de ficció i unes històries d’acord amb la seua ideologia. En Feliçment, jo sóc una dona (1969) treballa tota mena de gèneres i barreja totes les tècniques narratives que li permeten construir un completíssim retrat de la dona del segle XX. Els 15 capítols que conformen l’obra són el testament vital de Carola Milà i 69 anys de la seua vida. Nascuda amb el segle, filla il·legítima del fill de l’amo de la fàbrica on treballa el seu avi, Carola està disposada a convertir-se en una dona lliure i feliç. L’editor Cosme Tudurí li encarrega unes memòries —no necessàriament coherents, diu— i la nostra protagonista, ara en primera persona, adés en tercera, farà ús dels recursos més variats, tot imitant molt sovint l’estil de la picaresca, per revisar les múltiples aventures en què ha participat, des de la seua infantesa fins l’etapa final de la vellesa, passant per episodis d’enamorament, de criança, fins de pràctica de la prostitució, d’una etapa burgesa ben avorrida i, sobretot, de la recerca i la lluita per trobar el seu lloc al món. Com si dels retalls dels dies viscuts haguera de fer un entramat biogràfic, la dona de procedència tan humil com incerta s’enfronta a un món ben hostil i és capaç de crear-ne el seu propi gràcies a un instint de lluita i de supervivència admirables. Tots el homes i totes les dones que l’acompanyen en aquest camí difícil, personatges secundaris de classes socials i ambients diversos, són autèntiques lliçons de vida i de saviesa, una gran ajuda que li ensenya a desmitificar els estereotips socials, com la submissió femenina i la maternitat. Feliçment, jo sóc una dona es va publicar l’any 1969, quan l’autora ja havia creat bona part de la seua obra literària i quan al carrer es vivien esdeveniments intensos de lluita i de reivindicació. Treballadors, estudiants, tothom vivia el seu conflicte col·lectiu. Capmany, decidida i rotunda, vol posar veu als fets històrics. Tant és així que opta per llançar el seu crit rigorós contra la desigualtat de gèneres i pels drets de la dona, i ho fa a través d’un argument senzill, fet a pedaços, dit amb exigència i ironia dignes de les primeres espases de la literatura catalana del segle XX. Enyorem Maria Aurèlia Capmany, trobem-la a faltar, llegim-la, reivindiquem la seua paraula, la seua actitud vital, la seua estratègia per combatre el model de dona imposat pel franquisme i les seues derivacions actuals. Una dona, fet i fet, en qui poder-nos emmirallar.
