Marcel Proust i la memòria captiva

Marcel Proust Combray Traducció de Josep Maria Pinto Viena Edicions, Barcelona 2009

Marcel Proust
Combray
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona 2009

És ben difícil eludir la temptació de rastrejar —com un lector obsedit i laberíntic— els episodis de la vida de Marcel Proust que, més o menys emmascarats, apareixen al llarg de centenars de pàgines en A la recerca del temps perdut. Com aquell amic amb qui no parà de barallar-se i reconciliar-se fins a l’extenuació, l’estrafolari i egomaníac marqués Robert de Montesquiou que sembla inspirà en bona part el personatge del baró de Charlus. O bé Laure Hayman, amant de reis i nobles, sofisticada cocotte que seria l’antecedent més directe d’Odette, l’arribista i calculadora senyora Swann. En els salons aristocràtics que Proust freqüentà amb perseverant insistència perquè li obriren les portes i ser admés, conegué el comte de Greffulhe, llenguallarg, condescendent i vidriós, atributs que defineixen una de les millors criatures de la Recerca, el duc de Guermantes. La projecció d’Anatole France en Bergotte, qui està al darrere del pintor Elstir i quina és exactament la sonata per a violí i piano de Vinteuil, són preguntes que burxen la nostra insidiosa curiositat de lectors.

Així mateix, també podríem especular sobre l’origen de l’asma que l’autor patí des de menut, una afecció pulmonar o, més aviat, un efecte incontrolable dels seus reiterats atacs neuròtics: la malaltia, amo temut i alhora fidel servidor per a aconseguir els més variats capricis, tal com la defineix amb bon ull George Painter. Però més enllà d’aquestes dades, de personatges obscurs que haurien suscitat la més absoluta indiferència de no ser perquè en algun moment es creuaren en la vida de Proust i els convertí en matèria literària, de les recreacions minucioses del món familiar i dels paisatges de la infantesa, una paradoxa es fa evident des del primer instant en què el narrador d’aquesta possessiva i gegantina història pren la paraula per dir-nos: “Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d’hora”. Perquè la narració aparentment més autobiogràfica de la història de la literatura no deixa de ser una evocació indeturable d’una imaginació expansiva, una ficció que s’enlaira i difumina els rastres vitals i es converteix, en el fons, en una novel·la que inaugurava un nou gènere.

És cert que Marcel Proust fou el primer interessat a elaborar la seua pròpia llegenda. Xiquet malcriat i ultraprotegit, d’una sensibilitat exacerbada, utilitzà des de ben prompte la seua precària salut per ser el centre d’atenció i així obtindre els seus imprevisibles propòsits de la mare i l’àvia, àngels protectors i sol·lícits a les excèntriques demandes de l’escriptor. Una tàctica que Proust també utilitzaria en les cartes que adreçava a amics i personalitats de la cultura, amb una barreja de llagoteria ensucrada, lloances excessives que ben sovint dissimulaven una ironia roent per tal d’aconseguir que li presentaren un nom rellevant, un article favorable per als seus primers escrits, una invitació exclusiva en un sopar aristocràtic. Amb un mocador de seda per cobrir-se el nas, bufandes, jerseis i un gruixut abric —fins i tot en nits caloroses—, es presentava a hores intempestives en una festa quan ja no quedava pràcticament ningú, i feia reunir els músics de nou perquè interpretaren un dels seus temes preferits.

Marcel Proust Un amor d'en Swann Traducció de Josep Maria Pinto Viena Edicions, Barcelona 2010

Marcel Proust
Un amor d’en Swann
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona 2010

Seductor i divertit —lluminós— en la conversa, observador sagaç, autocompassiu i irritable, d’una fragilitat extrema que no li impedí batre’s en duel a pistola davant el que considerà una ofensa al seu honor. Quan recapacitava i creia que havia estat massa insolent en alguna de les seues periòdiques disputes, Proust no dubtava a enviar a la víctima dels seus sarcasmes una targeta per sopar al Ritz: el compte sempre anava al seu càrrec acompanyat d’intimidatòries propines. En els últims anys, atrinxerat en una habitació amb els llençols tacats de tinta, escrivia hores i hores la Recerca en uns quaderns on tot eren correccions i afegits que feien embogir els impressors de Gallimard. Encadenat a la seua novel·la, tan sols interrompia el treball per aparéixer en comptades ocasions amb el rostre lívid i una indumentària extravagant, amb el sistema nerviós col·lapsat després d’ingerir una vintena de tasses de café per a no disminuir el ritme ni la intensitat de la seua escriptura.

Hi ha una mena d’efecte opiaci en l’estil de Proust. El contacte de la galta al coixí, la posició del cos, el reflex de les brases a la llar; el son, la inconsciència i el record —una superposició d’imatges—, tot s’esmuny i s’agombola en un cúmul de sensacions enmig de frases de sintaxi ingràvida, que es dispersen fins que el narrador decideix descendir, de nou, a terra ferma. Un tirabuixó de sentiments i associacions que no s’atura en la ment —la recreació d’una vida— del protagonista, i que ens submergeix en una onada contínua de subordinades i parèntesis, on busques delerós —i de vegades, contrariat i perdut— l’origen d’aquesta cascada on conflueixen reflexions morals i extasiades descripcions, amb deliberats colps d’efecte que obliguen el lector a estar atent al més mínim canvi de direcció de la trama. Una escriptura brodada amb infinitat de matisos i colors que van del corall i del nacre a tota la paleta del cel i de l’aigua de mar, una pols iridescent que ho impregna tot. Impressions fugitives i fortuïtes —un prisma on es descompon la llum— que transporten cap al passat a través d’un encadenament d’analogies en què es reinventa el poder de la metàfora: uns arbres al camí vell de Balbec, la flor d’arç, els campanars que canvien la seua silueta segons la perspectiva des d’on s’observen, la simbologia proustiana batega al darrere de la multiplicitat de punts d’atenció de la Recerca, accions, amors i desencants, prodigiosos retrats humans, diàlegs, reunions socials, la fusió del record i de la imaginació. Per motius ben distants, només Joyce i els seus malabarismes lingüístics requereixen tan exigents consideracions sobre la lectura mentre avança la línia narrativa.

Marcel Proust A l'ombra de les noies en flor I Traducció de Josep Maria Pinto Viena Edicions, Barcelona 2012

Marcel Proust
A l’ombra de les noies en flor I
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona 2012

En aquest sentit, el tema que s’ensenyoreix d’A la recerca del temps perdut és el paper de la memòria per tal de recuperar moments sensitius determinants en la vida d’un escriptor que al final de la novel·la decideix posar per escrit tots aquests descobriments que li suscita retrobar-se amb vivències i records. L’accés a aquest món recòndit no s’assoleix a través de la intel·ligència ni d’un propòsit pautat per girar els ulls enrere, sinó de l’atzar: impressions que són més importants que els fets, lligams inesperats que provoca la memòria involuntària i que trenen episodis i personatges unificats tan sols per aquest despertar de l’interior del protagonista. La dimensió temporal s’altera i es condensa a partir de tot aquest seguit de revelacions: una conversa, el so d’un rellotge, el reflex del sol als mobles de l’habitació, el gust d’una tassa de te o l’olor del vernís, aspectes més fràgils però més persistents per a accedir al passat i a la pròpia veritat. Ara bé, a més d’aquesta veta inexhaurible de comparacions i d’imatges que és la memòria proustiana, la Recerca és una història que insisteix sobre la certesa que els plaers anhelats defrauden tan aviat com s’obtenen. El desig, per tant, és indestriable de la imaginació —de l’engany amb què pretenem subsistir—; només l’experiència intel·lectual i moral acumulada amb els anys i reencarnada en l’escriptura —el paper redemptor de l’art— permeten entendre la teranyina d’episodis nebulosos i fugissers que conformen una vida.

Ja en el primer volum de l’obra, Combray, queden desplegats els principals eixos temàtics de la Recerca, relacions i desencants, els espais que s’incrustaren per a sempre en la conscència del narrador. En els passejos pels cantons de Méséglise i pel cantó de Guermantes el protagonista sent parlar de noms enigmàtics que després perseguirà amb una fe vibrant, incandescent. L’arribada de Swann a casa dels avis, elegant i envoltat d’una porpra mítica per les seues aventures amoroses i l’accés al gran món; els llibres de l’escriptor Bergotte que el narrador llig com si foren versicles d’una nova religió; Bloch, el jove arrogant i pompós que en el seu afany per l’èxit recorda els perills i les trampes de l’esnobisme, un dels punts clau de l’obra; l’eclosió floral de Gilberte, pigallada i rossa. Pel que fa a l’humor i la capacitat per a la caricatura de Proust, queden paleses en el retrat de la tia Léonie —una paròdia dels últims anys de l’autor, enfebrat i tancat amb pany i clau per acabar la novel·la—, una vella invàlida i malcarada que no ix mai de la seua cambra, impacient per escoltar qualsevol xafarderia i novetat del poble. Però la seqüència decisiva és quan la mare del protagonista es nega a pujar a l’habitació per besar el xiquet abans d’adormir-se i que prefigura el tema de la gelosia, les deformacions funestes de la imaginació i del desig que travessen les relacions —amoroses, maternals, d’amistat— de la Recerca.

Marcel Proust A l'ombra de les noies en flor II Traducció de Josep Maria Pinto Viena Edicions, Barcelona 20013

Marcel Proust
A l’ombra de les noies en flor II
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona 20013

“L’arbitrarietat del record, quasi tan absoluta com la de la imaginació (…) Creació fictícia a la qual de mica en mica, per a sofriment nostre, forçarem la dona real perquè s’hi assembli”. De fet, segons la ideologia proustiana, en l’amor l’impuls creatiu de la imaginació és indestriable de la visió d’una persona suplementària, diferent de la que existeix en el món. Però abans d’assumir la tirania de la realitat, gran part dels personatges de la Recerca viuen entre la joia i el desesper, un joc mental incessant i malèfic que no atén ni a les evidències ni als dictats de la raó. Un home experimentat —i cobejat per l’alta societat— com Swann es deixarà atrapar per una dona banal i falsa, això sí, amb instint rapaç per escalar i pujar de rang en la piràmide parisenca. La ceguesa de Swann i la pèrdua d’amor propi també marcaran el destí de Saint-Loup, un noble amb ànsia de ser reconegut en ambients culturals i sobretot de demostrar que posseeix idees modernes allunyades dels seus orígens aristocràtics, enamorat d’una actriu de segon ordre.

Aquest anhel desfermat per encalçar l’objecte de les seues figuracions mentals —augmentades i distorsionades per l’amor—, és el mateix que sofrirà el protagonista amb Gilberte i Albertine, fantasies desassossegants com més impossibles semblen d’atényer. Una activitat imaginativa despòtica i incontrolable, unes il·lusions desmesurades que el narrador també associarà a la primera representació de la Berma —la deessa dels escenaris teatrals de l’època—, a l’encontre amb l’escriptor Bergotte, o l’església de Balbec que hauria d’haver contingut tots els secrets de l’art i que en canvi només veu com pedra ennegrida sense posseir uns valors especials. Una de les millors qualitats de Proust consisteix a descriure aquest contrast entre el que pretenia trobar —un tresor excels— i l’abatiment perquè el que té davant mai no es correspon a les seues elevades expectatives. “És estrany que una felicitat vingui justament a posar-se sobre el desig que l’havia reclamat”.

Una persecució assedegada i narcòtica del que el protagonista creu que és la bellesa, els valors que ens permeten abastar allò més preuat de la vida, i que incorpora també com a objectiu la gran noblesa de França. A partir de nissagues emblemàtiques i de ressonàncies meravelloses, entrem en els salons del Faubourg Saint-Germain, on emergeix la ironia —subtil i a estones carnívora— i el magnífic moralista que és Proust. Embadalit esguarda unes espècies exclusives i mitològiques d’un ordre zoològic diferent, com “un immens ocell del paradís”. Quan el narrador és inclòs —per fi— en la llista del sopar a casa dels ducs de Guermantes, se sent enlluernat amb una coreografia de salutacions i somriures, d’escrutinis glacials, intervencions on s’aprecia més l’enginy que la intel·ligència. El duc, coneixedor d’un codi de cortesia ancestral, assaja gestos i desdenys heretats del llenguatge de Lluís XIV. Junt a princeses i marquesos, se senten entonacions màgiques de senyores a qui s’adrecen amb familiaritat com Lili, Kikim, Petita, Bufona, o els íntims parlen amb el príncep d’Agrigent tot anomenant-lo Gri-Gri.

Marcel Proust El cantó de Guermantes I Traducció de Josep Maria Pinto Viena Edicions, Barcelona 2014

Marcel Proust
El cantó de Guermantes I
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona 2014

L’adjectivació de nata muntada de Proust cedeix el pas als diàlegs, seqüències on regna com una sobirana del sarcasme i de la frivolitat la duquessa de Guermantes en unes pàgines vertiginoses, que no descuren ni l’acotació brillant ni l’espurna maliciosa. Però en eixir i pujar al carruatge, l’encanteri del protagonista es dilueix, un desencís progressiu mentre repassa aquell festival llampant i alhora superficial, rostres d’escuts heràldics i dones “constel·lades de pedreria” que només han abocat comentaris insubstancials que pretenen l’aclamació i el reconeixement fidel de l’auditori. La crueltat no està exempta d’aquest cercle, amb un duc i una duquessa de Guermantes contrariats perquè un familiar que està a punt de morir-se els pot privar d’un sopar i d’un ball de disfresses. Quan Swann comunica que està condemnat per la malaltia i no li queda massa temps de vida, els ducs posen cara d’incredulitat, més preocupats perquè la duquessa es canvie ràpidament les sabates —inapropiades per al seu vestit— i no arribar tard a una festa que consideren ineludible.

Davant aquesta manca de pietat, personatges com el músic Vinteuil —ferit per la incomprensió de la seua filla—, Swann i la mare del protagonista encarnen els valors morals, o l’àvia que a banda de posseir una bondat inexhaurible adverteix el seu nét dels perills de la vanitat, el contrapunt de la mirada admirativa i reverencial del narrador per la noblesa. Quan l’àvia i un jove narrador acudeixen als Champs Élysées i han d’anar als urinaris, senten com “la marquesa” —la senyora tronada que dóna permís per accedir-hi— regenta aquest establiment amb maneres de gran dama com si es tractara d’un dels aristocràtics salons de París. Al llarg de tota la Recerca hi ha aquesta capacitat d’indignació moral que Edmund Wilson identificava en Proust amb els profetes jueus. Perquè junt a la reconstrucció d’una vida en un viatge imprevisible a través del temps, també recorren la Recerca dues qüestions que s’entrecreuen constantment en la trama: concretar en un objectiu la vocació d’escriptor que oprimeix el protagonista en cadascun dels episodis vitals que recupera, i l’antisemitisme a França —sobretot en els cercles de l’alta societat— que condicionà totes les relacions a partir de l’esclat de l’afer Dreyfus. Descendent dels Weil, la família jueva materna, Proust incorpora a la novel·la una sèrie de personatges jueus que viuen amb més o menys orgull, o també amb incomoditat, la seua condició. Un militant i bregós Swann que cada volta se sent més indignat en conéixer les falsedats documentals que incriminaren el capità Dreyfus per espionatge, i sobretot pels implacables comentaris antisemites que s’apoderen del Faubourg Saint-Germain i dels ambients polítics. Un estrident i sinuós Bloch —a més dels membres de la seua peculiar família—, que no dubta a recórrer a qualsevol actitud servil per ser acceptat en els grans salons i demostrar que és un intel·lectual superb. L’amant de Saint-Loup, l’actriu sense talent i antiga prostituta “Rachel quan del Senyor”; tots ells personatges que un o altre moment generen animadversió i desdeny —o pura hostilitat— per pertànyer “a la tribu”. L’antisemitisme i les reaccions que provoca en els jueus francesos, junt a l’homosexualitat, s’enllacen i constitueixen el fil d’algunes de les millors pàgines de Proust: desconfiances, adhesions, complicitats, menyspreus, condemnes, abdicacions i comportaments que demanen l’absolució de la taca social. Si de cas, la trobada de Charlus i del modista Jupien corona la capacitat descriptiva de l’autor en Sodoma i Gomorra, quan compara aquest flirteig amb la dificultat de pol·linitzar una espècie ben estranya d’orquídia per la intervenció atzarosa d’un insecte. Com en l’escena sàdica entre la filla de Vinteuil i la seua amant —amb un agosarat epíleg de l’autor— que el protagonista observa des de la finestra en un dels papers que millor sap assumir en la novel·la, el de voyeur privilegiat.

Marcel Proust El cantó de Guermantes II Traducció de Josep Maria Pinto Viena Edicions, Barcelona 2015

Marcel Proust
El cantó de Guermantes II
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona 2015

A banda dels capítols més assagístics o proclius a un lirisme d’orfebreria, la Recerca és una narració de grans personatges, principals i secundaris. La marquesa de Villeparisis —tia de la duquessa de Guermantes—, perspicaç en els seus apunts literaris i en les opinions sobre els mecanismes interns de l’aristocràcia, però que cometé el pecat de transgredir els estrictes manaments de la seua classe social. El seu amant, el diplomàtic —llefiscós, hipòcrita, astut— senyor de Norpois, qui s’enfila en discursos polítics i consideracions artístiques ambigües sense poder esbrinar quina és veritablement la seua opinió. Madame Verdurin i el seu saló, àvida de noves conquestes, impassible per decretar rèprobes i exiliats en els seus dominis. Ara bé, una de les millors creacions de Proust és, sense dubte, la criada Françoise, que dins la seua rudesa i llibertat espontània per jutjar tot el que envolta la família del narrador, emet sentències immisericordes sobre la majoria de gent que té influència en el protagonista: fins i tot, si cal, deformant les paraules “no menys que Plató les de Sòcrates o sant Joan les de Jesús”, encara que el seu bou a la gelatina i els seus dolços feien perdonar la severitat del seu caràcter. Un ascensorista d’hotel, l’escriptor Legrandin que traeix constantment els seus estrictes principis, Elstir mentre explica el seu art i l’abolició de les línies tradicionals en la pintura, el grup d’amigues d’Albertine que passegen majestuoses i entremaliades per la platja fins que adquireixen matisos individuals, els monocles que revelen els trets expressionistes dels seus posseïdors en la festa de la marquesa de Sainte-Euverte: res escapa a la diabòlica capacitat d’absorció de Proust per detectar i reproduir dibuixos humans.

“No prodigàvem el nom de geni com avui en dia, en què si li dius a un escriptor que només té talent s’ho pren com una injúria”, diu la senyora de Villeparisis amb un deix de superioritat, sentències irreverents i antiacadèmiques que també dedica a Chateaubriand, Victor Hugo, Vigny o Musset. Les valoracions literàries són disseminades en la Recerca a través dels personatges, sense saber quina és la inclinació del narrador: enmig del torrent verbal d’aquesta novel·la, l’habilitat consisteix a cobrir amb una gasa les pròpies opinions. Són altres veus que no la del protagonista les que subratllen la importància de Saint-Simon, d’un Balzac —rival satiritzat i alhora model admirat— que no deixà de pintar l’aristocràcia en la seua obra sense ser-ne rebut, o bé que etziben carxots i maldats a Flaubert i Mallarmé. No obstant, la passió més explícita és la de l’àvia per les cartes de Madame de Sévigné, que sempre l’acompanyen com una relíquia sagrada quan està en companyia del seu nét. Els tentacles de l’estil de Proust s’apoderen de les teories de Sainte-Beuve —per contrarestar-les i abatre-les—, de la llibertat de la frase de Montaigne, de les màximes de La Rochefoucauld, i un parell d’altius personatges en una festa no conversen, sinó que tan sols estan pendents del propi monòleg, com en les escenes còmiques de Molière. El ressò bíblic condiciona el to i moltes transicions de la Recerca —Proust, gran lector de l’Antic Testament—, amb especial atenció al Gènesi i l’Eclesiatés. Invents tecnològics, botànica, filosofia, tot serveix per teixir la malla proustiana d’imatges, com la definició del narrador de les escoles literàries equivalent a l’activitat incessant de l’organisme: “com els microbis i els glòbuls, s’entredevoren i garanteixen, en virtut de la seva lluita, la continuïtat de la vida”.

Marcel Proust Sodoma i Gomorra I Traducció de Josep Maria Pinto Viena Edicions, Barcelona 2016

Marcel Proust
Sodoma i Gomorra I
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona 2016

En una escena totes les mirades se centren en l’entrada de Swann i com és retingut per un adust i hieràtic príncep de Guermantes. Tots creuen que vol fer-lo fora de casa per les seues conviccions dreyfusistes, però al final del capítol descobrim que el príncep —lector de L’Aurore—, feia temps que creia en la innocència de Dreyfus i en la manipulació de les proves que l’inculpaven. I és que hi ha en la Recerca una visió movedissa dels personatges, en què mai tenim la seguretat de conéixer-los i d’aproximar-nos a l’essència dels seus caràcters, ja que la natura humana és profundament inconstant. Com a correlat del desajustament entre les nostres impressions i la seua expressió, el narrador només arriba a la tènue certesa que la felicitat no es troba ni en la societat ni en les ficcions amoroses que han dominat la seua vida, sinó en símbols perdurables —incidents, instants, paisatges— rescatats a través de l’art en la contínua i destructiva mutació del món. La “bombolla irisada” que és la memòria ens dóna la clau per a retrobar en aquests episodis i en els objectes el reflex autèntic de la nostra ànima.

L’evolució dels personatges i la seua ombrívola decadència transmet l’evidència que tot s’ensorra i que un pessimisme atroç s’apodera de la Recerca —referències admonitòries, rituals, a la malaltia i la mort—, però hi ha una mena d’inexpugnable cant a la vida fins i tot en les més apesarades seqüències. Anys després, en recordar l’esplendorós passeig —com una litúrgia dels sentits— d’Odette al Bois de Bologne, al protagonista tot li sembla en l’actualitat monotonia i grisor, una ombra llunyana del passat. En canvi, cal resseguir el fragment de la crisi que el narrador sofreix al pit per fer-se present, com un llampec —a causa d’aquell anacronisme dels sentiments que unifica els trasbalsos de la memòria—, la mort de l’àvia: unes pàgines on l’amor per un ser estimat es converteix en un dels cims de la literatura. Entre desenganys i claudicacions, aquesta alquímia de la memòria que és A la recerca del temps perdut ens adverteix, després d’aquest viatge a través de les llàgrimes i la voluptat que s’adhereixen a una vida que, malgrat tot, “mai som tan infeliços com ens pensem”.

També et pot interessar: