Julian Barnes
L’única història
Traducció d’Alexandre Gombau
Angle Editorial, Barcelona, 2019

“Un relat breu, generalment d’amor”: L’única història s’ajusta a la definició de novel·la de Samuel Johnson. I, tanmateix, la intel·ligència de Barnes, l’elegància de la seua prosa i la capacitat per a construir personatges i mostrar les sinuositats de la condició humana en poques pàgines —fins les més ocultes i subtils—, la converteixen en una obra molt més profunda del que pot semblar d’entrada. Així, tot i que la novel·la és —essencialment— la narració d’una història d’amor, és també un estudi sobre la memòria: sobre la manera com construïm la pròpia memòria per a obviar i per a edulcorar, per a sobreviure o per a justificar el present. Una mirada al pes de determinades herències, a la manera com allò que el protagonista de la novel·la anomena la pre-història pot coartar la nostra història present. I també —com gairebé tota la literatura que mereix aquest nom, en major o menor mesura— una reflexió sobre el pas del temps: les transformacions a què ens sotmet, la degradació física i mental, les barreres generacionals, els condicionants de l’època, les tries i les renúncies consegüents.

“La majoria de nosaltres només tenim una història per explicar. No vull dir que només ens passi això una vegada a la vida: ens passen mil coses que convertim en incomptables històries. Ara bé, només n’hi ha una que importi, a la llarga només una val la pena explicar-la. I la meva és aquesta”. Ho afirma Paul, el narrador i protagonista de la novel·la, gairebé només encetar el seu relat: l’evocació d’una història d’amor que s’inicia quan té dèneu anys i la senyora Macleod, l’altre personatge principal, quaranta-vuit. Paul passa els mesos d’estiu després del primer curs a la universitat en una ciutat menuda i provinciana —vint-i-cinc quilòmetres al sud de Londres— en el més absolut dels avorriments. I allà també viu Susan Macleod, casada amb un personatge grotesc i amb dues filles. L’atzar farà que es troben al club local de tennis —un atzar que posteriorment Paul anomenarà destí— i que s’enamoren. Tot i que aquest plantejament inicial apunta a un marc conegut que fa difícil no associar la senyora Macleod amb —per exemple— Mrs. Robinson, la novel·la de Barnes s’allunya del camí recorregut tantes vegades: “un podria pensar: és com a les novel·les franceses, la dona madura que ensenya «les arts amatòries» a un jove, ooh là là. Però la nostra relació no era gens afrancesada, ni nosaltres tampoc”. D’entrada, perquè tots dos són igual de maldestres i d’innocents en l’amor. Però també perquè tots dos creuen que la manera com el viuen —autèntica i pura— els eleva i els aïlla de la grisor que els envolta.

Barnes fa oscil·lar el relat de manera gairebé imperceptible entre la primera, la segona i la tercera persona sense modificar-ne el punt de vista. El narrador, en tots els casos, és el mateix protagonista, és Paul; però el canvi subtil de veu narrativa contribueix a la major o menor distància que l’autor sembla voler imprimir-hi. Així, si la primera persona és la més narrativa, en segona Paul s’enfronta a ell mateix i es qüestiona, mentre que en tercera la reflexió esdevé més abstracta, més especulativa. Totes tres —en qualsevol cas— serveixen perquè el protagonista, a més de contar-nos la seua història, assage la seua particular teoria de l’amor. I també per explorar com s’explica una història i recordar-nos que un narrador com Paul no és fiable. Perquè no sabem quin motiu el porta a contar-nos uns fets i a obviar-ne uns altres; fins i tot, quina part d’allò que creu que és memòria no és, en realitat, invenció. El seu relat busca la comprensió del lector; és tendre i emotiu, a més de divertit i sarcàstic en molts moments. Però el somriure que provoca la inconsciència d’ell, el magnetisme d’ella i la inexperiència de tots dos comença a congelar-se en la boca del lector a mesura que s’avança en la història que comparteixen, especialment en la segona meitat de la novel·la. Perquè l’autor, que ens n’ha mostra la cara més lluminosa i esperançadora, no oculta el moment més amarg en què la passió s’enfosquirà. Ens havia avisat d’inici: amor i patiment van units de manera indestriable.