Antònia Vicens
Lovely
Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 2019
Lovely és el nom d’un perfum de la firma Sarah Jessica Parker. Un perfum intens i dolçós que també es pot trobar en monodosis de mostra gratuïtes. L’olor que embafa i que ompli les plantes de cosmètica dels grans magatzems no és compatible, però, amb la pell dels records. Una aroma no pot esborrar la memòria dels dies viscuts, segellats a l’ànima. Potser res no és comparable al rastre que ens deixa el temps tatuat. Hem mudat la pell, hem mudat la veu i hem mudat l’amor i la tendresa. Perquè aquell amor no era amor, ni aquella tendresa no era tendresa. Res no serà com abans, contemplat des de la perspectiva dels anys.
Amb aquestes premisses arranca Lovely, el llibre de poemes amb què Antònia Vicens debutava —amb vora setanta anys— en el món dels versos. I ho feia a una edat en què no hi ha lloc al simulacre ni a la provatura. Dominada la llengua, coneguts a bastament els recursos i les eines del joc literari, l’autora desteixeix el brodat dels anys i destapa el flascó —ara sí—del perfum que el vent del passat li retorna. Potser perquè és arribada l’hora de passar comptes amb les absèncieS, les olorS, els colorS i els caminS que ens han menat fins ací i nosaltres no havíem estat del tot capaços de veure. I molt menys, d’escriure. La poesia arriba en el moment just, quan la vida comença a desfer-se en mil bocins, quan el pare ja és mort, quan només la paraula serveix de taula per al naufragi. En el cas de Vicens, després d’una llarga trajectòria per les sendes de la prosa, Lovely es va publicar per primera vegada l’any 2009 en l’editorial Moll. Primer de quatre poemaris (amb Sota el paraigua el crit —Lleonard Muntaner, Palma, 2013— Fred als ulls —Cafè Central, Barcelona, 2015— i Tots els cavalls —LaBreu, Barcelona, 2017—) Lovely esdevé la caixa més hospitalària on encabir totes les llàgrimes vessades, tal com diu l’autora en el llibre de Sebastià Portell, Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner, Palma, 2016). És llavors, doncs, que aquesta dona nascuda a Santanyí l’any 1941 entra a formar part del món de la poesia catalana com un nom poderós, un referent imprescindible.
Deu anys després de publicar Lovely, l’editorial Eumo-Cafè Central ha decidit fer-ne el número 94 dels seus Jardins de Samarcanda. I com en una cursa de fons, aquesta reedició dels versos d’Antònia Vicens ens venen a corroborar que es tracta d’una herència en vida de llarg recorregut. Que no caduca, que no s’acaba. Filla del mar, xiqueta de la postguerra rural, sempre a l’ombra d’un pare analfabet delerós d’abastar l’eternitat , educada per a servir al món, va créixer entre la por i la gana, entre les olors i la vergonya, fent i desfent l’entramat dels dies. I amb una llengua pròpia com a únic tresor, cobejosa d’atzur i llibertats, la veu que ens diu tots els noms de la solitud recrea amb aquests cants de vida i de mort un món petit com una barca, un cel antic que li pintava les línies del son. N’hi ha prou d’escoltar-la recitar els seus versos amb aquell deix de recança, lentament, sil·labejant sense pauses, accentuant la vocal neutra que li és pròpia per aquella la seua parla insular. Prou, per saber del cert que aquesta dona, filla d’un home sense infància que somniava a tornar a la casa dels pares, coneix el secret que amaga l’entranya de la paraula. Vicens descabdella la madeixa dels fils més aspres que duen l’oblit per nom, es llepa la sang vessada genolls avall i enfonsa el cap en una aroma intensa de lliris. La figura del pare, present en tot el llibre, protagonista i receptor d’aquest deute de la poeta amb la vida, somniador de platges, sol entre les xarxes com un àngel caduc, és sens dubte, el perfum sense nom d’aquell “Temps de llesques de pa d’ordi comú untades de saïm i somnis de niló”. En certs moments, les converses amb la mare hi trauen cap, l’afany per fer-la créixer depressa, la súplica perquè fos una dona lletrada i que pogués caminar amb el cap ben alt, no pas ignorant com son pare, sinó sàvia. I quina saviesa pretenia, doncs, si és la lluna qui l’alimentava, “les gavines negres dins la gleva sangonosa del sol morent”, les flors intenses, la salabror marina i l’esguard rovellat dels mariners arribant a port? Una flor a cada lletra, una llàgrima com un diluvi que evoca sempre la presència invisible del pare. Amorosament.
La mort només es deixa veure quan surt a robar l’aire
que respirem.
El pare l’havia clissada desendollant-li
l’inhalador a través de les mans
finíssimes d’una metgessa jove.
Però jo
només veia un home acabat que volia fugir
del seu llit de dolor.
Va dir-me me’n vaig
el pare.
A on? vaig demanar jo.
No ho sé però me’n vaig
va dir el pare.
Què vols que et prepari? vaig demanar jo.
Aigua
va dir el pare.
Una llesca de pa? vaig demanar jo.
Aigua
va repetir el pare.
T’hi poso qualquer peix?vaig demandar jo.
Ja vindran tot sols els peixos
només vull aigua.
