Éric Vuillard
L’ordre del dia
Traducció de Jordi Martín Lloret
Premi Goncourt 2017
Edicions 62, Barcelona, 2018

Hi ha, en el capítol cinc, una escena que concentra el que Éric Vuillard (Lió, 1968) ha fet en l’última novel·la que ha guanyat el premi Goncourt: s’hi descriu un retrat de l’austríac Kurt Schuschnigg —que en 1938 va cedir a l’ultimàtum de Hitler— amb «una tapeta de la butxaca mal tancada» i un objecte estrany «que entra en el quadre per la dreta», una imatge que es conserva a la Biblioteca Nacional de França i que molt pocs han vist; se’n coneix una versió lleugerament retallada, sense aquests detalls, que causa «tot un altre efecte. Té una mena de significat oficial, de decència». El narrador constata com «n’hi va haver prou de suprimir uns quants mil·límetres insignificants, un trosset de veritat, perquè el canceller d’Àustria semblés menys seriós, menys esbalaït que en el clixé original». En L’ordre del dia, Vuillard vol recuperar precisament aquests bocins perduts o oblidats d’alguns moments clau de l’inici d’un dels períodes més foscos i esfereïdors del segle XX europeu, l’arribada al poder del nazisme en les eleccions de 1933 i, uns anys després, en 1938, l’Anschluss, l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya; fragments que sovint es poden resseguir en documents històrics —com el cas de la fotografia de Schuschnigg—, però no sempre: per a restaurar algunes peces, ha calgut un vernís quasi imperceptible de ficció.

Al principi espanta un poc, aquesta pretensió, perquè el material que l’autor té entre mans és delicat i transcendental i, a més, «la literatura ho permet tot, diuen», recorda la veu ponderativa i omnipresent del llibre; inquieta un possible reduccionisme novel·lesc que simplifique els fets o els banalitze, o pitjor encara, que l’escriptor se n’aprofite per colar-hi lliçons de diversa mena —de vegades, hi ressonen llunyans ecos marxistes: «aquella gran mentida decent de la feina»—. Però per damunt de tot sentim por de com s’hi parlarà d’aquells tipus sanguinaris, temem trobar-nos-els massa a prop, massa humans, de manera que puguem arribar a comprendre, per exemple, la decisió de Schuschnigg de claudicar, presentar la dimissió i proposar Arthur Seyss-Inquart com a successor: «Seyss-Inquart, el nazi, i Schuschnigg, el petit dictador a qui Hitler tiranitza, són gairebé amics. Tots dos van estudiar dret… (…) I a més a tots dos els agrada la música, bojament». Tanmateix, Éric Vuillard ha tingut molta cura en la reconstrucció, no ha permès que el traç s’hi desplace ni un micròmetre; si, per exemple, fa l’efecte que Seyss-Inquart ha guanyat la partida, el narrador ens recorda que aquest individu «acabarà el seu desgraciat recorregut de comparsa a Nuremberg», condemnat a la forca el 16 d’octubre de 1946. El mateix dia i de la mateixa manera morí Joachim von Ribbentrop, ministre d’Afers Estrangers d’Alemanya aquell 1938, que escenifica un dels millors passatges de l’obra, el dinar de comiat ofert per Neville Chamberlain, on també eren sir Alexander Cadogan i Winston Churchill, reunió que un agent del Foreign Office interromp per informar els dirigents britànics que les tropes alemanyes han entrat a Àustria; la diplomàcia i la politesse també tenen un límit i discernir-lo, tot i que no deu ser gens fàcil, és responsabilitat dels polítics. Vuillard intenta reescriure una part del guió que féu possible que Anglaterra i França tardaren tant a reaccionar davant la desmesurada violència del nazisme.

Els retrats de Schuschnigg i Ribbentrop són excel·lents —Ribbentrop, «una curiosa barreja d’ignorància i refinament. Es veu que feia unes faltes horribles de sintaxi»—, però també el de l’artista suís Louis Soutter, cosí de Le Corbusier, internat des de 1923 en un hospici de Ballaigues, on pintava figures humanes amb els dits tacats de tinta negra; per al narrador, aquests «petits personatges obscurs que es retorcen com filferros» representen un presagi de l’horror que s’expandeix per Europa. O la semblança del compositor Anton Bruckner —la Novena simfonia del qual fascinava Seyss-Inquart i Schuschnigg— amb una neurosi obsessiva que li feia comptar contínuament tot allò que l’envoltava: fulles d’arbres, pels de gossos, núvols «i quan enraonava amb una dona no podia evitar comptar-li ràpidament les perles del collaret». Éric Vuillard rescata també —com un trosset que havia quedat fora de l’enquadrament de la història de l’apropiació d’Àustria—, a Emil Löbl, cap de redacció del Neues Wiener Tagblatt, que el 12 de març de 1938, amb els nazis en el govern austríac, publicà un article d’homenatge al ja ex canceller Schuschnigg, «un acte de resistència ben minúscul, i gairebé l’únic» d’un diari que no era precisament d’esquerres, sinó que havia acceptat sense reserves el règim autoritari de Dollfuss que havia il·legalitzat els partits nazi i comunista i havia dissolt el Parlament: «Però, l’heroisme és una cosa estranya, relativa, i aquell matí, en definitiva, commou i inquieta alhora veure com Émile Löbl és l’únic que es queixa».

Éric Vuillard alterna aquest enfocament a curta distància amb seqüències de plans generals: l’arribada dels vint-i-quatre industrials que patrocinaran la campanya electoral de Hitler en 1933 al palau de Goering, aleshores president del Reichstag, —més tard, alguns d’aquests empresaris utilitzaran els jueus dels camps de concentració com a mà d’obra—; la filera de tancs alemanys i altres vehicles pesants espatllats en creuar la frontera d’Àustria amb el Führer aturat a l’embús, escridassant com un ninot esperpèntic, quasi semblaria una escena còmica si no haguera estat tan horrible; i, finalment, les desfilades glorioses amb la multitud aclamant els nous líders de la creu gammada. En contracamp, les més de mil set-centes persones que es llevaren la vida en una sola setmana just abans de l’Anschluss —devien haver vist «aquells a qui havien rapat el cap per entendre-ho tot»—, tantes que s’arribarà a prohibir que els diaris publiquen la paraula suïcidi. Així, obrint i tancant l’objectiu de la càmera, l’escriptor francès compon una estampa impressionista, impactant, d’un passat en què el totalitarisme s’estengué per Europa. Alguns d’aquests moviments de fa huitanta anys pareixen projectar-se en l’actualitat; però la complexitat del present no es pot copsar sense la profunditat que proporciona el gran angular de la Història.

També et pot interessar: