Edward Lear
El llibre dels disbarats
Traducció de Miquel Àngel Llauger
Adesiara, Martorell, 2016
Hi ha en els versos d’Edward Lear (1812-1888) —absurds, divertits, truculents de vegades— rastres de la personalitat d’aquest singular autor del XIX; pintor, escriptor i compositor, fou un viatger solitari —li avergonyia ser epilèptic— però amb amics com Alfred Tennyson, per exemple, de qui musicà i il·lustrà alguns textos, com conta Miquel Àngel Llauger, responsable d’aquesta versió bilingüe que atresora en català l’esperit lúdic, el ritme i la sonoritat dels limericks de Lear. Des de la infància —nasqué prop de Londres—, l’artista anglès arrossegà una espècie de melancolia: el número vint en una família de vint-i-un fills, fou rebutjat per la mare que se’n va desentendre i l’endossà a la germana gran; no és estrany, doncs, que no volguera trepitjar el cel llevat que Sant Pere li assegurara que mai es trobaria amb més de deu persones alhora. Soledat i melangia, sí, però també energia, humor i una certa tendresa: ocells que nien en una barba o que es posen sobre un nas llarguerut o sobre l’estrambòtic capell d’una dama; al cap i a la fi, Lear compongué gran part dels poemes per entretenir els néts i els besnéts de Lord Derby, el qual l’havia contractat perquè dibuixara els animals de la seua col·lecció zoològica privada.
És curiosa la coincidència que les dues obres inaugurals i canòniques del nonsense foren creades per a un oient infantil concret: Alicia al país de les meravelles (1865) de Lewis Carroll i El llibre dels disbarats (1846) de Edward Lear; tot i tractar-se dels dos patriarques del gènere, G. K. Chesterton en Defensa de l’absurd (1902) es decanta pel segon per «l’element poètic i inclús l’emocional» enfront d’allò «purament intel·lectual» de Carroll: «Lear introdueix les seues paraules sense sentit i les seues amorfes criatures, no amb la pompa de la raó, sinó amb el preludi romàntic de rics matisos i ritmes evocadors»; l’assagista britànic també el considera superior perquè no emfatitza la idea d’escapatòria, a diferència del matemàtic i diaca anglicà amb una vida extremament correcta i ordenada de la qual hauria de fugir; les composicions de Lear són, doncs, per a Chesterton, més harmonioses i naturals. El nonsense —una «nova literatura» com l’anomena l’autor de L’home que fou dijous— es distingeix d’Aristòfanes, Rabelais o Sterne perquè no és satíric ni simbòlic, no té intenció crítica o moral i, com afegeix Miquel Àngel Llauger seguint Win Tigges, «el que caracteritza el gènere no és la manca absoluta de sentit, sinó la tensió entre el sentit i la manca de sentit» o, com diria Chesterton de Lear, «hi ressona un genial eco de sentit comú».
Barbuts, cecs, nassuts, cames llargues, vells primíssims o diminuts d’arreu —l’origen ve determinat per la rima, motiu pel qual el traductor ha modificat sovint els topònims— protagonitzen El llibre del disbarats, un volum poblat també per bestioles, sobretot ocells, a més de porquets, bòvids, gossos, conills, ratolins, mosques, abelles, puces, gripaus i fins i tot un ós. Un bon nombre d’aquests extravagants individus acaba esclafat, cremat o tallat, a l’olla o al forn, ofegat per un croissant o cruspit per un cadell, tradició macabra que continuaria el nord-americà Edward Gorey amb el famós abecedari La colla mata-degolla (Angle). Però molts poemes de Lear posseeixen un sense sentit més líric com el de la dama «amb una fal·lera naval desbocada» que, tanmateix, restarà sempre a Almada o el senyor de Calais «que ignorava què havia de fer», o un senyor de Bombai «que volia no haver nascut mai», o una dama d’Alzira «que escombrava el cordam d’una lira; / i amb els sons que en creava / captivà la mar blava / i encisà tot el poble d’Alzira». Humor i absurditat que sorgeixen dels jocs fonètics, semàntics i de lògica i d’una certa innocència en la mirada d’Edward Lear —malgrat la càrrega grotesca o violenta d’alguns textos—, imprescindible per a percebre la sorpresa en qualsevol situació; allò que, com diria Chesterton, evoca «la perdurable infància del món».
