Natalia Ginzburg
Lèxic familiar
Traducció d’Elena Rodríguez
Àtic dels Llibres, Barcelona, 2018

Quan érem xiquets, a casa escoltàvem ben bé a diari les mateixes converses, fetes de calidesa domèstica, ara tendres i manyagues, adés rondinaires i esquerpes. Amb els anys, cadascuna d’aquestes maneres de dir ha deixat una empremta definitiva en la nostra manera de viure i de veure el món. Són expressions, locucions o frases fetes que ens han servit d’eina per a designar la realitat o per a expressar les emocions més profundes. Paraules, en fi, que vénen amb nosaltres, i amb ningú més. A la casa dels pares, per exemple, si eres més aviat avorrida, lenta en les teues actuacions, la mare et deia “minsa cotxera, que ets una minsa cotxera”. Si per contra tenies un caràcter eixerit i t’espavilaves sola, per als tiets eres un “pelut de caixeta”. Viure en una ciutat a prop del riu, et mereixia un “no hi faces niu”. Si ploraves, el pare et recomanava que et rentares “la cara amb aigua fresca” i així et passaria el disgust. O també, contra qualsevol tipus de mal, el pare recomanava el remei senzill i profitós de “beu un bon glop d’aigua i veuràs que bé que et senta”. I així, la llengua, el món íntim creixia feliçment amb nosaltres, com ho fa ara amb els nostres fills o els nostres nebots.
Fer sorgir literatua d’aquestes senyes d’identitat, redactar una mena d’inventari quotidià a través del lèxic de casa és un mèrit que agraïm especialment a Natalia Ginzburg. Escriptora minuciosa, gran observadora de la realitat més íntima i coneixedora de les tècniques narratives, l’autora ens torna a sorprendre amb el seu testimoniatge —com ja va fer amb Les petites virtuts— amb aquesta novel·la autobiogràfica, en què narra els anys que la família Levi va viure a Torí. Es tracta d’un retrat de la Itàlia antifeixista, la dels anys que van entre 1930 i 1950.
Escriure és això, efectivament. Com ja anuncia Llucia Ramis al pròleg, Ginzburg mostra a la perfecció que “Cada família és el món. No un món, sinó la humanitat sencera. Qui entén la pròpia família és capaç d’entendre-ho tot.” Gràcies que som hereus del lèxic familiar, doncs, podem entendre què s’amaga darrere cadascuna de les anècdotes que apareixen narrades en aquestes pàgines. En aquella casa on es feia “mullader de tot”. I enmig del terrible context social i històric en què tingueren lloc. És la memòria d’una dona que s’ha format a colps de lluita i d’intimitat. Autodidacta, o més aviat alfabetitzada a casa gràcies a una mare insistent, l’autora que va nàixer a Palerm l’any 1916 adverteix que tot és real, els noms, els llocs i els fets. Que es limita a escriure el que recorda i que, malgrat les llacunes “infinites”, aquest llibre ha de llegir-se com una novel·la. Una novel·la de joventut que parla no solament d’ella sinó de la seua família i el seu entorn més pròxim. I amb els records, les paraules. La fidelitat a un passat entranyable fet de dites i expressions com les d’un pare renegaire i una mare tendra, protectora. Tiets, germans, veïns i amics. Tots plegats elaboren un univers de diccionaris casolans. Si fa fred, és recomanable anar vestida “tota de llana”. Sempre, cada hivern. Si les pomes són bones, ho són perquè són “carpandue“. Si les amigues de la protagonista són nenes cursis i vestides amb guarniments, es tracta de les “nenes gòtiques”. I “l’Olga viva” és aquella amiga que es diu com la nina. Si la mare travessa una mala època en què se sent pobra, repeteix les vint-i-quatre hores del dia allò de “menjaré poc, una sopeta, un tall de carn i una peça de fruita”.
La nena que “no donava cordill” evoca amb una mirada perspicaç i irònica una col.lecció d’ “històries” sentides una vegada i una altra. És el periple cap al coneixement del món i d’una mateixa, amb tots els dubtes i totes les inseguretats, fins atényer la genialitat, indubtablement. Així doncs, tenim a les mans un testament vital, un reportatge de fidelitat i estima carregat de discursos reportats i indirectes, lletres cursives i paraules, moltes paraules entre cometes. Natalia Ginzburg no naufraga entre les aigües de la seua evocació conscient, ans al contrari, és capaç de travessar el camí que va des de la senzillesa aparent al testimoniatge més lúcid d’un món d’ahir. Aquest és el més guaridor glop d’aigua fresca.

Amb aquelles amigues meves buscava els llocs més tristos de la ciutat per reunir-nos: els parcs públics més erms, les lleteries més sòrdides, els cinemes més bruts, els cafès més despullats i deserts. I al fons d’aquelles sòrdides penombres o en aquells bancs freds ens sentíem com en un vaixell que hagués tallat amarres i navegués a la deriva.