La revolta del cínamom

Portada

Truman Capote
L’arpa d’herba
Traducció de Lluís-Anton Baulenas
Llibres Anagrama, Barcelona, 2017

“Quan va ser, que vaig sentir parlar per primer cop de l’arpa d’herba? Força abans de la tardor ja vivíem dalt de l’arbre”. És un inici dels que val la pena retindre, per a una novel·la en què la memòria, el pas del temps i la nostàlgia estan molt presents. El retorn a l’espai de la infantesa i de l’adolescència, als episodis fundacionals, a una vida que s’enyora des de la grisor adulta. De fet, el narrador, Collin Fenwick, és ara un adult que recorda un passatge de l’adolescència, que fa memòria d’un fet que va marcar la seua vida i la d’altres persones que l’envoltaven. Fins al punt de dividir la història dels implicats “en termes d’abans o després de la casa de l’arbre”. I és que, en L’arpa d’herba, fins a cinc personatges decideixen viure en una caseta de fusta dalt d’un cínamom, una rebel·lió que sacseja els ciments d’un poblet monòton i avorrit del sud dels Estats Units. El plantejament de la novel·la sembla inspirat en la biografia de l’autor: en el moment que s’inicien els fets que s’hi rememoren, Collin és un orfe d’onze anys que, després de la mort dels pares, ha anat a viure amb dues ties fadrines. Dos personatges contraris i complementaris en la seua condició d’arquetips. Una és Verena, seriosa i dominant, freda i calculadora, la dona més rica i poderosa del poble, representant de l’ordre i del realisme pragmàtic. L’altra és Dolly, somniadora, ingènua i sensible, representant de l’espontaneïtat i de la intuïció, que ha dedicat tota la vida a cuidar de Verena i a elaborar un remei artesanal contra la hidropesia. Al costat d’elles i de Collin, el quart habitant de la casa és Catherine, la criada negra que afirma que no ho és.

Quan Verena vol traure profit econòmic del beuratge de Dolly, però sense comptar amb aquesta, es desferma el conflicte: una discussió entre les dues germanes i la conseqüent decisió de Dolly d’abandonar la casa que comanda Verena per instal·lar-se en una caseta dalt d’un arbre. Una idea esbojarrada, en aparença, a què s’uneixen d’inici el mateix Collin i Catherine; i a què més endavant es van afegint el jove Riley Henderson i el jutge retirat Charlie Cool, un personatge d’aires quixotescos. Tots quatre descobriran, al costat de Dolly, què significa i quant costa la llibertat. Capote aconsegueix que el lector es pose del costat dels personatges de l’arbre, contra la submissió del poble als designis de la totpoderosa Verena, que tolera malament la rebel·lió i fa tots els possibles per avortar-la. Una rebel·lió que, en essència, és la lluita del somni contra la realitat mediocre; la de l’adolescent contra l’adult que el vol fer baixar de l’arbre. Perquè, si alguna cosa uneix les cinc persones del cínamom és la mancança, una certa marginació, un cert desclassament. Però també la ingenuïtat, una puresa que els fa vulnerables en un món de llops. Diríem que també la buidor de les seues vides, però això és un tret que comparteixen en major o menor grau amb la resta d’habitants del poble, tot i que aquests ho intenten dissimular. Dalt de l’arbre, per contra, es fan visibles, estan exposats, mostren qui són i obliguen els altres a reconèixer i a acceptar la diferència, a haver-la de mirar als ulls:

gastem l’energia amagant-nos els uns dels altres, temorosos de ser identificats. Però ara som aquí, ben identificats: cinc bojos dalt d’un arbre. És una gran sort que sapiguem com fer-ne ús. Ja no hi ha cap necessitat de preocupar-nos per la fila que fem, lliures per descobrir qui som de veritat. Sabem que ningú no ens pot fer fora, que és la seva pròpia inseguretat allò que fa que els nostres amics conspirin per denegar la diferència.

La manera com L’arpa d’herba retrata el sud dels Estats Units i els seus habitants la posa en relació amb l’obra d’autors com Carson McCullers, Flannery O’Connor, Thomas Wolfe, Harper Lee o William Faulkner. Però sobretot amb la de Mark Twain, amb qui en comparteix una visió més optimista i una reivindicació de la llibertat que va associada a la innocència i a la ingenuïtat. Capote la va publicar el 1951, amb vint-i-set anys. És un Capote, doncs, anterior a Esmorzar a Tiffany’s o A sang freda. Un Capote menor, si es vol, però que entra de ple en aquella categoria de les petites grans obres. Una novel·la breu, d’argument senzill, però narrada amb una prosa exquisida, continguda malgrat el lirisme; amb un estil ple de tendresa i de calidesa, però també amarat d’humor subtil. Una història que combina el que és còmic amb el que és patètic, el realisme amb la fantasia i el grotesc. I amb una lectura plenament universal, perquè parla, entre altres coses, de les relacions humanes, dels llaços heretats i dels que es creen al llarg de la vida. De donar sentit a l’existència triant el propi destí, trencant amb allò que se’ns havia escrit. I de la necessitat de somiar, perquè “algú que no somia és com qui no sua: emmagatzema molt de verí”. Una obra que parla també de la memòria, que en aquest cas és un país que s’ha abandonat, el de la infantesa i l’adolescència, el del somni i la revolta contra les normes socials. Un país mitificat, perquè aquest és un dels efectes de la memòria, la mitificació. Perquè és impossible parlar de la memòria sense referir-se també als seus límits:

sovint, durant els anys següents, travessant les sales fredes dels museus, m’he aturat davant de quadres com aquest, que em portaven a la memòria aquells moments, totes aquelles escenes ja passades. I no com realment van ser, amb aquell grup de nois i noies amb la pell de gallina, capbussant-se a l’aigua de la caleta tardoral, sinó com el quadre les representava: jovent fort, noies com diamants aquàtics bellugant-se.

Truman CapoteMalgrat la senzillesa del relat, l’autor aconsegueix de puntejar-lo d’imatges brillants, de frases subratllables. Així, per exemple, de Dolly es diu que “semblava que es replegava en ella mateixa ràpidament, com els pètals d’una tímida falguera. Era una d’aquestes persones capaces de disfressar-se d’objecte en una habitació o d’ombra en un racó, i la presència de la qual és un delicat esdeveniment”. O també que “posseïa la intel·ligència subterrània d’una abella que sempre sap com trobar la flor més dolça”. De la Verena, en canvi, el narrador diu que “s’assemblava massa a un home sol en una casa plena de dones i de nens”. De l’arbre, podem llegir per exemple que les branques “es bressolaven com immensos rems, enfonsats al mar, agitat i refredat per les estrelles més i més llunyanes”. O del camp d’herba, que “les fulles punxegudes estaven afilades i de color vermell de sang com les fletxes després d’una massacre”. La mateixa imatge de l’arpa d’herba —que remet a un prat d’herbes altes als peus d’un turó a l’eixida del poble— és poètica. Quan els vents de la tardor en sacsegen les fulles seques, el so que produeixen recorda el sospir de la música humana, segons Dolly; com una arpa de veus que “sempre ens explica una història… Coneix totes les històries de la gent del turó, dels que ja hi han viscut. I quan nosaltres serem morts, també explicarà la nostra”, com podem llegir en les primeres pàgines de l’obra. L’arpa esdevé així el símbol de la memòria, que explica la història col·lectiva; una metàfora de la cultura popular i de les narracions de transmissió oral, tan presents en la tradició del sud dels Estats Units; i, en definitiva, del pas del temps. És el símbol central de la novel·la, i Capote hi torna al final per tancar-ne el cercle, moments abans que Collin agafe el tren que l’haurà de dur cap al nord. Mentre passeja sense rumb fix amb el jutge Cool, se sorprenen d’haver arribat al prat d’herba, i se n’alegren:

I vaig desitjar que el jutge sentís allò que la Dolly m’havia explicat: que el prat era una arpa d’herba que recollia i explicava coses; que era una arpa de veus recordant una història.
Vam escoltar.

També et pot interessar: