Riad Sattouf
L’àrab del futur 3.
Una joventut a l’Orient Mitjà (1985-1987)

Traducció de Marta Marfany Simó
Salamandra, Barcelona, 2017

«Prefereixo no parlar-ne», ha declarat Riad Sattouf (París, 1978) en alguna entrevista quan inevitablement li preguntaven per l’atemptat terrorista contra Charlie Hebdo: l’autor hi va col·laborar durant quasi una dècada amb La vida secreta dels joves, una sèrie d’historietes breus en què recreava diàlegs esbojarrats que —segons deia— havia escoltat al metro o a la cua del cinema; Sattouf deixà la revista un any abans de l’atac de gener de 2015 que costà la vida de dotze persones, cinc de les quals eren dibuixants com ell. En L’àrab del futur, del qual ha publicat tres números, s’allunya de la sàtira descarnada per a rememorar la seua infància a l’Orient Mitjà.

Fill de mare bretona i pare siri, Riad és un xiquet de cabells rossos, tret que crida l’atenció de tothom: alguns nens el titllen insistentment de yahoudi («jueu»), «la primera paraula que vaig aprendre en àrab sirià». Quan Riad té dos anys, la família es trasllada a Trípoli, on el marit ha aconseguit una plaça a la universitat. En arribar a Líbia, el matrimoni topa de nassos amb els absurds que caracteritzen les dictadures comunistes, com que els panys estaven prohibits —de manera que el mateix dia que s’instal·len els fan fora de la casa que els havia estat assignada i han de peregrinar de nit sota la pluja a la recerca d’un pis buit—; o com que la ració de menjar que els pertoca sovint consisteix bàsicament en plàtans perquè «al Guia li encanten» i diu que «és la fruita del poble». Quan Gaddafi promulga noves lleis que obliguen tothom a canviar de treball, els Sattouf es muden a Síria, on el pare ha estat contractat com a professor adjunt a Damasc; ells residiran a Ter Maaleh, un poblet de l’interior prop d’Homs on viu la família de l’home. L’impacte de l’arribada és colossal: les dones mengen «les restes de l’àpat que havien fet els homes a l’habitació del costat», els xiquets es barallen violentament esperonats pels progenitors; edificis sense acabar, carrers plens de brutícia i d’excrements humans, rius pudents com clavegueres, crims d’honor… Amb el temps, Riad anirà a escola i aconseguirà integrar-se en aquest lloc «on no hi havia res per fer: ni cafès, ni restaurants, ni botigues». La mare, sovint reclosa a casa, enyora França.

Tot i que la narració segueix l’evolució del fill, l’Àrab del futur és en realitat un retrat entranyable d’Abdel-Razak, el pare, un home ple de contradiccions. Abdel, d’origen sunnita, aconseguí una beca per estudiar a la Sorbonne, on conegué la dona. Declaradament laic —però els sunnites «eren els únics que tenien raó»—, Abdel està a favor d’educar els àrabs perquè isquen de l’obscurantisme religiós: «són uns rosegaltars», amolla de vegades. Aquestes idees i el fet de tenir muller europea xoquen amb els Sattouf de Ter Maaleh, de manera que Abdel es troba constantment en un equilibri difícil entre una mentalitat més oberta i tolerant i el pes de tradicions ancestrals, amb freqüència inhumanes. Això sí, aquest individu té una capacitat regeneradora inaudita que, fins i tot en els pitjor moments, li permet gaudir dels petits plaers de la vida —un bon vi, per exemple. La resta de protagonistes —llevat de Riad— romanen en un segon pla, excessivament difuminats: els avis materns, el germanet, la mare mateixa…; per contra, l’autor ha traçat una poblada galeria de secundaris amb poques pinzellades, però convincents: un veí militar i la dona que viuen en l’abundància; un cristià que fa de guardaespatlles de Hafiz Al-Assad —pare de l’actual Bashar Al-Assad— i que és alumne d’Abdel; la mestra, una combinació inestable de dolçor i crueltat; un conegut que té una fòbia desmesurada a les serps; els cosins amables de Riad, amb els quals estableix complicitats, i els intractables que el persegueixen incansablement per atonyinar-lo.

Summament contingut amb el cromatisme, Riad Sattouf juga amb el negre de la tinta, el blanc del paper i un únic color: l’estada a Líbia és groga, França és blava, Síria, rosa; les vinyetes es tenyeixen de verd quan apareix Gaddaffi o quan els alumnes canten l’himne sirià; i el roig, a més de representar puntualment la sang, la ira i la violència, és emprat per referir-se al contingut de llibres i pel·lícules, com Conan el Bàbar, que fascina el nens: «L’endemà els meus cosins i jo ens vam transformar en una horda de bàrbars cimmeris». Més que de la caricatura satírica, l’humor de L’àrab del futur naix del contrast entre el relat dels adults i el que el xiquet imagina, com en l’escena en què el matrimoni discuteix perquè la dona ha gosat dir que un famós cantant «a França és tot un déu»; aleshores Riad pensa: «Jo no entenia aquella paraula, però des d’aquell dia, quan sento ‘Déu’, veig la cara de Georges Brassens». Altres vegades, les situacions són hilarants més enllà de la mirada infantil, com quan a Líbia, pare i fill escolten per la ràdio del cotxe com la mare, que feia de locutora i presentava les notícies en francès, esclata a riure en directe perquè ha de llegir que Gaddafi «no dubtaria a travessar l’oceà Atlàntic per envair Amèrica»; poca broma amb el Guia de l’Estat de les Masses Populars àrabs líbies, suggereixen les gotes de suor i la cara d’espant de l’home. En el deixant del Maus d’Art Spiegelman –però menys redó—, Riad Sattouf dibuixa l’Orient Mitjà i la Bretanya dels anys huitanta des d’una perspectiva íntima i, alhora, amb la distància i el privilegi de no pertànyer del tot a enlloc.

També et pot interessar: