Josep Pla
La vida lenta
Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)
Edició i pròleg Xavier Pla
Destino, 2014

Un dels aspectes més reveladors de La vida lenta correspon a la lluita tenaç —la convicció— de Josep Pla que ha de preservar una mena de solitud blindada al mas i dedicar el màxim d’hores possibles a l’escriptura. Però cada dia l’autor renuncia a les exigències d’aquesta reclusió i sucumbeix als ritmes i les pautes que marca la vida social: el cercle d’amics de Palafrugell, les visites de Manuel Ortínez i el lobby de cotoners, les escapades a Barcelona per parlar amb Vergés sobre els afers de Destino i futurs projectes editorials. En aquestes Notes per a tres dietaris inèdits (1956, 1957, 1964), s’hi consignen breus observacions sobre converses, viatges, els cicles de la natura i el que menja cada dia, lectures, a més dels llibres i els articles que Josep Pla està escrivint en cada moment sense parèntesi ni treva, un ofici que oscil·la entre l’esclavitud i la passió irrefrenable. Darrere d’aquests apunts esquemàtics —un punteig ràpid i constant— s’entreveuen obsessions, debilitats i el garbuix vital i contradictori que complementen el personatge literari que creà hàbilment Josep Pla a través de milers de pàgines.

Sembla que res escape a la mirada de l’autor de Llofriu, i el mateix interés atresoren per a l’escriptura els primers pésols i faves de l’any que les impressions de Vicens Vives sobre els últims moviments polítics, la força de la tramuntanada a la nit que un canvi de govern a Gran Bretanya o la revolta d’Hongria. Josep Pla anota al llarg del dia o en les inacabables hores d’insomni amb qui ha parlat en cada jornada, la qualitat d’un corball a la brasa o d’una carn amb bolets, i tot seguit l’atracció es dirigeix a la prosa de Strachey o de Chateabriand, al batec de vida que contenen els versos de Jaume Roig, o al deute de la seua concepció literària amb els dietaris de Renard o de Léauteaud. En La vida lenta trobem al costat de la paràlisi que produeix la xafogor de l’estiu un Josep Pla fastiguejat amb un règim com el franquisme que només és sinònim de censura, de corrupció i de misèria moral. Si de cas, la malaltia i el declivi de la mare ens acosten als moments més vulnerables de l’escriptor, com el magnetisme sensual i el record persistent d’Aurora, fins que tot el dia gira al voltant de si arriba o no una carta de la seua antiga amant al mas. En aquest sentit són abundants les confessions d’un Josep Pla exhaust, en aparent rendició, però la febricitat de l’escriptura no decau mai, ja siga per reelaborar el dietari sobre Madrid, escriure Les hores o deixar-se atrapar en la redacció d’El quadern gris. Les derrotes i les injúries amb què amenaça la vellesa queden en suspens després d’un vi del Rin, un crepuscle d’un país nòrdic o l’impacte de les ruïnes a Grècia. Ara bé, el món és més fàcil d’apamar després del retorn i des del llit del mas, una casa que en una de les anotacions més intenses ens assegura que, pràcticament, li ha salvat la vida.

Les textures i la tonalitat del paisatge després de la pluja relaxen la ment sobreestimulada de Josep Pla, i l’excés d’alcohol i el consegüent sentit de culpabilitat per haver parlat massa en la tertúlia nocturna del poble es poden calmar amb un poema de Carner o les idees literàries de De Sanctis, en descobrir el dibuix —inclement i alhora comprensiu— ben ajustat a la natura humana que es troba en Montaigne i Molière. Encara que el millor antídot contra la intempèrie vital siguen unes hores de son: de les majors recompenses a què podem aspirar o, simplement, una de les formes antiutòpiques de felicitat. Potser tots els apunts de La vida lenta nasqueren per a altres diaris i articles, per passar-los pel filtre de la literatura, però en la seua nuesa no fan més que insistir en una màxima planiana: la lluita contra el pas del temps, contra l’oblit.