En el país de l’oblit

J. M. Coetzee
La infantesa de Jesús
Traducció de Dolors Udina
Edicions 62, Barcelona, 2013

J. M. Coetzee és un escriptor obsedit a traçar figures incòmodes en la pròpia pell, éssers complexos que no acaben de caure bé —al contrari, per exemple, del que passa amb els personatges de McEwan, sempre amb un punt de complicitat amb el lector, per molt canalles que resulten. El mateix Coetzee s’autoretrata en Infantesa com un xiquet despòtic i impostor —tirà insolent a casa, però be dòcil i submís a l’escola— que en Joventut es transforma en un xaval esquerp, abaltit i fosc i que esdevindrà, en Temps d’estiu, un adult incapaç d’establir vincles afectius sòlids, inadaptat i solitari «com alguns animals mascles», no exactament danyós, però del qual fugen els congèneres. Potser una de les poques excepcions siga la gran Elisabeth Costello, no per això menys punyet i inquietant.

Part d’aquesta incomoditat sorgeix, probablement, del dolor per la ferida de l’origen i, per tant, de la necessitat angoixosa —de la impossibilitat?— de deslligar-se’n: «El procés de convertir-se en una persona diferent que va començar quan tenia quinze anys continuarà implacablement fins que tot record de la família i del país que va deixar enrere quedi extingit», escriu Coetzee en la segona part de les memòries. I aquest és, precisament, el punt de partida i el fil conductor de La infantesa de Jesús, última novel·la del Nobel sud-africà: un home i un nen sense nom ni arrels, «busquen un lloc per viure i començar una nova vida» en un món anodí, fred i correcte, els habitants del qual han trencat voluntàriament amb el passat, tots hi han arribat «nets de records». En aquest ambient a estones kafkià i altres amb aire de ciència ficció postapocalíptica, en un estat uniformat i gris que menysprea la individualitat en pro del bé comú i que recorda els règims totalitaris —però sense la repressió brutal ni l’exaltació desmesurada del líder—, Simón, el protagonista, busca la mare de David, el xiquet, una dona que cap dels dos no coneix. Per a l’home, els lligams entre mare i fill són sagrats, curiós pas de rosca, ben lluny d’aquell «cada home és una illa, els pares no calen» de Joventut. La qüestió de la pertinença —o no— a un grup, a una família, hi és de nou ben present: «jo no tinc pare ni mare. Només sóc», diu el nen.

En La infantesa de Jesús es contraposa una vida plàcida, lineal, d’amabilitat i benvolença —un núvol de bona voluntat— a la tensió i el drama de la passió i l’amor de debò; la idea de la història com a procés, com a evolució constant enfront de l’immobilisme obscurantista: els estibadors rebutgen qualsevol innovació que supose deixar de carregar sacs de quaranta quilos a l’esquena. I, d’alguna manera, també s’hi temptegen els límits entre realitat i invenció, ja que David, que ha aprés a llegir amb una edició infantil del Quixot, creu fermament en la existència del cavaller manxec: «Sí que existeix. És en el llibre. Salva gent». Creure —en un mateix, en una intuïció, en una idea— és altra de les claus de La infantesa de Jesús, a pesar que Coetzee és un autor que —com va dir Javier Aparicio Maydeu— «prefereix el cervell al cor».

Per no caure en l’alliçonament —tot i tenir-hi una certa tirada, Coetzee és massa llest i coneix els riscos artístics de convertir-se en un escriptor compromès—, l’autor pobla aquest univers de criatures eloqüents i raonables, capaces de qüestionar la mirada insatisfeta i les decisions, de vegades esbojarrades, de Simón. Alhora que un singular diàleg amb els Evangelis i l’especulació sobre un Jesús de cinc i sis anys que comença a sentir que és algú especial —hi ha, fins i tot, una mena de diable, el senyor Daga, únic personatge realment malvat que tempta David i la mare—, la història també fa pensar en l’exili —voluntari o no— i en l’immigrant perdut en un país del que desconeix fins i tot l’idioma.

La infantesa de Jesús no és una obra difícil, però sí desconcertant: s’agraeix l’estil auster, racional i pulcre de Coetzee —prosa de cirurgià— i impressiona l’habilitat per a fer lliscar amb naturalitat reflexions filosòfiques i rampells místics en la vida ordinària: sorprenentment, discussions sobre la identitat, l’amor i les creences no desdibuixen els contorns dels estranys individus que hi deambulen, no forcen en excés la trama ni desequilibren la narració cap a la fantasia o el pamflet. Amb La infantesa de Jesús Coetzee ha tornat a la novel·la; però on l’autor alça realment el vol és en les narracions híbrides de ficció i assaig com Elisabeth Costello o Home lent i, sobretot, en la dissecció que, sobre un fons autobiogràfic, fa de l’ésser humà en la trilogia de les Escenes de la vida a províncies, les seues memòries —al cap i a la fi, importa poc que les semblances siguen fidels o no a l’original.