Miquel Martín i Serra
La drecera
Edicions del Periscopi, Barcelona, 2020

«A aquella hora i en ple estiu, el mas semblava encantat, feia una altra flaire i tenia uns colors més vius, com si algú hagués resseguit cada cosa amb un retolador». Un dels punts forts de Miquel Martín i Serra en La drecera és, precisament, l’evocació d’olors, de sons, d’un paisatge mediterrani íntim però reconeixible que es va desplegant en un seguit de breus estampes de pagès que narra el fill únic d’uns masovers probablement empordanesos, un xiquet que, com l’entorn, també canvia amb els anys. Els masos, les pinedes i suredes, els caminois que travessen garrigars, el cel netíssim de la tramuntana forta i, per descomptat, la costa en una cala arrecerada i solitària, reducte quasi privat de la família: «…aquell mar era tot manyac, com de fireta, i com a molt bufava un ventet que només portava salabror i fonoll marí». Són escenaris que desapareixen, com la bassa dels ànecs o la senda del mas Bou; o que queden enrere, com la infància, i es miren amb un deix de nostàlgia de territori perdut.

Al contrari que el menor dels Lepic en Poil de carotte, el protagonista de La drecera és un nen feliçot, amb els maldecaps i cabòries pròpies d’un xaval normal, estimat per uns progenitors assenyats, faeners i respectuosos amb tothom. Potser en forçar un punt la rosca de l’harmonia i la bondat familiars, els contorns d’aquests individus han quedat desdibuixats, sobretot els de la mare —ja se sap que la benaurança no es deixa caracteritzar amb facilitat. Llevat del protagonista i de Pitu, el mosso del mas veí que manté un vincle de complicitats amb el menut, la resta de personatges romanen un poc boirosos. Hi ha moments en què l’obra tira a peça bucòlica —amb matisos, ja que s’hi esmenta la duresa de la granja i del camp—, on els roïns són els rics propietaris de la capital. Hi ha en la veu narradora, sobretot en la primera part del llibre, una tendència a reblar amb to sentenciós allò que s’acaba de contar, de manera que s’insisteix a remarcar unes diferències de classe que, tanmateix, el lector ja coneix: «Em fa l’efecte que els pares es discutien perquè no tenien prous cèntims, i els senyors perquè en tenien masses»; o, senzillament, s’explica en excés, com quan l’home acompanya el fill a classes d’anglès, li recorda el sacrifici que això els suposa i el xiquet afegeix: «Ja sé que el pare ho feia de bona fe, però a mi això em posava com un pes a l’estómac i m’atabalava una mica, i em sembla que n’hauria après més si no m’hagués deixat anar aquell discurs».

A mesura que el nen creix, la novel·la es fa més sòlida, hi ha un bon retrat del desfici que pot causar l’entrada en l’adolescència: «Era com si cada dia m’hagués d’aixecar només per barallar-me amb tot i amb tothom». És en aquesta segona part, on s’aprofita un fil argumental que a penes si s’havia insinuat abans: les afinitats entre els amics canvien i la línia que separa amistat d’atracció es difumina: són memorables els capítols en què s’entreveu aquesta transformació, sobretot el penúltim en què es respira l’audàcia i la llibertat que comporta complir anys. Amb delicadesa i amb un llenguatge molt net, que flueix, La drecera dibuixa les renúncies —i algunes satisfaccions— de fer-se gran.

També et pot interessar: