Anton Txékhov
La dama del gosset
Traducció de Xènia Dyakonova
Viena Edicions, Barcelona, 2015
Com una onada que ens arriba i es replega sense fi, hi ha un balanceig constant entre la il·lusió i la dissort —el somni i la desesperança— en la història d’amor que protagonitzen Anna Serguèievna i Dmitri Gúrov. Amb tacte escrupolós i simplicitat txekhoviana se’ns dibuixa amb pocs traços els personatges inoblidables de La dama del gosset. Anna “era de poca estatura, rossa, amb boina”, casada infeliçment amb un funcionari de províncies; d’estiueig a Ialta, passeja solitària pel moll amb el seu petit spitz blanc. Gúrov és un home de quaranta anys, cansat del seu matrimoni, que a la mínima oportunitat es dedica a conquistar dones com un passatemps, un divertiment que no pot defugir tot i que mira amb cínica altivesa el sexe femení. Esperonats per la curiositat i l’avorriment comencen una relació que tots dos imaginen breu, fins que acaben les vacances i abandonen Ialta. En canvi, quan Gúrov torna a Moscou i Anna a la seua ciutat, als protagonistes se’ls despertaran les contradiccions, els dubtes i la profunda melancolia que embolcallen les criatures de Txékhov.
En l’extens catàleg de dones seduïdes per Gúrov, sent com una mena d’inèrcia per incorporar Anna Serguèivena, malgrat que té “alguna cosa que fa llàstima”. Després de gitar-se la primera volta, ella “es va quedar pensativa en una postura desmaiada, com una pecadora en un quadre antic”, mentre Gúrov —indiferent i sorprés davant aquest rostre afligit per la culpa— es menja una tallada de meló d’Alger en una de les escenes que millor representa l’esperit de Txékhov. Perquè a partir d’aquest instant els seus protagonistes es veuen presoners d’uns sentiments i unes transformacions com mai haurien sospitat. Amb un absolut desdeny per l’exclamació i el llenguatge romàntic, pel to elevat i grandiloqüent, Anna i Gúrov queden units en un destí marcat per rialles escasses, impulsos inesperats, tristor i aquesta espècie de resignació i innocència tan txekhovianes.
Però més enllà de la història dels amants i l’acció delicadament puntejada de La dama del gosset, l’art inigualable de Txékhov es manifesta a través d’uns pocs adjectius, de mirades i silencis capturats pictòricament, de suggeriments que ens acosten als misteris i fragilitats de l’ànima humana. Uns detalls mínims i alhora d’una gran força i relleu, inseparables de la peripècia amorosa d’Anna i Gúrov. A Ialta, l’aigua de la mar “era de color lilós” en contrast amb els til·lers i bedolls nevats de Moscou, fins que el gris es converteix en el color dominant de la narració: els ulls d’Anna, l’estora i la pols sobre els objectes de l’habitació d’hotel de Gúrov, o bé la manta del llit que recorda la que es pot trobar en un hospital. Per a remarcar-nos la insatisfacció dels seus matrimonis, la dona de Gúrov té unes celles imperatives —fosques— i s’autoqualifica com “una persona amb idees”, i el marit d’Anna s’inclina com un lacai quan fa salutacions i reverències. La crueltat gratuïta i la incomprensió que sovint determinen els contes de Txékhov tenen un paper decisiu quan un Gúrov exultant vol confiar a un amic que ha conegut una dona meravellosa, però la confidència perd interés per al seu interlocutor, més preocupat per la qualitat deficient de l’esturió que s’acaben de menjar.
Anton Txékhov dedicà bona part de la seua vida a la construcció d’escoles, biblioteques i clíniques per a gent que no es podia permetre el luxe de pagar un metge o d’enviar els fills a estudiar. Tot i les misèries que conegué de primera mà, de la varietat de mostres de mesquinesa que apareixen en els seus contes, hi ha en Txékhov una mena de fe incombustible en el ser humà que es condensa en una xarxa de subtils imatges i enigmàtiques transicions narratives. En La dama del gosset, la remor monòtona de la mar és un presagi “del son etern que ens espera”, un avís per a atenuar les temptacions de l’arrogància i la vanitat. Així mateix, el so desafinat d’una orquestra mediocre no impedeix que es desvetle la passió entre els amants en retrobar-se en el pati de butaques d’un teatre. I és que els objectius valuosos que haurien de presidir l’existència en moltes ocasions queden enterbolits —pensa Gúrov—, quan no sabem apreciar la bellesa que atresora el món i que no som capaços de percebre.
Enfront de les descripcions i dels retrats exhaustius de la narrativa clàssica, hi ha una aposta decidida per l’el·lipsi i la contenció en l’obra de Maupassant o Hemingway, però és amb Txékhov que aquest art conté una aurèola màgica, tan atraient com alhora impossible de dexifrar del tot. La solitud i el drama dels protagonistes queden anunciats a l’inici de la narració, quan el vapor de Ialta es perd en l’horitzó i la multitud abandona ràpidament el moll. En l’últim capítol, els amants es troben cada dos o tres mesos en una habitació d’hotel de Moscou entre llàgrimes, abraçades, projectes d’una vida diferent i compassió. Fins que Gúrov es veu reflectit a l’espill amb els cabells ja blancs i comprova com les seues vides han quedat atrapades en un joc d’ocultació, de desigs incerts i d’una realitat difícil d’escamotejar. I aquests moments escassos en què la literatura s’aproxima a aquesta idea que d’una forma imprecisa s’anomena veritat artística, s’aconsegueix amb el final difús, bromós i alhora tan transparent i revelador de La dama del gosset.
