Portada

Manuel Baixauli
La cinquena planta
Proa, Barcelona, 2014

Situada en la frontera entre realitat autobiogràfica i ficció onírica, la novel·la té el punt de partida en l’estranya malaltia de Guillain-Barré que va patir l’autor i que el va deixar immobilitzat durant un temps. La mateixa malaltia que pateix el personatge principal, un indissimulat B. La seua estada en un sanatori —al qual pertany la cinquena planta que dóna nom a l’obra— i el contacte amb els personatges que l’habiten genera la mínima línia argumental d’un relat que té més de metaliteratura i de metafísica que d’estrictament narratiu. D’una novel·la molt deutora, tant en el contingut com en la forma, de L’home manuscrit. Excessivament deutora, potser; però és difícil de dir ara mateix.

S’hi tornen a combinar textos de distints formats, extensions i procedències; es reaprofiten personatges de narracions anteriors o que se’ns diu que havien format part de les primeres versions de L’home manuscrit; i s’entrecreuen històries i veus narratives en un gran collage, que sembla un viatge pels replecs del cervell. Al mateix temps, l’autoficció guanya molt de pes en el conjunt de l’obra. D’una banda, amb el relat de les peripècies de la seua anterior novel·la: la redacció, les diferents versions, les negatives de les editorials, el premi i la publicació, les primeres reaccions. I de l’altra, amb la narració del procés des que va sentir els primers símptomes de la malaltia fins la posterior i lenta recuperació.

La impressió és que l’autor ha escrit amb més llibertat que mai. Però, també, que amb aquesta llibertat s’ha perdut una part d’aquella contenció, d’aquella essencialitat i condensació que trobàvem entre les virtuts de L’home manuscrit. Perquè, en La cinquena planta, el lector té sovint la sensació d’una ficció desfermada, que se’n va de les mans: doctors que fan curacions miraculoses, bèsties sexuals imparables, novel·letes porno per a intel·lectuals escrites en català a la València franquista, vehicles tronats per a fer viatges surrealistes… Un cert excés no sempre justificat per la ficció literària, un cert abús dels focs d’artifici. L’ús dels noms —present en L’home manuscrit, però ara multiplicat per molt— n’és un exemple. La fisioterapeuta que es diu Físio, el fotògraf que es diu Foto, l’intern que jau immòbil i que es diu Fix, la filla que es diu Fíxia… Però també el sanatori que esdevé Sanatori i l’ambulatori que esdevé Ambulatori.

També et pot interessar: