Sobreviure

Portada
Mick Kitson, El refugi. Traducció de Jordi Martín Lloret. Angle Editorial, Barcelona, 2018

El d’Escòcia no és un paisatge de grans elevacions muntanyenques. Tret dels munro’s, dos-cents vuitanta-quatre cims de més de 914,4 metres —l’equivalent a 3.000 peus—, les muntanyes escoceses són de fàcil accés per a qualsevol persona que s’hi aventure, tot salvant, això sí, els possibles canvis meteorològics, bruscos i sobtats, que cada any acaben amb la vida d’algun muntanyista. A prop d’un d’aquests cims, i no gaire lluny d’un llac, en un dels boscos de les immediacions, on abunden els bedolls i els roures vells, a quatre milles d’un camí forestal i cinc de la carretera, s’instal·la Sal, una xiqueta de 13 anys que ha fugit de casa després d’haver matat la parella de sa mare, el qual la sotmetia a horribles abusos sexuals en les més deplorables condicions físiques provocades per alcohol, drogues i abandó. Sal, espavilada de mena, ha preparat durant molts mesos la seua escapada; s’ha provist de roba de muntanya, un manual de supervivència del SAS (Special Air Services), una brúixola, unes quantes targetes de crèdit i una farmaciola bàsica. Gràcies als tutorials de YouTube, ha après a caçar conills (i despixumar-los!), a construir un refugi —amb una latrina a la vora— a encendre foc, a pescar i a fer servir una escopeta d’aire comprimit. També ha comprat per Amazon un ganivet com el de Bear Grylls, aquell excursionista, l’heroi televisiu de tots els amants de la natura. Però per damunt de tot, el motiu principal que ha empès Sal a allunyar-se de sa mare i de sa casa és Peppa, la seua germana de 10 anys, amb qui viurà l’aventura de la seua vida, la de protegir-la, la d’evitar que patisca el mateix que ella ha patit, i l’aventura de l’amor fratern.

Juntes i —no sempre— ben avingudes, Sal i Peppa recorren el camí del final de la infantesa. Com la sal i el pebre, els seus noms són alguna cosa més que una feliç coincidència fonètica. Són els noms de la capacitat de supervivència de l’ésser humà enmig de la natura, per protegir algú que s’estima més que la pròpia vida. La saviesa d’una i el sentit de l’humor de l’altra construeixen aquest cant a l’esperança, a la vida en la naturalesa, envoltades de bestioles (conills, gripaus, teixons), arbres, aigua, foc i núvols. La xiqueta, la dona que ha patit, i que farà el que calga per evitar que la germana menuda passe pel mateix mal tràngol, lluita contra tots els perills del bosc, busca les mil maneres de sobreviure en unes condicions extremes i somnia que algun dia podrà tornar a casa, al costat de sa mare. Sa mare, que tenia només setze anys quan la va parir, durant aquesta tardor interminable sense filles lluita per recuperar-se de l’alcoholisme que l’ha tinguda presonera els últims anys, si més no els que la Sal recorda.

Hi ha en aquesta novel·la molt pocs personatges, a banda les dues germanes. El protagonisme se l’enduu, sense dubte, la natura, la seua exuberància i la seua fertilitat. L’aparició d’Ingrid, la dona del bosc, com una fada, marca un punt d’inflexió en la vida salvatge de les nostres heroïnes. Ella els farà d’àngel de la guarda, d’amiga, de mare i de protectora circumstancial. Ingrid és una dona d’origen alemany que va pertànyer al SED, que en va desertar i que va fugir de la RDA, d’on no podia refiar-se de ningú, vigilada tothora per la Stasi. I potser és l’alter ego d’aquell personatge stevensonià, l’Alan Breck, el rebel escocès que ajuda el David Balfour a recuperar tot el que li pertany. Metgessa de professió, ara Ingrid imparteix consells d’higiene a les xiquetes, pren cura de les ferides ocasionals, els ensenya quatre paraules en alemany i, sobretot, els trasmet un gran amor per la mare terra.

Jo crec que hi ha una Mare Deessa que controla tota la natura i el món. De fet, tota la natura és la Mare Deessa i ella nodreix i crea tota la vida. Hi pots parlar i pots sentir la seva escalfor al sol i en la terra a la primavera. Pots sentir la seva pell en l’herba suau, en el pèl dels animals i en les plomes dels ocells. I la pots veure en els turons ondulats i en l’erm i… (…) en la teva cara Peppa. I en la teva cara Sal.

La vintena de capítols que conformen l’opera prima de Mick Kitson apareixen encapçalats per un títol temàtic: una única paraula que ens avança allò que s’hi ha de narrar, Boira, Paranys, Fred, Ingrid, Casa. Temàtic i contundent, com el títol genèric de l’obra. Perquè aquell que fuig, quan la vida no li és propícia, només si s’hi posa, pot trobar un Refugi en la natura, o en l’abraçada entranyable, o en la superació individual.

Sal —Salmarina és el seu nom real— té tretze anys, acaba de tenir la regla per primera vegada i la seua és una mirada lúcida que es prepara atentament i minuciosa per digerir tot allò que el món salvatge li mostra o li està a punt de mostrar. Valenta i eixerida, cuida de Peppa —Paula de nom real— tant com sap, mentre la petita de deu anys es protegeix del fred sota la seua Helly Hansen negra, i llegeix amb passió Segrestat, de Robert Louis Stevenson, les aventures de David Balfour, el xiquet que sense pare ni mare abandona casa seua. El lector viu el bosc com ho fan elles, aprén com elles, i s’apropia del llenguatge desatent i informal que li arriba de les seues veuetes gràcies a la traducció de Jordi Martín Lloret, un exercici curós i exigent que diu mots com encabat, sapiguer, volguer o sobrevisquent. Res no és casual en aquesta història de Mick Kitson, autor nascut al sud de Gal·les. Periodista primer i docent després, en l’actualitat viu a Fife, amb la seua dona i una gossa. L’autor deu haver begut l’elixir del paisatge escocès durant tota la seua vida, deu conéixer les inquietes necessitats de la infantesa en un món rural, i potser aquest aire de narrador intrèpid que descriu la vida en els boscos septentrionals amb una fidelitat i una estima sorprenents, li ve de la seua obcecada dedicació a la lectura, a la pesca de la truita, el banjo i el conreu de les fruites del seu hort.

El soroll de dins del cap persistia, aquell pam pam pam dels meus peus i la sang. Em vaig quedar quieta enmig de la boira i vaig respirar. Era en una cova blanca tota envoltada de boira i de troncs grisos de bedoll. El soroll del cap es va anar apaivagant. Fins que va parar i llavors vaig respirar fondo i a poc a poc i vaig escoltar el silenci.

També et pot interessar: