Vull pintar, res més
Fa unes setmanes, quan començava a llegir aquest llibre, vaig prendre la decisió d’entrar de nou en un món que no m’era desconegut: la mirada d’una dona intel·ligent i la seua prosa colpidora. Per això, m’he allotjat uns dies en la seua narrativa hospitalària i he descobert que amb el llenguatge es pot reinventar la música, per exemple. Amb les paraules escrites es pot traçar un camí amb sentit, deixar petjades de bellesa arreu, es pot realitzar un bell viatge a l’estrany país de l’ànima humana.
Quan Paula Karst inicia el treball de col·laborar en la rèplica de les pintures rupestres a les coves de Lascaux, el món potser ja li ha ensenyat totes les lliçons que calia aprendre. Finalment, la dona dels ulls heterocromàtics, la que mira guerxo, coneix les tasques rudimentàries de les arts plàstiques, o la tècnica del trompe-l’oeil, que descobreix tant com amaga, com ella mateixa ha fet, o està fent amb la seua pròpia vida, amb els pares i amb els amics. Al llarg de la seua travessia, que és un viatge iniciàtic marcat amb les senyes de la descoberta de les passions més demolidores —com l’amor per l’art i l’amor primer— la protagonista amb poc més de vint anys s’inicia en l’art pictòric, viatja constantment d’un lloc a un altre, s’endinsa en el seu món íntim, tan hermètic com es vulga. Un repte difícil, prendre aquelles decisions definitives, les que ens faran ser qui som. Tanmateix, aquesta jove inquieta esdevé una mestra del simulacre, de l’art de la representació. I el món caurà rendit als seus peus.
Ha traçat a llapis una línia mitjana a través de l’oval de la cara, un eix que li escindeix el rostre en dos perfils distints, cadascun dels quals unit a una llegenda per mitjà d’una fletxa —a la dreta: ull negre, obsidiana, és el teu perfil que explora; a l’esquerra: ull verd, cap de bròquil, és el teu perfil que deriva. Al peu del full, ha resumit: les dues Paules.
Sota el títol Un monde à portée de main, Maylis de Kerangal (1967) torna a enlluernar la mirada del lector a través d’un univers riquíssim d’imatges, lèxic i personatges esculpits amb una destresa punyent, com ja va fer amb Réparer les vivants, ara fa cinc anys. Premiada en nombroses ocasions per la seua obra narrativa, l’autora nascuda a Toló (la Provença) conquista el món que vol mostrar en la seua novel·la, davalla a l’infern si cal per tal de rescatar la clau amb què obrir-nos les portes a la llum i la saviesa, a l’art d’arribar a l’essència més pregona de les coses. Potser perquè també es pren la literatura massa seriosament, perquè està convençuda que cal donar testimoni de primera mà d’allò de què es vol parlar, intel·ligentment. I ho fa amb un llenguatge tan precís, tan detallat i minuciós, que creiem estar vivint en directe el temps que va i que torna, la delicada vida de l’art efímer, la comprovació que no hi ha extrems tan allunyats que no es puguen tocar, com la pedra mil·lenària i la radiació més veloç, com la por i el somriure. Si en aquella història de la mort cerebral i el trasplantament de cor de Simon Limbres tot corria a una velocitat de vertigen, des d’una veu narradora ansiosa i inquietant, si Reparar els vius era una escletxa que les paraules obrien entre la vida i la mort, un joc coral que travessava la frontera entre la literatura, l’ètica i la ciència, ara és la festa policroma de les Belles Arts, l’enorme ventall de les tècniques pictòriques, el dibuix, la restauració, la moda, els jocs de la llum en les coses, l’estètica, la imatge en fi, que trauen cap per les pàgines d’aquesta novel·la, també entremaliada, també asfixiant a estones. Mai com ara no ens havia sorprés tant el nom que reben alguns colors (aquell baise-moi-ma-mignonne que ja va fer servir Pierre de Ronsard en algun dels seus poemes i que retrobarem en el text del Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand), alguns estris de pintura, la infinitat de matisos cromàtics de l’entorn natural. De la mateixa manera, ens ha captivat la cara oculta de la història: la necessitat de trobar un lloc en el món, algú a qui estimar, un sentit al nostre pas pel lloc dels vius. I agraïm aquells moments exquisits confinats rere la vertiginosa imatgeria, la desacceleració que permeten alguns episodis íntims, personals, que no deixen un moment de ser testimonis de l’univers que s’hi proclama.
Paula Karst ha accedit al món dels adults a força de preguntar-se pel sentit genuí de les coses, si realment és que existeixen només perquè hi som. Ara, carregada encara de dubtes però amb un aire resolt i decidit, és una dona valenta que rarament es deixa anar, que no es mira el melic, que és amable i seductora, que lluita amb insistència contra l’abús de poder i contra el menyspreu. I la seua veu se superposa a les altres veus, les que marginen, les que maltracten. Vol reeducar els pares quan diuen no entendre les seues decisions en aquells territoris que li semblen intransferibles. I els agraeix la companyia i l’estima. Retroba els amics Kate i Jonas (escocesa i belga) en els racons valuosos de l’amistat. Aquest triangle —autèntics protagonistes de l’obra— trenca barreres i supera obstacles en uns dies difícils, d’afanys irresponsables i de lluites pel poder (“Nosaltres tres sols podríem crear el món!”). Corren i dansen, riuen, salten i besen veloços per les sales de ball, les terrasses o els edificis acadèmics. Agafats de la mà, tres joves valents creixen al ritme compassat del món, frenèticament, si cal. És com si ja els haguéssem conegut en un film de Jean-Luc Godard. París, Roma, Moscou ni Montignac no són prou ciutats-escenari per combatre aquella història que va tenir l’origen a l’institut de Pintura de Brussel·les, al número 30 bis de la rue du Métal, una historia que perdura en el temps, enllà dels dies i les contradiccions. Perquè el món, en determinats moments de la vida és —o sembla ser— a l’abast de la mà.
La novel·la és també un àlbum de records, un enfilall de referents culturals i domèstics amb què ens identifiquem fàcilment. Sabem de què parla quan recorre a El petó de l’Hotel de Ville de Doisneau, o a l’Uma Thurman de Kill Bill 2, a Leonardo DiCaprio en Titanic, al Jean Valjean de Victor Hugo. O als pantalons de ris i la samarreta Le Triomphant, la gorra dels Yankees o les botes Doc Martens.
Organitzat en tres parts amb títols indicatius, conductors dels esdeveniments i de l’argument —Imbricata, Le temps revient i En la radiació fòssil— aquest llibre manté un ordre narratiu enmig del caos. De Kerangal té un objectiu clar, premeditat i ben construït: retre homenatge a la joventut i a l’art. Un monde à portée de main, traduïda al català per Jordi Martín Lloret —que coneix bé l’autora i la seua obra—és també una novel·la d’iniciació, d’amor i de necessitat d’explicar històries, un cant a l’esperança i als desitjos on potser cada lector que hi accedisca, buscarà el seu museu, la tècnica de pintura que més el convencerà, les tonalitats del propi periple.
Manté la persiana abaixada a la seva habitació, els llistons inclinats per conservar la penombra (…) i no surt quan a fora ja és abril, el reverdiment, el retorn als carrers de la pell de les espatlles i dels panxells, l’aire àcid, gasós, saturat de clorofil·la, el cel cristal·lí, els colors de la ciutat revifats, i si consentís sortir una mica, la Paula els veuria com no els ha vist mai i sabria anomenar-los amb precisió —nacrat, cuixa de nimfa commoguda, paprika, aiguamarina, baise-moi-ma-mignonne, groc de Nàpols, merda d’oca, verd de després del ruixat, pomelo.
